Entrevistes

Rafael Vallbona, escriptor i periodista. Guanyador del premi BBVA Sant Joan 2017 Destacats

“Pertanyo a una generació que vam decidir que volíem viure en català”.

En Rafael Vallbona, periodista i escriptor, escriptor i periodista o, com ell mateix diu, “explicador d’històries”, ens atén telefònicament des de París, on ha “fugit” uns dies per a posar calma ja a la seva vida, enmig del caos des que va guanyar el premi BBVA Sant Joan amb la seva darrera novel·la La casa de la frontera. Conversador de mena, fins i tot les incomoditats de les entrevistes telefòniques es veuen superades per les seves ganes de conversar i d’explicar històries.

Quan decideixes ser escriptor? Vas tenir mai aquella necessitat que tenen molts escriptors des de petitons d’escriure, d’explicar coses? O ets primer periodista i després escriptor? O et fas periodista perquè...

Sempre m’ha agradat explicar històries, m’ha agradat molt. Em vaig fer periodista perquè vaig pensar que era una manera de guanyar-me la vida explicant històries. Però escriure sempre m’ha agradat i ja escrivia quan anava als “hermanos” de La Salle. El privilegi de poder guanyar-me la vida explicant històries és una cosa que no deixa de sorprendre’m cada dia. Somiava en veure un dia un llibre meu publicat i aquest, La casa de la frontera, és el que fa 58.

Sempre has escrit en català?

Sí, sempre. Pel que fa al periodisme, no ha sigut tan fàcil, però majoritàriament he treballat molt en català, o he treballat molt menys en castellà. Pertanyo a una generació que vam decidir que volíem viure en català, i que ens inventaríem tot el que fos perquè això fos possible. Passats els anys vam veure que era una fal·làcia, no era veritat viure en català, però nosaltres ens ho creiem perquè volíem fer-ho, i crec que gràcies a això ho vam fer possible. Aquesta obstinació de tota una generació, ho hem parlant moltes vegades amb en Sergi Pàmies, amb en Màrius Serra, al final és el que va crear aquesta mena d’il·lusió de normalitat, que no és certa de cap manera, però com no sabia que era impossible, ho vaig fer. A mi ningú m’havia dit que era impossible, jo vaig anar tirant.

I amb La casa de la frontera reps el premi Sant Joan 2017 BBVA, de fet un més de molts... Que té aquest de diferent?

Que és un dels grans, és un dels que t’atorga un major reconeixement. He guanyat premis petits per mi molt importants, com els Jocs Florals de poesia l’any 1999, un dels premis grans de poesia, però... quin ressò té? Zero.

En català hi ha tres premis importants, el Llull, el Sant Jordi i aquest. Per tant, guanyar-lo representa una certa idea de que el teu projecte es consolida i treballes amb més tranquil·litat. Quan dic tranquil·litat no vull dir diners, perquè no hi ha res més efímer que els diners, però si aquella sensació de “no he de demostrar res a ningú”, aquí queda.

Com sorgeix la trama de La casa de la frontera?

Com tantes històries, de l’atzar. Coneixia els fills de la família Grau, perquè tenen una botiga d’esquís i bicicletes a Cerdanya, un dia de setmana santa vam sortir en bicicleta i en acabar, la seva mare, la Carme, em veu amb cara de mort de fred i em diu queda’t a dinar que farem un plat de porrusalda per entrar en calor. Quan vaig preguntar que era allò de la porrusalda, el seu pare, el Ricard, un senyor que vivia permanentment a la cuina de casa, em diu una sopa que em van ensenyar a fer els bascos. Pregunto “Que és això dels bascos?” I llavors la Carme m’explica  que durant la guerra, va haver-hi unes persones del govern basc instal·lades a casa seva. En aquell moment se’m va activar, el que en l’ofici dels periodistes en diem, el nas i vaig començar a preguntar, van dir que no ho tenien documentat i que el pare era gran... però jo vaig començar a furgar, a buscar, vaig aconseguir informació de la Fundació Sabino Arana, Fundació del PNB, però allà no quedava clar. Vaig entrar en contacte amb la Queralt Solé, investigadora que pot entrar a l’arxiu de Salamanca on hi va sovint per feina i li vaig demanar que em mirés si trobava alguna cosa. I sí, sí, em truca un dia i em diu “Bingo. Sí senyor, va haver-hi una delegació de la Consejeria d’Economia i una de la Consejeria de Benestar Social i van estar instal·lades amb una oficina d’atenció al públic al menjador de casa d’aquest senyor (el Ricard). A partir d’allà vaig fer un article per la revista Cadí Predaforca que es deia “El govern basc a Puigcerdà” que va fer molta fortuna perquè la comarca és va entusiasmar. Un dia la Carme em va dir “és que aquí, aquesta família té molta història, algú un dia l’hauria d’escriure”, i mira, m’hi vaig posar, 9 anys hi he estat.

Havies escrit abans història o és la primera incursió?

Havia escrit una novel·la, La comuna de Puigcerdà, amb la qual vaig guanyar el premi Amat-Piniella de novel·la històrica, explica una història situada en el context de la revolució anarquista a Puigcerdà el 18 de juliol del 36. Després una novel·la, Forasters, amb la que vaig guanyar el premi Nestor Lujan de memòria històrica, on també hi surt la Cerdanya una mica més de trascantó. I ara aquesta, però ja et dic, 9 anys no és ni molt ni poc, probablement és el temps que necessitava, les coses no se li pot donar més pressa, van així.

