Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más información
Entrevistes

Emma Vilarasau, actriu i escriptora Destacats

«Tinc sort, però també s’ha de buscar una mica».

Fa temps que no la veiem ni a la petita ni a la gran pantalla, però l’Emma Vilarasau no ha deixat pas de treballar. Més activa que mai al teatre, s’ha estrenat com a escriptora amb una novel·la epistolar centrada en dues aventureres suïsses. Ens parla d’elles però també de teatre, de la realitat de les persones al límit, de professions en crisi... i de la sort treballada. 
 
 Et coneixem per la teva feina com a actriu, però al gener va debutar com a escriptora amb ‘Camí d’anada i tornada’, sobre dues aventureres suïsses, dues dones valentes. Què en podem aprendre?
Elles van viure en una època de l’Europa d’entreguerres, un moment d’ebullició, molt creatiu... i el que elles dues van fer, que m’agrada i admiro, és que van construir la vida que volien viure. No van tenir en compte si era bo o no, van fer el que volien fer. També és cert que eren d’una classe social que s’ho podia permetre; les dones treballadores de l’època tampoc podien fer tantes coses. Però van intentar acomplir els seus somnis, van treballar-s’ho molt, no tenien límits ni fronteres. I això m’admira. Avui vivim en un món molt més lliure per una banda, però molt més quadriculat per una altra.
 
 És una mica la imatge que podem tenir de tu, de dona lluitadora.
(Riu) Penso que he tingut molta sort. A la vida he lluitat per arribar on sóc i mantenir-me, però no puc evitar pensar que he tingut molta sort a la vida. Tinc la sort de treballar en allò que m’agrada durant molts anys i sóc molt feliç fent el que faig i he trobat gent que m’ha ensenyat molt i... tinc sort, però també s’ha de buscar una mica. I també és cert que també em podria estar queixant, crec que també depèn de com un s’agafa les coses.
 
 Inicialment, ‘Camí d’anada i tornada’ havia de ser una obra de teatre.
Ho serà. Amb la Montse Barderi vam dir que ens podíem trobar en un punt intermedi, entre la paraula escrita i la paraula dita, i per això vam començar a escriure una obra de teatre. Però aquestes dones eren tan grans que ens ha donat per molt més, ens ha quedat una mica llarga (riu). Partíem de dues dones tan excepcionals i tan fortes i amb unes idees diferents l’una de l’altra però encara modernes... que ens van posar la feina fàcil. Si la Montse em sentís, diria “ja està, no hem fet feina”, i no, n’hem fet molta, però teníem un molt bon punt de partida. 
 
 L’obra, però, no es representarà fins d’aquí dues temporades per compromisos professionals, com les representacions d’‘Infàmia’, on Jordi Bosch substitueix Jordi Boixaderas, que et permet treballar de nou amb el teu marit. Com és? 
Vam passar molts anys sense fer teatre junts fins que vam fer ‘Caiguts del cel’ i ara ‘Infàmia’, on ens ha fet un favor. Era difícil trobar algú per substituir en Jordi, que estigués a l’altura i que estigués lliure i en tingués ganes. De vegades, els actors més grans no volen fer substitucions, però en Jordi ha estat supergenerós i m’hi entenc molt bé, hi ha moltíssimes complicitats. I, a més, en aquesta obra parlem de teatre, de què suposa fer-lo, de l’exigència... parlem de coses que ell i jo hem parlat moltíssimes vegades. És molt natural.
 
 I fins ara també has estat protagonitzant ‘La mare’. Què t’ha suposat donar vida a una dona en plena crisi?
És una persona amb depressió, i fer aquests personatges també és difícil perquè no pots fer-la avorrida i trista tot el dia. És una obra que m’agrada molt, desconcertant, fa el que poques vegades es fa en teatre: situar l’espectador en el cap d’aquesta persona. La realitat que viu l’espectador és la realitat del personatge i evidentment no és la realitat, però sí la seva veritat. Em feia gràcia quan els espectadors em deien “però què és veritat i què és mentida?”, perquè la veritat ho és tot. Quan algú té una depressió o una malaltia mental, la veritat que viu és la seva veritat, no hi ha diferència. I, de fet, crec que cadascú de nosaltres viu la vida d’una manera i viu les coses d’una manera i tots ens posem d’acord en què existeix una veritat objectiva per poder comunicar-nos i conviure, però cadascú percep i sent les coses de manera diferent. En aquest cas, aquesta dona sent l’abandó dels fills i del marit, i la soledat és un drama.
 
 Se’n parla poc de la depressió?
És una malaltia que costa de reconèixer quan la tens i, quan es diagnostica, potser ja és més greu i tampoc es vol dir. Sembla de gent avorrida, de gent sola, de gent fracassada... i una depressió no és un fracàs. De vegades la vida, les circumstàncies et superen i és millor reconèixer-ho i tractar-se. Vaig llegir un llibre meravellós per fer aquesta obra, d’un escriptor que té depressió crònica, que deia que totes les depressions comencen per una pèrdua: ja pot ser un amor, una persona, una feina, la riquesa... i hi ha gent que no sap afrontar-ho i de vegades surt molt després.
 
 I d’una dona deprimida a una obra titulada ‘Un tret al cap’, que no és de suïcidis, però sí una història de dones. 
Sí, i debat també el moment en què es troba el periodisme. És una dona que està en crisi amb la seva feina. L’estrenem al Grec, a la Sala Beckett, i esperem repetir la temporada vinent. I estic molt contenta de tornar a treballar amb l’Imma Colomer [Mar Ulldemolins completa el repartiment] i de repetir amb el Pau Miró. 
 
 Fa molt que no et veiem a la televisió o el cinema. Hi tens previst tornar? Hi ha pocs papers per a dones, especialment a partir de certa edat, o no t’interessa?
A mi tot el que sigui feina m’interessa. M’han arribat algunes propostes, però al teatre es planifica amb moltíssima anticipació i a la tele és més aviat un “comencem ahir” i, és clar, ja no puc. Es grava a les tardes, a la tele a les nits... Però tampoc m’han ofert tantes coses, potser és veritat que no hi ha tants papers... o potser s’han cansat de mi i volen veure altres cares (riu).
 

Informació addicional

  • Text: Marta París
  • Municipi: Manresa
Back to top