Entrevistes

Care Santos, escriptora. Premi Nadal 2017 Destacats

“Hi ha un component obsessiu important en l’escriptura d’una novel·la”.
La Care Santos m’obre les portes de casa seva i em rep com si fos una vella amiga. La conversa flueix ràpidament i, després de molts mesos parlant únicament del Premi Nadal i Mitja Vida, preferim deixar descansar a la Care d’aquesta darrera novel·la i oferir l’oportunitat als seus lectors que la coneguin una mica més i que descobreixin aspectes potser més desconeguts.
 
Molta gent desconeix que tens una obra important de literatura juvenil i, a la vegada, molta altra creu que vas començar amb la literatura juvenil abans de fer el pas a la d’adults...
Sí. Quan has escrit (o escrius, perquè continuo escrivint) juvenil, hi ha molta gent que pensa que has començat per aquí abans de fer el salt a la literatura d’adults. Hi ha aquest mite que la literatura juvenil és com “l’escola d’aprenentatge” per passar a escriure per un públic adult, i no és així. De fet, jo començo amb una novel·la d’adults, El tango del perdedor, i és després quan escric tres juvenils seguides.
 
Quin record guardes d’aquesta primera novel·la? Perquè devies ser molt jove.
Sí, la vaig publicar amb 25 anys, és una novel·la escrita amb 23-24. Aquesta novel·la ha desaparegut, i jo he fet tot el que he pogut perquè desaparegués, perquè vaig córrer massa. Ja m’ho havien dit: “No et precipitis, no vulguis córrer perquè després el que has publicat queda, i és per a tota la vida”. Però, quan has escrit tota la vida, tens pressa perquè el món sàpiga que tu ets escriptora i sobretot per veure el teu nom en una coberta. Em vaig precipitar, i ser escriptor implica diverses coses i una d’elles és la paciència. Ser escriptor és un ofici i una manera d’estar a la vida, de fet és molt més que un ofici.
 
Sempre has volgut ser escriptora?
Sí, des dels 8 anys. Vaig néixer en una casa on hi havia molts llibres, on hi havia una mare i un pare molt lectors i dues biblioteques, que eren una però eren dues, perquè els meus pares tenien gustos molt diferents. El meu pare era andalús i llegia molta tradició humanista; tenia una biblioteca amb molta poesia, amb tota la generació del 27, del 98... i la meva mare era la part catalana, sempre havia estat lectora d’assaig divulgatiu, d’història... quan es va tornar a publicar en català, va tenir la curiositat per descobrir la literatura catalana. Aquelles dues biblioteques, per a una nena curiosa com era jo, eren el paradís. Sempre veia gent que llegia, que parlava de llibres i, a més, tots dos escrivien. Jo vaig néixer en aquesta casa i això influeix.
 
Com optes per la literatura juvenil? Personalment penso que és molt més difícil enganxar als joves, pel seu món interior tan particular, que als adults.
Entorn de la literatura per a joves hi ha tota una sèrie de prejudicis: que la gent que ens hi dediquem ja no ens amoïnen, gent que pensa que és literatura de segona, que és una escola per “fer el salt” a l’adulta... I jo crec que la juvenil té una importància vital, com a creadora de pedrera lectora i per com és de difícil arribar a un tipus de lector que està en trenta mil coses i que centrar-los és molt difícil. Salvades aquestes coses, sempre recordo una anècdota que explicava el meu pare: per fer un paral·lelisme, el meu pare era pediatra i a vegades li deien “vol dir que vostè no pot visitar gent gran ja? Ara ja fa molts anys que visita nens”, com dient ara ja n’ha après. Doncs amb la literatura juvenil passa el mateix: quan vaig guanyar el Nadal. Molts periodistes em preguntaven: “Ara deixaràs de fer juvenil?”. Després de guanyar un premi tan important i... al contrari, el gènere que m’entusiasma és el juvenil.
 
I arribes bé? Tens inputs d’aquest lector?
Sí, de moment sí, molts. Però també sé que algun dia això s’acabarà, perquè jo no donaré tant de mi, perquè em tornaré “tonta” (tots els escriptors en algun moment es tornen “tontos”, i a alguns se’ls nota molt, espero que no sigui el meu cas però jo sé que passa), i també perquè cada any hi ha un any més de diferència, t’allunyes i és clar, no sé fins quan podré comunicar-me amb ells; de moment els anys m’ajuden. A mi els adolescents m’agraden molt, sempre m’han agradat molt perquè penso que és un moment de la vida especialment frapant.
 
