Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más información
Entrevistes

Júlia Fernández i Nil Baró Destacats

“Hem après l’un de l’altre i estimem i respectem els valors d’aquests dos esports”.
El Nil i la Júlia són joves, esportistes i parella. La Júlia és de Cercs i fins ara jugava al Barça d’hoquei herba i el Nil forma part de l’equip de rugbi amb més història de l’Estat, la Santboiana, jugant a la Divisió d’Honor. Tots dos estudien i fan esport, i va ser això el que els va unir. Parlem amb ells d’esport i de vida.
 
Us vau conèixer fent esport?
Fent esport però tots dos estàvem concentrats per anar a fer esport (riu). Ens vam conèixer a Sant Sebastià, on teníem partit i tots dos estàvem concentrats en el mateix hotel i d’això ja fa un parell d’anys...
De fet, més enllà d’això, la nostra relació ha aconseguit unir els dos clubs i això fa que compartim amics en el món de l’esport i que els del rugbi s’hagin aficionat a l’hoquei i a l’inrevés. I cal dir que hem fet una mica de “celestinos”.
 
I tots dos continueu jugant? 
Nil: Jo segueixo jugant al mateix equip, a la Santboiana. De fet, ho faig des que tenia 5 anys (fa 18 anys).
 
Quan penses en rugbi i no hi entens, penses en un esport de força i una mica violent. Segur que no és així oi?
Judit: Quan ho veus des de fora sembla realment això, però és just al contrari. Com és un esport que requereix tant contacte, crec que és el més net de tots, més que el futbol fins i tot.
N: És un esport que implica anar un pas més enllà del contacte. De contacte, n’hi pot haver al futbol, al bàsquet... Al rugbi hi ha impacte i les normes s’han de seguir fil per randa, respectant els jugadors i l’àrbitre. Els valors són constants i es respecten molt, cosa que no passa en altres esports. Els rugbiers n’estem molt orgullosos i ho volem conservar.
 
Tots dos sou esportistes i heu o esteu estudiant. És compatible?
N: Jo he estudiat Economia i, de fet, gràcies al rugbi, vaig anar a fer un Erasmus a Bordeus, on vaig estar jugant un any. No recordo res abans del rugbi; la meva memòria comença als 5 anys amb una pilota de rugbi a les mans i espero seguir molts anys més. Vull seguir sempre tan a prop com pugui dels camps i del rugbi. No només per tornar a l’esport tot el que m’ha donat, sinó perquè egoistament és el que més m’agrada.
 
Parella
 
Tu, Júlia, no vas començar als 5 anys.
J: No, a diferència d’ell, l’hoquei no és un esport amb tradició a Berga. De fet, vaig ser jo qui vaig dir als meus pares “vull jugar a hoquei” i ho vaig fer quan tenia 12 anys, realment tard. Qui em va ensenyar a jugar i a estimar aquest esport va ser el club Egara, l’equip degà del país. La rebuda al club va ser molt bona, però des que vaig començar a estudiar a Barcelona, jugo al Barça.
 
Però com carai et vas fixar en aquest esport i no en un altre?
J (riu): La veritat és que sempre havia fet esport i m’agradaven quasi tots: bàsquet, atletisme... Però mirant els Jocs Olímpics em va cridar molt l’atenció i vaig buscar informació. Vaig parlar jo mateixa amb un coordinador del club Egara i ell va ser qui, en veure’m tan interessada, va parlar amb els meus pares. Realment va ser una sort i no me’n vaig adonar fins més tard que havia anat a parar en un dels clubs més importants i amb més història. Hi havia 8 jugadors que havien estat als Jocs Olímpics d’aquell any, els que jo em mirava! Un d’ells era el Pol Amat, que va ser el millor jugador d’hoquei del món el 2008. Semblava impossible estar compartint club amb persones tan bones. Allà he viscut alguns dels millors moments durant 6 temporades, arribant a guanyar títols importants amb el primer equip. Amb 12 anys mai m’hauria imaginat arribar a ser campiona d’Espanya d’hoquei.
 
Tots dos destaqueu els valors de l’esport, més enllà de la diversió i la competició.
J: Sí, el rugbi és un esport estès a tot el món i l’hoquei aquí no és tan conegut. Potser per això hi ha molta igualtat entre nois i noies. A més, té molt en compte tots els valors que haurien d’estar intrínsecs en qualsevol esport: respecte al rival i als àrbitres, esforç, sacrifici, amistat...
 
Entrenaments, desplaçaments, partits... Moltes hores de dedicació.
J: El Nil entrena 4 dies i jo, 3, i els caps de setmana, partit, un de cada dos fora. Ens veiem després dels entrenaments. I realment és una sort que tots dos ens hi dediquem, ja que l’altre és qui millor et pot entendre quan arribes cansat després d’un entrenament i no tens ganes de parlar (riu). Això ajuda a entendre’ns.
N: Som del mateix gremi però no parlem sempre del mateix esport. Els valors són els mateixos però el fet d’estar a diferents clubs també ens dóna aire.
 
I ara tu, Júlia, te’n vas.
J: Sí, el Nil va tenir l’oportunitat d’anar a Bordeus i jo ara tinc l’oportunitat d’anar-me’n a Itàlia, un país on l’hoquei és un esport emergent. Jugaré a la sèrie A en un equip de Milà, mentre faig un màster d’enginyeria mecànica. Estic estudiant enginyeria biomèdica. Són dos anys.
 
Com ho fareu això ara?
N: Doncs, ja tenim un primer contacte programat, a l’octubre, el primer cap de setmana que jo no jugo. Ens sabem els horaris de tots dos i així ho anirem combinant. Els bitllets són barats.
J: I després al febrer tinc exàmens i vacances, i segurament aprofitaré per tornar a Barcelona i jugar a hoquei sala que just aquest any al Barça li ha tocat organitzar la Copa Espanya. Em fa especial il·lusió!
 

Informació addicional

  • Municipi: Berguedà
Back to top