Entrevistes

Teodoro Lozano Destacats

Escalar als 93 anys: un somni fet realitat.
En Teodoro Lozano es lleva cada dia a les 7 del matí. Després d’esmorzar i de fer algunes feines de casa, dedica bona part del temps lliure a fer-se càrrec del seu hort. Té 93 anys i des que va morir la seva dona, viu sol a Gironella on gairebé cada cap de setmana, rep la visita de la família. Potser es pensaran que en aquesta rutina de vida no hi ha res d’extraordinari, sinó fos perquè en Teodoro Lozano té una afició poc habitual a la seva edat: l’escalada. La pràctica d’aquest esport li ha arribat de gran i ni ell ni ningú s’imaginava que es convertiria en una motivació per ser encara més feliç del que assegura que és. 
 
L’escalada ha arribat a la vida d’en Teodoro de casualitat. Tot va començar quan va complir els 90 anys. Els seus néts, en Pau i l’Alba, van decidir proposar-li a l’avi pujar al Pedraforca. “A mi sempre m’havia fet il•lusió, però mai no havia tingut l’oportunitat”, relata Lozano. Un dia, el seu nét Pau, va arribar de Barcelona i li va fer la proposta. “Avi, vols venir al Pedraforca amb nosaltres?”, em va demanar. “Els meus ulls van il·luminar-se i li vaig dir que sí”, afegeix. “Era el millor regal!”. Lozano creu que el seu nét, després d’escoltar la seva resposta, va mig penedir-se. “Potser es pensava que li diria que no, però jo m’ho vaig agafar com un repte”.  Ja no hi havia marxa enrere i en Teodoro, acompanyat dels seus néts, va fer camí cap al Pedraforca. Aquell dia va ascendir al pollegó petit per la gran diagonal, una via rocosa que té dificultat afegida per la seva verticalitat. Lozano té clar que aquella experiència, que la defineix com “una gran aventura que sempre recordarà” li ha canviat la vida. 
 
Teodoro Lozano
 
El protagonista d’aquesta història és gironellenc d’adopció. Va néixer el 23 de març del 1923 a Santiago de la Espada, a la província de Jaén, i va arribar al Berguedà el març del 1947, quan després de fer el servei militar i d’haver-se dedicat a la pagesia va veure la necessitat de marxar de casa per guanyar-se la vida. “Jo i dos amics vam arribar amb tren a Gironella, era un dia que nevava molt”, recorda encara perfectament. Després de treballar al bosc de llenyataire i d’una temporada fent de mosso en una casa de pagès on fins i tot no va cobrar durant uns mesos a canvi de la manutenció, ha estat durant prop de 40 anys de la seva vida entre telers, en una fàbrica de Cal Bassacs. Lozano es va casar i va formar família a la Perla del Llobregat, on assegura que sempre l’han tractat molt bé. No costa gaire sentir-se bé amb ell. És una persona amable i que desprèn positivisme. Passeja per l’Avinguda Catalunya i tots els que passen pel seu costat el saluden. “Tothom em coneix” diu cofoi “i saben que sóc una persona molt activa, però tots se sorprenen que m’agradi escalar”, afegeix amb un somriure d’orella a orella. I és que, per molt que afirmi que no té res d’extraordinari, amics, coneguts i veïns, i també la seva família, el veuen com un exemple a seguir. 
 
Després de fer aquell primer cim, Lozano s’ha convertit en un membre més de la colla d’escaladors del seu nét. “M’agrada escalar, i molt més si vaig amb els amics d’en Pau, perquè em sento jove. Evidentment no puc seguir el seu ritme, i ells s’adapten a mi, però intento fer tot el que ells tenen al cap”, afirma. I així és. Aquest passat estiu, amb 93 anys, Teodoro Lozano va pujar a la Pica d’Estats, un cim a més de 3.100 metres d’alçada. En els darrers tres anys ha tornat al Pedraforca i ha fet d’altres cims del Pirineu, i també ha escalat a Montserrat, on va escalar-hi per participar al concurs organitzat per la marca de roba esportiva Grifone d’on en va sortir guanyador. “Van dir que era el millor, i el premi era fer un recorregut marcat pels cims del Pirineu amb totes les despeses pagades”, explica. “Ni boig!”, diu rient. Lozano va rebutjar al premi perquè considera que el ritme que porta, “ja és suficient”
 
L’escalador lamenta que s’ha adonat tard de la seva passió per l’escalada, però també té clar que “mai és massa tard per a fer el que un vulgui”. De fet, creu que des de petit ha tingut aquesta faceta amagada. “Jo recordo, com si fos ahir, que quan era molt jove ja m’enviaven a guardar el ramat, i m’encantava enfilar-me als arbres i fer la cabra per la muntanya, i mira.... al final ha acabat sortint a la llum”.
 
Lozano es defineix com una persona viva. “Sóc molt actiu, alegre i no puc parar quiet. Passejo, camino cada dia fins a l’hort, treballo la terra i me’n torno cap a casa, i si plou, faig peces amb espart o remeno llibres que tinc per casa”, explica. Ara, també, quan en Pau i els seus amics li proposen sortir, no s’ho pensa dos cops i agafa les cordes, els grampons i s’enfunda la roba d’escalar per superar un nou repte i sumar una fita més a la seva curta, però intensa trajectòria esportiva. “No és bo tenir la ment parada i no val a deixar de voler viure perquè ets gran”, afirma. Li costa d’entendre que molts mitjans de comunicació s’hagin interessat per la seva història, però ho accepta: “si serveix per demostrar a la gent que tot és possible, ja estic satisfet”, conclou amb una altra rialla d’orella a orella.
 

Informació addicional

  • Municipi: Pedraforca
Back to top