Indrets

La Vall de la Llosa

La primavera arriba a la Vall de la Llosa i es fonen les darreres neus, despunten les primeres flors i xerrotegen els ocells que poc a poc abandonen el niu. Amb el bon temps la letargia de l’hivern dóna pas a una eclosió de vida i color.

Entre paratges replets de boscos de pins, afloren cada dia infinitat d’espècies protegides de flora i fauna alpina que troben a la vall les condicions ideals per al seu desenvolupament. Molt assolellada, per la seva amplitud i orientació a migjorn, la reserva de la Vall de la Llosa, a la Cerdanya, es podria catalogar de “parc natural”.

Camí de la Portella d'Andorra.

14-31 Page 1 320x200

La vall de la Llosa és d’origen glacial, formada per l’avenç successiu de les glaceres. Com quasi totes les valls dels Pirineus compta amb llacs que són restes de les cubetes del gel glacial en la seva retirada, que van donar la configuració a les depressions en els cims muntanyencs. Les aigües del desgel van quedar recollides en aquests llacs donant lloc al naixement de diversos cursos fluvials.

És una vall agresta d’alta muntanya, la més salvatge de la Cerdanya, coronada per impressionants masses de granit. Els cims més alts de la zona, propers als 3.000 m., són cims rocosos amb profundes canals i elevats prats alpins. Entre ells, tres importants circs lacustres arrodoneixen el paisatge.

Dels tres circs, el més occidental és el de la Muga, amb dos llacs amb el mateix nom a 2.550 m, voltats pels cims del Clot de l’Orri, la Tossa Plana de Lles, la Tosseta de Vall Civera, la Mugueta i la Muga. El circ lacustre central o de Vall Civera consta de sis llacs, més els quatre de Montmalús, tancats pels cims de la Muga, la Tosseta de Vallcivera, l’Alt de Pessons, el pic de la Portella de Joan Antoni i el Bony d'Engait. El circ més oriental, anomenat d'Engait, conté dos petits llacs emmarcats entre el Bony d'Engait, el cim de la portella de Joan Antoni, el cim d'Engait, el pic negre d’Envalira, la Portella Blanca d’Andorra, punt de confluència de la frontera catalana, francesa i andorrana, i el pic de Calm Colomer.

Ruta de pas

La Vall de la Llosa ha estat des de sempre un pas natural d’entrada a la Cerdanya, donant lloc a una important via de comunicacions i ruta comercial. Aquest trajecte estalviava moltes jornades als homes que, d’altra manera havien de passar pel Puymorent o per les valls d’Andorra.

Borda de pastor.

11 Borda de pastor en la Vall de la Llosa Cerdanya 11 320x200

Era una ruta molt transitada en temps en que els transports es feien a peu, sobretot a l’estiu, un cop desapareguda la neu. Generalment s’utilitzaven una o dues vegades a l’any, per avituallament, amb camins de mules. Ha estat també pas de pagesos amb bestiar i per desplaçar-se als camps de conreu. Actualment és lloc de pas d’excursionistes.

A l’edat mitjana qualsevol viatge a través d’aquests camins era una veritable expedició. Molts eren els que es desplaçaven a peu i el perill no venia només dels possibles malfactors que es trobaven pel camí sinó també per malalties i accidents. Era habitual doncs la presència d’hospitals o llocs de descans pels caminants. El santuari dels Àngels de la Llosa era un d’aquests espais que oferia refugi material i espiritual als qui circulaven per aquesta ruta.

Vall de la Llosa.

1 Vall de la Llosa Cerdanya 1 320x200

També és conegut el pas d’homes que es dedicaven al contraban de mercaderies, un ofici molt dur que ajudava a l’economia familiar, però que sovint posava en perill la vida d’aquests homes. El contraban és un fenomen que sorgí en el segle XVIII i que ha continuat vigent a la comarca fins als nostres dies. El sistema de transport ha estat sempre el mateix, el que ha variat són els productes transportats: tabac, pintures, colònia, pneumàtics de bicicleta, espècies pels embotits, bestiar, rellotges, ràdios... i moltes altres coses. A la Cerdanya es diu que “el contraban no és pecat mentre que no t’agafin...”

