Indrets

Propera parada: Montgat Destacats

Descobrir Montgat de la mà de l’Abelard Chimisana és redescobrir un poble amb racons que no coneixies. L’Abelard és l’historiador per excel·lència de Montgat, ell diu que no, que no té estudis, que no és historiador, però després de tres hores amb ell passejant per Montgat estem segurs que sap molt més de Montgat que qualsevol historiador.

Montgat és el municipi més meridional de la comarca del Maresme. De fet, és tan meridional que és la frontera amb Badalona i el Barcelonès, i només 10 km de distància separen el seu nucli urbà de Barcelona. Aquest “llunyania” del centre de la comarca molts cops l’ha convertit en un municipi desconegut per a molts i ha estat vist una mica com la Barcelona del sud... Un municipi un pèl desconegut que molts dubten sovint si és Barcelona o si és Maresme. Doncs sense dubte Montgat és Maresme 100%. És un poble orgullós de la seva pertinença de comarca, de la seva idiosincràsia, i passejar amb l’Abelard pel municipi esvaeix els dubtes que puguin assetjar a qualsevol.
 
Vista Montgat
 
Ens trobem amb l’Abelard a l’estació de Montgat Nord i ja ens fa un primer acte reivindicatiu quan preguntem perquè el canvi de nom de l’estació de Monsolís a Montgat Nord, contesta de pressa: “Coi! Perquè és Montgat, jo quan veia targetes de visita on sortia Monsolís sempre preguntava: ‘Monsolís? Què és Monsolís?’”. Després d’aquesta reivindicació sabem que tindrem un matí ple de petits descobriments desconeguts i apassionants.
 
L’Abelard ens fa pujar al cotxe per portar-nos a fer el primer descobriment: la petita Ermita de Sant Martí, una petita joia romànica del s.XI, on destaca un quadre d’un frontal d’altar i la còpia, en fusta policromada, del Crist de més renom romànic, les dues obres del badaloní Domènech Giró. Una de les curiositats de l’ermita és que en l’antiguitat havia tingut un cementeri on només s’enterraven a no-montgatins, ja que els montgatins s’enterraven a la parròquia oficial de Tiana. En aquesta regla trobem una excepció: després d’un atac despietat de l’exèrcit francès durant la Guerra del francès, exactament el dia de Corpus de 1808, una matança de civils va fer que uns quants fossin enterrats al cementeri de l’ermita perquè no es donava l’abast a pujar els cadàvers al cementeri de Tiana.
 
Ermita De Sant Marti
 
Interior Ermita
 
L’Abelard ens apressa a tornar al cotxe, malgrat que Montgat és un municipi relativament petit (ens diu que encara que no ens ho sembli, és el més petit de la comarca), la seva estructura de turons i turonets obliga a agafar el cotxe per desplaçar-nos d’un punt a altre. Així arribem al Parc de Les Bateries, un parc municipal de dimensions espectaculars i un dels punts més alts del municipi. Això ens permet gaudir, gràcies a un dia espectacular, d’unes fascinants vistes panoràmiques sobre el mar, l’entorn urbà i la serralada litoral. 
 
Des d’aquí dalt estant, l’Abelard ens dibuixa el passat i el present de Montgat. Sota nostre, ara hi ha una esplanada immensa que arriba fins al mar, urbanitzada sense atapeir, una gran esplanada on antigament havia estat el que li deien el Montgat del fum, el Montgat que va allotjar totes les fàbriques excedents de Barcelona i que feren de Montgat un lloc gris i fumejant amb fàbriques altament contaminants, que encara avui molts recorden com Rio Tinto o Lejía Conejo. Desapareguts aquests focus de fum i contaminació, la mirada de Montgat sobre el seu mar s’ha fet nova, neta, brillant i orgullosa del seu entorn. 
 
