Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más información
Entrevistes

David Domínguez, mestre, coach i fundador de www.labonaeducacio.cat Destacats

La immobilitat del telèfon mòbil.
El telèfon mòbil ens porta al nostre destí, ens compra la roba, ens paga les factures, ens comunica amb els amics i la família, ens fa les fotos, ens calcula l’import del sopar, ens conta les passes. Els anomenats telèfons intel·ligents fan molt més que trucades i ho fan a qualsevol hora, des de qualsevol lloc. S’han convertit en una mena de majordom que, a més, ho veu tot; ens dona accés a  informació de tot el món amb un sol clic. Aquesta concentració de tasques on ens deixa a nosaltres? En la més absoluta immobilitat. Amb un mòbil a la butxaca tot és possible sense fer pràcticament cap esforç. I això és molt temptador. Per això l’addicció al mòbil s’ha convertit en un dels problemes més freqüents a les consultes dels psicòlegs i dels educadors. Com hi podem fer front? Hem parlat amb David Domínguez, mestre, coach i fundador de www.labonaeducacio.cat, que ens ha donat algunes claus.
 
El primer que ens diu el David és que el problema no és el telèfon mòbil, sinó a què té accés aquest telèfon: “Ningú parlava d’addiccions quan ens enviàvem missatges i ens trucàvem. El problema ha començat quan el telèfon s’ha convertit en un ordinador de butxaca”. Iniciem la conversa amb aquesta premissa. No demonitzem el mòbil. El sotmetem a anàlisi. 
 
David, comprar un mòbil a un adolescent és un error?
Avui dia a cinquè o sisè ja el demanen, perquè volen sentir-se més grans. El problema però és que determinar quina edat és l’adequada per a tenir un mòbil no és fàcil. Depèn de cada cas. El que cal és que els pares tinguin una mirada molt honesta sobre el seu fill i actuïn d’acord amb el grau de maduresa del nen o nena. A quina edat estan disposats a deixar-lo sol a casa? També és molt important plantejar-se quin ús volen que el seu fill faci del telèfon. Són els adults els qui han de decidir això, en cap cas els adolescents.
 
Com es pot evitar que un adolescent es converteixi en un addicte al mòbil?
Hi ha tres fases: prevenció, detecció i correcció. La primera és la més important. És el que dèiem: cal valorar la maduresa del nostre fill i decidir quin model de telèfon necessitarà. Llavors hem de tenir en compte les eines de control parental que tenim a l’abast: hi ha aplicacions,  i fins i tot telèfons que ja porten aquesta funció incorporada, per supervisar i limitar l’accés a continguts de la xarxa. Es poden vetar pàgines, aplicacions, paraules clau... També és molt important incorporar hàbits d’ús saludable com ara les estones de silenci digital; apagar la xarxa igual que apaguem la llum quan anem a dormir, o els pàrquings per a mòbils; espais on tots els membres de la família deixen el mòbil quan arriben a casa. El telèfon no t’ha d’acompanyar al lavabo o a l’habitació.
 
Ja fa uns anys que convivim amb els telèfons intel·ligents i el problema de l’addicció és cada vegada més greu, empitjorarà?
Cada vegada hi ha més sensibilització. Hem vist que als països del primer món això té nivell de pandèmia. L’addicció als mòbils és un problema entre els adolescents i els nens però també entre els adults. Hem de tenir molt clar per a què volem el mòbil i quan el fem servir. El telèfon pot ser una eina molt pràctica, per exemple, per informar-se, però hem de ser capaços de prescindir-ne. Jo per exemple llegeixo els diaris en línia cada matí. Però si no tingués el telèfon, també ho faria, m’aïllaria del món igual durant tres quarts d’hora per llegir-los en paper. En aquest cas el telèfon és un mitjà, no una finalitat. Hem de saber buscar feina o parella sense utilitzar les pantalles.
 
El telèfon genera més addicció que altres tecnologies?
El Quixot era addicte a la lectura, que era l’hàbit més tecnològic de l’època. No sortia de l’habitació, només llegia. Als anys 70, la televisió era el perill: els pares havien de controlar quantes hores ens passàvem davant les pantalles. Ara són els ordinadors i els telèfons. No és nou. Però és cert que l’accés a la xarxa és més difícil de controlar i pot portar problemes greus. No és el mateix, per exemple, fer una porra en un bar que tancar-se a l’habitació a fer apostes en línia. Quan els adolescents passen moltes hores tancats i renuncien a altres coses, com estar amb els amics o la família, cal estar molt atents. Quan una persona no pot sortir de casa sense el mòbil, cal preguntar-se si hi ha un problema.
 
Què hem de fer si detectem conductes alarmants?
El primer que s’ha de fer és verificar que la situació és la que ens sembla a nosaltres. Que hi hagi una altra mirada que confirmi la nostra; els avis, la parella, l’escola... Després cal buscar ajuda externa: psicòlegs o professionals de l’educació. Si hem arribat a una situació d’addicció és que alguna cosa no s’ha fet bé. Necessitem algú que ens acompanyi en el nostre canvi d’hàbits i de relació amb la persona afectada. 
 
La conclusió a què arribem després d’aquesta conversa és que per mantenir una relació sana amb el telèfon mòbil cal establir, des de bon començament, unes regles de joc molt clares per a l’ús del telèfon mòbil. Només així aconseguirem que aquest aparell sigui el nostre aliat i no un enemic a combatre.
 

Informació addicional

Back to top