Entrevistes

Antonio Iturbe, premi Biblioteca Breve 2017 amb 'A cielo abierto' Destacats

“Des dels 11 anys he conviscut amb El Principito de Saint-Exupéry”.
Periodista-escriptor o escriptor-periodista, qualsevol de les dues definicions li és adient. Antonio Iturbe acaba de guanyar el Premi Biblioteca Breve amb la seva darrera novel·la A cielo abierto, un homenatge a Antoine de Saint- Exupéry. El seu recorregut, d’entrevista en entrevista, per parlar del premi i de la novel·la no amaga la seva manera de viure la literatura, el periodisme i la vida mateixa.
 
Durant 20 anys s’ha dedicat al món del periodisme cultural… al 2004 publica la seva primera novel·la Rectos torcidos. Com es pren la decisió de fer el primer pas i decidir-se a escriure un llibre?
Bé... no es pren... si més no, no es pren molt conscientment. Sempre he escrit, de petit ja escrivia, escrivia coses que mai han vist la llum. Estudiar periodisme en el fons va ser l‘excusa per seguir escrivint i un bon dia.... et trobes amb un projecte de llibre a les mans.
 
I de sobte... literatura infantil, la col·lecció de l’inspector Sito, que arrenca el 2008 i ja porta 10 llibres. Per què literatura per a joves lectors?
Bé, tenir fills ajuda... voler explicar-los històries, històries que els enganxin, que els motivin. L’inspector Sito va néixer una mica així i amb molt sentit de l’humor. Molts cops la gent pensa que fer humor és fer un gènere menor i, per a mi, l’humor és una cosa molt seriosa i que es pot utilitzar per dir quasi qualsevol cosa.
 
A cielo abierto té una càrrega documental importantíssima, quasi tanta com La bibliotecària d’Auswichtz. Com va a parar a històries com aquestes?
Per casualitat, les coses tot sovint arriben per casualitat. En el cas de A cielo abierto puc dir que des dels 11 anys he conviscut amb El Principito de Saint-Exupéry. Va ser un llibre que em va fascinar i al quual he tornat mil cops. Això em va dirigir a llegir més obres seves i a descobrir altres facetes de la seva vida... a partir d’aquí, d’un munt de lectures, de viatges, d’investigació... sorgeix aquest A cielo abierto, que no deixa de ser un homenatge a ell i als seus companys en els inicis de l’aviació civil, Jean Mermoz i Henri Guillaumet.
En el cas de La Bibliotecaria, hi vaig a petar també per casualitat. Llegint La biblioteca de noche de Manguel, vaig trobar informació sobre una petita biblioteca en un barracó d’Auschwitz. Vaig començar a investigar i, quasi sense voler-ho, vaig trobar la pròpia Dita, la protagonista de la novel·la, una dona humil que no creu que hagi fet res d’extraordinari i amb qui encara tinc una bona relació via telefònica i correu electrònic.
 
Com es viu rebre un premi com el de Biblioteca Breve, que abans han rebut escriptors com Goytisolo, Cabrera Infante, Juan Marsé...?
En principi una mica espantat. És el que dèiem de les casualitats, primer et sents fora de joc i no creus merèixer un premi com aquest (i menys quan veus qui l’ha rebut abans que tu) però, quan ho paeixes, no deixes d’estar agraït. La feina d’escriptor és una mica ingrata pel que té de discreta, de solitària, de fer molta feina que ningú veu i, quan arriba l’hora de publicar després de molts esforços, de treure hores d’on pots i quan pots per escriure, vius amb la incertesa de si agradarà o no, de si es vendrà... Un premi així et dóna la confiança que, si més no, al jurat li ha agradat, i és com una mena de reconeixement a la feina feta.
 
Quin consell donaria a un jove (o no tan jove, tant és l’edat) que vol començar a escriure?
Que visqui, que visqui intensament. Una persona que vol escriure ho ha de viure tot amb intensitat, i amb això no vull dir ni llargs viatges, ni aventures inimaginables... Es pot viure intensament el fet d’assaborir una tassa de te, un petó o el que passa a l’entorn laboral o al veïnat. El secret està en viure amb intensitat cada moment.
 
A Cielo Abierto
 

Informació addicional

  • Municipi: Vilassar de Dalt
Back to top