Panoramica
 
Però si girem sobre nosaltres mateixos, deixant el paisatge que ens captiva a la nostra esquena, ens trobem de cara amb la realitat d’on som. Ens trobem davant les restes dels canons de les antigues bateries d’artilleria de costa, testimonis silenciosos de la Guerra Civil. Aquestes bateries es van construir amb motiu de la Guerra de Cuba el 1898, però no van ser utilitzades fins a gairebé quatre dècades més tard. Arran de l’esclat de la Guerra Civil, els republicans van aprofitar les estructures existents per bastir-hi les defenses que haurien de fer front als atacs feixistes, primer, procedents dels creuers franquistes i, posteriorment, dels avions italians i alemanys. Ens sorprenen les bones condicions dels dos canons que queden, i l’Abelard ens explica que han estat restaurats fa relativament poc per l‘Ajuntament, però encara ens sorprèn més la descripció del sistema de muntacàrregues per pujar les bombes i obusos des de l’esplanada inferior del parc fins dalt on estan les bateries. 
 
Bateria De Costa
 
Comencem a baixar per tornar al cotxe i ens adonem que aquest gran parc és una de les joies de Montgat, un gran pulmó verd amb múltiples oportunitats per passejar, fer esports, jugar amb les criatures, fotografiar... L’Abelard ens recomana que no perdem l’oportunitat de pujar a fer una copa al bar que es munta a l’estiu dalt de tot, on prendre una copa a la seva zona de ‘chill-out’ tot gaudint de les estrelles, el mar i l’’skyline’ del nord de Barcelona. És un privilegi difícilment comparable amb res.
 
Tornem al cotxe i mentre arribem a la zona que toca a mar, l’Abelard ens explica la transformació que ha patit Montgat, la creació de nous barris com el de davant de l’estació –el barri de Sant Jordi-. També ens parla de la colònia argentina, el barri que queda just darrere de l’ajuntament, anomenat així perquè el seu primer propietari va ser un ‘indiano’ arribat de l’Argentina. En el seu moment, era un barri d’estiueig format per petites casetes de dues plantes.
 
La Placeta
 
De nou toca caminar, ara sí, vora el mar i sentint la seva olor intensa, penetrant, ens dirigim cap al turó de Montgat, el turó que dóna nom al municipi. Toca pujar, el sol pica com si fos estiu i la pujada es fa feixuga però val la pena arribar dalt de tot: les vistes són de nou espectaculars. A més, una recreació artificial permet imaginar com era fa uns segles, quan la falda del turó arribava fins al mar. Dalt d’aquest turó, on s’ha trobat un petit assentament ibèric, va néixer el 1876 el que seria el Centre Excursionista de Catalunya. Com tantes altres coses, va ser de manera casual: 5 amics d’excursió van arribar dalt del turó i van decidir muntar una entitat que van batejar com Associació Catalana d’Excursions Científiques, antecessora del Centre Excursionista de Catalunya, que seria el primer centre excursionista de tot l’Estat.
 
Baixem el turó acalorats i, ara sí, ens dirigim cap al nucli inicial de Montgat, el Montgat costaner que toca el mar, de cases baixes i carrers estrets i empedrats. Arribem a la torre i l’Abelard ens diu que no diguem que és una torre de guaita com diu tothom perquè les torres de guaita estan sempre en alt per “guaitar”. Aquesta és una torre de defensa i descobrim que, a més, té trampa. A primera vista, des de darrere, és quadrada però en donar la volta, per davant, és rodona. Aquesta combinació estructural de gran metratge té una explicació ben fàcil: la torre es va fer aprofitant les parets de l’antiga masia que havia existit aquí. Les parts aprofitades mantenen els angles de la masia però la davantera, la que dóna a mar, es va construir circular per un tema de seguretat davant d’atacs des de l’aigua.
 
