Entrevistes

Robert Poch, cantautor i autor de “Lliure i Tropical” Destacats

“Tenia moltes coses a explicar però també em feia molta vergonya”.
Sorprèn que un músic amb anys de carrera a les espatlles i que ha omplert un teatre com La Massa de Vilassar de Dalt, confessi que li fa vergonya que l’entrevistin en un lloc públic per on passa molta gent, però aquest és Robert Poch. Tímid quan no actua i amb un punt de tendresa que li permet parlar de coses molt íntimes sense vergonyes, temes que al final protagonitzen cadascuna de les històries que expliquen les seves cançons. Amb un disc al carrer, Tot anirà bé, i una cançó responsable que tot el Maresme parli d’ell, “Lliure i Tropical”, Poch no ha perdut la innocència del nen des de la saviesa dels seus 42 anys.
 
 Des d’una revista d’àmbit maresmenc és inevitable començar per “Lliure i Tropical”, la cançó que et dóna a conèixer en solitari i que s’ha convertit en un himne de la comarca. Com sorgeix la cançó?
(Esclata a riure). De fet, va ser un repte del meu sogre, que em va dir si m’atrevia a fer una cançó que parlés de Vilassar de Dalt, em feia una mica de mandra i al final vaig pensar en la comarca. És obvi que el lema “lliure i tropical” no és meu, és un lema molt de Cau. La vaig fer en una tarda (jo, que trigo mesos a què m’agradi del tot una cançó escrita per mi?). Aquell vespre tenia concert i em faltaven un parell de cançons, tenia els acords clars, vaig anar provant i va anar sortint. Aquella mateixa nit la vaig tocar al Casal, davant d’unes 150 persones, i l’instant en què vaig cantar el “jo sóc dels de dalt però m’és igual si és lliure i tropical”, tota la penya va esclatar en un gran crit entusiasta... Bufffffff, em vaig posar súper nerviós… Vaig oblidar la lletra i vaig pensar: quina frase més bèstia!!!!!! 
 
I d’aquí...
La vaig penjar al Facebook, amb una foto fixa, i en tres dies tenia 5000 reproduccions i allà em vaig adonar que la cançó agradava molt. Vaig pensar en el videoclip però no tenia un duro, vaig bellugar-me per aconseguir-ho i llavors es va disparar tot, no sé si portem 12.000, tot és espectacular, els feedbacks pel carrer, els compartits per Facebook, la quantitat de missatges emotius de maresmencs que viuen a l’altra punta del món…
 
 Què et fa decidir, als 40 anys, a deixar d’actuar en un grup i llançar-te en solitari?
No té gaire explicació. D’una banda tenia moltes ganes, però de l’altra em feia molta por. Tenia moltes coses a explicar però també em feia molta vergonya... era com una fòbia. Al final em vaig presentar a un concurs de cantautors del Masnou i vaig quedar tercer, l’any següent vaig quedar segon... i vaig començar a anar a concursos per agafar confiança, concerts com a teloner... fins que els meus sogres (de nou els meus sogres!!) em van dir que em decidís a gravar un disc que ells pagaven. Un cop gravat, no hi ha més que fer concerts.  
 
 Tot i aquesta vergonya i aquesta por ets un músic que interactues molt amb el públic i les teves lletres són molt intimistes, personals i toquen temes molt teus...
Sempre dic que sóc cantautor però no “cançaautor”, intento que la gent ho passi bé als concerts i la gent riu molt. I sí, faig cançons molt serioses, molt íntimes, de vegades molt dures, i molt personals, del naixement dels meus fills, de quan vaig conèixer la meva dona, de la mort d’un amic meu, d’un molt mal moment vital meu...
 
Quins són els teus referents?
(Ensenya la samarreta que porta, amb una foto dels Beatles i riu). No cal dir res més oi? Quan estudies música, els Beatles són recurrents i vas “flipant” molt, van fer coses que ara utilitzem amb tota normalitat però que si ells no ho haguessin provat, igual encara avui no ho utilitzaríem, van fer coses molt interessants i ara no t’adones que les utilitzes cada dia amb normalitat.
 
 Un solista?
John Mayer, Eric Clapton... Últimament escolto molts cantautors, en general, i molts de catalans, sóc una mica obsessiu i quan descobreixo un l’espremo fins que em canso. Ara estic amb un cantautor malagueny, El Kanka, que fa coses superinteressants, estic molt enganxat, i d’aquí ara escolto molt la Judit Neddermann, el Joan Rovira, la Clara Peya... 
 
 I una cançó?
“Hotel Califòrnia”, de The Eagles, sense dubtes.
 
 Per què Tot anirà bé?
Bufff... per moltes coses... Perquè no esperava fer un disc i va arribar la pasta. Perquè quan vaig començar a pensar amb qui voldria gravar, tots em van dir que sí. Perquè vaig poder comptar amb el Marc Blanc, al banjo; amb la Berta i la Fumi Suzuki, al violí i al violoncel; amb l’Artur i el Ramon, a la trompeta i al saxo; amb el Carles Magret, a la bateria. Perquè el tècnic tenia hores i temps... En definitiva, perquè tot anava rodó i jo venia d’una època on tot m’anava malament, de cop la vida va fer un clic i tot rodava... va quedar gravat superbonic... Com hi havia un tema que es deia “Tot anirà bé”, encara que no parla de què la vida t’hagi d’anar bé, el títol quadrava i va ser l’escollit per donar títol al disc. Tot va anar bé i... tot anirà bé...
 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Maresme
Back to top