Les rutes de pas han estat sempre motiu de protecció, és per això que aquesta zona es va anar munyint de fortificacions al llarg de la història. En trobem restes a Travesseres, Lles, el Vilar i a la mateixa vall. Aquests castells protegien la comarca de possibles incursions provinents sobretot del comtat d’Urgell. També vigilaven l’entrada a la Vall de la Llosa, per on passaven els antics camins per Vallcivera i la Portella Blanca d’Andorra que anaven cap a Andorra i França, i per extensió les vies d’accés a Meranges pel coll d’en Pan, i més enllà amb el Pimorent i l’alta vall de l’Arieja.

L'ocupació humana

El castell
Del castell de la Llosa, no se’n tenen notícies fins a mitjan segle XIII, concretament l’any 1244 quan Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma, castlans de Sant Martí dels Castells, vengueren a Ponç de Vilamur, bisbe d’Urgell, el castell i la vila de la Llosa, entre altres possessions. Les restes del castell permeten determinar que es tracta d’un edifici de planta rectangular amb la porta a peu pla. La seva construcció es podria datar entorn al segle XII o més aviat el XIII. A l’Edat Mitjana el castell era molt important perquè controlava el pas cap a Andorra, alhora que també guardava el camí de la indústria del ferro que es desenvolupava a la vall.


L’ermita
L’ermita, antiga parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de la Llosa, també formava part de les propietats que l’any 1244 Dalmau de Santmartí i la seva esposa Guillelma van vendre al bisbe d’Urgell. Sembla bastant probable que l’actual ermita enrunada fos en els seus orígens l’església parroquial del terme del castell de la Llosa, dedicada a Santa Maria. Es tractava d’un edifici d’una sola nau amb coberta de bigues desapareguda, i amb un santuari al costat cobert amb volta de canó apuntada. Actualment el santuari està tancat amb una paret de pedra seca per aprofitar-lo com a cabana.


Els masos
Les cases de la Llosa, a 1.580 m, han estat el nucli habitat més recentment a la vall. Es tracta d’un conjunt de masos situats en un paratge extraordinari, del quals només la masia de Cal Jan es manté ocupat avui dia. Fa uns 50 anys a les cases de la Llosa hi vivien una trentena de persones. El seu modus vivendi era la pagesia i la ramaderia, amb les dificultats que això comportava pel fet de tractar-se d’un terreny molt abrupte.

La Farga
Pujant per la vora del riu de la Llosa, en direcció a la barraca dels Esparvers trobem les restes del complex de la farga de la Llosa, la qual estava formada per una foneria de mineral de ferro i el taller del ferrer. Aquesta farga es diu que era propietat de la família Gasconet, procedent de França. Treballaven a partir del mineral brut que arribava a lloms de mules des de les mines de ferro del Pimorent. La farga de la Llosa no és un cas aïllat, instal·lacions com aquesta van ser molt corrents arreu del Pirineu.

L’elaboració i fosa del material es podia fer gràcies a l’energia hidromecànica que proporcionaven les aigües del riu de la Llosa i l’energia calorífica del carbó vegetal que s’obtenia dels boscos de les rodalies. Per destriar el ferro del carbó es feia servir un mall gros i feixuc que encara es pot veure a cal Jan de la Llosa, el qual es movia per la força de l’aigua del riu.

En determinades èpoques de l’any pujaven els homes de la zona a fer carbó, tant pel funcionament de la farga com per escalfar les seves llars. Les fargues acabaven esgotant els boscos i plegaven quan ja no quedava arbres. Sembla que això és el que va succeir amb la farga de la Llosa, ara fa uns 200 anys.

Informació addicional

  • Text: Salut Marquina
  • Fotografía: Gonzalo Sanguinetti

Articles destacats

Back to top