Torre De Defensa
 
Dins ens esperen una sèrie de documents exposats, un d’ells, una transcripció del document més antic on se cita Montgat, l’original és del 991 i l’exposat és del s.XV. També hi ha el document més antic que parla de l’ermita de Sant Martí, que és del 1027. I, segurament, el document més curiós és aquell que ens descobreix que durant tres mesos de l’any 1938 va existir un Montgat de Mar. Sí, sí, Montgat de Mar. Igual que en el seu moment, el 1933, Montgat es va independitzar de Tiana per constituir-se com a municipi, l’octubre de 1938 el barri inicial de Montgat va decidir independitzar-se de Montgat i passar-se a dir Montgat de Mar. El procés va anar endavant i va arribar a tenir alcalde però el 27 de gener del 1939, la victòria franquista a Catalunya va derogar tots els decrets de la Generalitat i, entre aquests, el de la constitució del nou municipi. L’Abelard entre riures diu “va ser tan efímer que la gent ni se’n va assabentar”. 
 
De sortida de la torre, ens aturem a contemplar el primer túnel ferroviari d’Espanya. De fet, l’arribada del ferrocarril el 1848 va ser un esdeveniment cabdal per a la història de Montgat. Seria aquesta via, dissenyada pel mataroní Miquel Biada, la que acolliria el primer túnel, precisament a la vila de Montgat. El túnel tenia inicialment només una via però es va fer amb la previsió, ja des del projecte inicial, que s’hi pogués instal•lar quan calgués una segona. Arribat el moment de l’ampliació, les dues vies cabien però ningú havia calculat que els vagons serien més amples. No va quedar una altra solució que eixamplar el túnel perquè poguessin passar finalment dos trens a la vegada. Per a qualsevol bon observador, l’ampliació és ben visible amb una ullada al túnel. La feina destralera feta en l’ampliació és ben visible comparada amb la feina polida de manobres artesans en el túnel original. I ja que parlem de trens, cal destacar que l’estació de Montgat, juntament amb les de Mataró i Badalona, són les úniques que conserven el seu estil original del s. XIX.
 
Seguim pel passeig i fem una ullada als banys de Montgat, dels que només queden dempeus: els Emporium i els de la Verge del Carme. La resta van anar a terra fa anys degut a la llei de costes, però aquests dos continuen funcionant com tota la vida. Una mica més enllà, ullem la llotja. És aquí on, sempre que les condicions climatològiques no hagin impedit sortir a pescar, es realitza la tradicional subhasta de peix a la una en punt del migdia. S’hi fa l’única subhasta cantada que resta a tota Catalunya.
 
Banys
 
Una de les coses curioses de voltar per la comarca amb historiadors locals és que saben tots el secrets per entrar a tot arreu, i tenen les claus que obren tots els panys. Com ja ens ha passat alguna altra vegada gràcies a l’Abelard entrem a l’església de Sant Joan per la porta de darrera i ens trobem dins una església construïda amb l’estil arquitectònic típic de les esglésies modernes del Maresme, una església no gaire gran, de línies sòbries, on el que més destaca és el rosetó del badaloní Domènech Girò, un rosetó modern i de línies gens barroques.
 
Abans de finalitzar la visita, l’Abelard ens vol sorprendre amb una cosa que no esperàvem. Ens porta al Centre Recreatiu i Cultural de Montgat. Un local que té un teatret bufó, petit, curiós i que ja no poden fer servir perquè el local no compleix les normes de seguretat actuals. Però, a més, el Centre és ple de sorpreses: una gran càmera de cinema Gaumont  presideix la sala i quan entrem en una petita saleta amb una escaleta de ferro enganxada a la paret que ens condueix a una sala de projecció dels anys 60 i on hi ha altra càmera al centre. També hi ha la xemeneia per on sortia el fum de la màquines, els finestrons per on sortia la projecció... de sobte, hem retrocedit uns 60 anys i ens trobem dins d’una pel•lícula, una pel•lícula en la qual el gran protagonista és... Montgat.
 
Carrers De Montgat
 
Del 21 al 29 d'abril podreu gaudir de la seva Festa Major. Consulteu l'agenda aquí
 
 

InformaciĂł addicional

  • Text: Maite Viñals
  • FotografĂ­a: Gonzalo Sanguinetti
  • Municipi: Montgat

Articles destacats

Back to top