Passant a la novel·la d’adults.... la majoria de les teves protagonistes són dones. Davant d’això és fàcil caure en un altre estereotip, el de parlar d’“escriptora de dones o per a dones”. Et definiries així?
No. No premedito posar dones de protagonistes, però està clar que sóc una dona i per tant em costa molt menys posar-me en la pell d’una dona que d’un home. De fet fa temps que discuteixo aquest tema perquè, encara que hi hagi moltes dones, també hi ha molts homes, per exemple, a Habitacions tancades: encara que les que porten el fil són dones, la novel·la pivota entorn de l’Amadeu Lax, un home complicadíssim. És un tema que he discutit a bastament i crec que no són novel·les sobre dones, són novel·les amb dones, però també penso que és un altre prejudici dir “aquesta escriu de dones perquè és una dona”. Sovint penso que el problema ve del que mira des de fora: esperen de tu una determinada cosa perquè ets una dona i, si és així, penso que no ho faig perquè sóc, en general, molt critica amb les dones.
 
Totes les teves novel·les tenen un gran treball de documentació al darrere. Com prepares les teves novel·les? La idea com sorgeix? T’inspires en una conversa, en una notícia... o busques els temes sobre els quals vols escriure?
La idea ni jo sé d’on surt. El que no faig mai és escriure en calent. Si la idea sorgeix d’una conversa banal, d’una notícia, d’una paraula... mai copso la idea i em poso a escriure, no em refio d’aquestes idees que m’enlluernen. Sempre escric de coses que fa anys que rumio i que van amb mi, temes que em preocupen. Són aquestes idees que porto al cap les que m’empenyen a documentar-me, sobretot llegir, llegir molt, buscar persones que necessito per a conèixer el tema que estic tractant. Per exemple, amb Diamant blau necessitava un afinador de pianos, i ara estic en converses amb una especialista de la mentida per a la meva pròxima novel·la.
 
Quant trigues entre novel·la i novel·la?
Depèn dels processos. La que estic escrivint ara, que espero publicar l’any vinent, és una novel·la contemporània i no he necessitat gaire documentació històrica, només té un punt històric, que serà el 26 de gener del 1939, el dia final de la Guerra Civil a Barcelona, però fora d’aquest dia puntual és una novel·la molt contemporània. En qualsevol documentació començo amb bibliografia, i gairebé sempre hemeroteca. Tota l’opció d’hemeroteca que tinc l’aprofito i em poso un topall temporal perquè, si no, no acabaria mai.
 
Tens manies a l’hora d’escriure?
Cada cop més. Ara ja només puc escriure al meu escriptori, aquí a casa, de matí, com més aviat millor, m’agrada escriure amb tot el que necessito a mà i, si em falta alguna cosa, no puc començar. Escric sempre amb música, la mateixa, les Suites per a violoncel sol de Bach, variant els intèrprets; d’alguna manera, quan la sento, les neurones ja es posen a punt per a escriure. Tinc 40 versions apilades al llarg dels anys. Hi ha un component obsessiu important en l’escriptura d’una novel·la. 
 
I un dia arriba el Ramon Llull, un premi important, amb Desig de xocolata, i un altre dia arriba l’adaptació televisiva d’Habitacions tancades... quina de les dues coses t’ha impulsat més com a escriptora mediàtica, si és que t’hi consideres?
No, gens.
 
Val, no diem mediàtica, però a la comarca ets molt coneguda i se’t segueix molt.
Sí, i em sorprèn molt, perquè els escriptors sempre som una gent amb una popularitat molt relativa i molt diferent de la d’altres. És una popularitat que no només no et molesta, sinó que et fa gràcia. Penso que és perquè la gent que et reconeix és gent com tu, gent que et coneix perquè ha llegit els teus llibres, i fa molta il·lusió que la gent se t’apropi perquè, en definitiva, és un reconeixement de la teva feina, un senyal que la teva feina ha arribat a la gent.
 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Maresme
Back to top