Has tirat molt d’hemeroteca per poder tirar del fil?

Primer vaig recorre a la font oral. Amb la Carme hem fet llargues sessions de gravació sobre la història de la família. Això complementat amb històries que m’han anat explicant els seus fills, alguna cosa que m’havia explicat el seu pare. Tot complementat, lògicament, per donar densitat i comprovar que no hi haguessin contradiccions, amb arxiu hemerogràfic i bibliogràfic. Vaig tirar molt de les fonts de l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, però, desgraciadament, a meitat de procés de treball el director de l’arxiu va morir i em vaig quedar una mica descol·locat. El Sebastià Bosom era la persona que va ordenar la història de la Cerdanya, li va donar sentit, fins llavors tot eren llegendes i 4 papers. Ell va decidir donar un caràcter científic, sinó no val per res, només són històries de vells a la vora del foc, ho va ordenar i ho va classificar. Ho tenia tot, me’n recordo d’un dia que el truco i li dic “com devia ser el carrer de la Pujada de les Monges els anys 30”, i diu “ah, vine aquí tinc un mapa de Puigcerdà els anys 30”. La seva mort em va deixar una mica descol·locat, també va morir l’avi, el senyor Ricard, el pare de la Carme. Vull dir-te que durant 9 anys hi ha hagut molts daltabaixos. Hi ha hagut moments que vaig pensar que el projecte m’ultrapassava, vaig pensar que qui era jo per posar-me enmig d’aquell “fregao”. Estic parlant de 5 generacions d’una família que són 150 anys d’història d’un territori.

I amb fets molts notables i moments històrics determinants.

Doncs mira, des del final de les Guerres Carlines, la I Guerra Mundial, la Guerra Civil, l’èxode dels refugiats, la II Guerra Mundial, els refugiats en sentit contrari, el contraban, tot... fins l’obertura del túnel del Cadí. Vaig pensar moltes vegades que allò m’ultrapassava. I la veritat és que tenia èpoques de més treball, èpoques de deixa-ho tranquil, no t’atabalis, ja veurem que passa. Crec que els últims 3 anys sí, que llavors ha sigut allò de dir vinga, ara sí, i quan veus que ja hi ha pàgines escrites i allò comença a tenir cara i ulls doncs... ja ho veus clar.

Una novel·la que t’ha portat 9 anys de la teva vida d’investigar, de xerrades, de viatges... quan l’acabes, la veus editada i guanya un premi com aquest... la teva sensació personal com la definiries?

La meva sensació personal és que he aconseguit un dels meus petits objectius, molt personals i molt íntims, que és fer justícia, sobretot, primer a l’avi Ricard. Per tant en certa manera fer justícia a la memòria de la família Grau que és la memòria de tots. I això em sembla molt important perquè els Grau són una gent que han mantingut la memòria familiar de generació en generació. Això és molt important perquè en un país on tothom té memòria de peix, algú que conservi amb aquesta intensitat, amb aquest interès, amb aquesta projecció i amb aquesta capacitat de transcendir, la memòria, perquè es part de la seva vida, és brutal. Ells no ho conservaven esperant que arribés un pallús com jo i fes un llibre, no, no, ells ho conservaven perquè és la seva manera de ser, és el que els defineix. Crec que això és el més important, haver estat capaç de, en un moment donat, fixar tot això. I la veritat és que ells mateixos, primer, lògicament, tenien una sensació de vertigen. Però després sobretot és d’un respecte i d’un agraïment profund, encara l’altre dia en Miqui, un dels dos fills, m’ho deia “és que no sé si em mereixo tot això que has fet”. Què vol dir que no t’ho mereixes?. Suposo que ells ho veuen tot en perspectiva i veuen una dimensió, sobretot els fills, que són en Miqui, en Josep i la Miriam, que és la filla gran, veuen... tenen la sensació que el seu passat s’ha solidificat. Ara ja no són llegendes de la vora del foc.

Última pregunta: estàs davant d’un escriptor jove, que vol començar a escriure, quin consell li donaries?

Que llegeixi. Alguna vegada a la universitat et trobes amb algú que vol ser escriptor i et ve amb fulletons d’escoles d’escriptura i em pregunta. Està bé això? Sí clar que està bé però si el taller costa 1500 euros, agafa aquests diners, te’n vas a una llibreria d’humanitats, i te’ls gastes en llibres. I te’ls llegeixes. Tampoc pretenc fer un cànon, quins llibres s’han de llegir i quins no, si hem d’anar als clàssics, nooo, llegeix. Llegeix a punta pala, i ja està. I després ja arribarà un moment que veuràs que tens una certa necessitat, una certa possibilitat o una certa projecció per posar-te a escriure alguna cosa i llavors comences. A mi quan algú em diu quants llibres que tens, dic si és clar, per escriure’n un, necessites llegir-ne molts. 

23 de novembre
19h Parlem amb Rafael Vallbona de la 'La casa de la frontera'.
Lloc: Llibreria Index
C/ Miquel Borotau, 8
08340 Vilassar de Mar
Tel. 93 759 08 33
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Maresme
Back to top