Rutes

Els pous de glaç Destacats

Una cava o pou del glaç és un forat fet a la muntanya i revestit amb una construcció en pedra que sobresurt i culmina amb una cúpula semiesfèrica. La finalitat del pou és l'emmagatzematge de neu i de gel per poder disposar-ne durant tot l'any, sobretot a l'estiu. Aquestes neveres eren ben diferents a les d'avui dia però, sens dubte, constituïen veritables frigorífics.


Aquestes estructures van tenir la seva època àlgida entre els segles XVI i XIX, especialment, durant els períodes més freds de l'anomenada “Petita Edat de Gel ”-els darrers, documentats entre els anys 1769-1800 i 1820-1860-, que van deixar llargues nevades en indrets inusuals.

Durant aquells segles, la conservació i la distribució de gel va arribar a esdevenir un negoci important que involucrava una part de la població rural. Parlem, per tant, d'una indústria tradicional destinada a l'elaboració i a la comercialització del glaç, orientada a bastir nuclis de població en creixement, com eren Barcelona, Mataró i les zones industrials. El gel es transportava degudament i s'utilitzava per conservar i refrigerar begudes i aliments.

Com es duia a terme la producció de gel?

Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Es tallava la neu amb pales i es transportava als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar-la, aquesta es compactava amb una doble finalitat: disminuir el volum ocupat i conservar-se més temps en forma de gel. La neu es cobria amb terra, fulles, palla o branques, formant diverses capes d'un gruix homogeni. Paral·lelament, a les basses annexes als pous, també s'hi fabricava el gel de manera natural, el qual ja estava llest per tallar i transportar.

A l'estiu, es tallaven els blocs de gel del pou, que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. La duresa del treball havia de ser impressionant, en condicions de fred intens i acumulant la neu en els pous.
Els pous tenien unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o del glaç. De vegades, també disposaven d'una porta inferior per a les operacions de preparació, manteniment i extracció.

Podem trobar exemples de pous de glaç al llarg de tota la mediterrània, però no ens caldrà viatjar gaire per veure'n un d'esplèndid: a Canyamars (Dosrius), el pou de glaç és de grans dimensions i conserva l'estructura sencera, amb sostre inclòs, i fins i tot la bassa de producció del glaç ben a prop, que era el lloc on es gelava l'aigua.

Pous 4

Al Maresme i al Vallès Oriental encara es conserven alguns pous de neu o de glaç. Són exemplars situats a les fondalades, valls i contraforts de la Serralada litoral, Parc del Corredor i el Montnegre i repeus del Montseny.

Alguns d'aquests pous de glaç són els de Can Gel (Canyamars), Can Galzeran- Prats (Canyamars, Dosrius), Can Bosc del Far (Dosrius), Can Mora (Llinars del Vallès), Can Draper-Olzinelles (Sant Celoni) i el conjunt dels pous de l'Avencó (Tagamanent-Aigua-freda), dels segles XVII al XIX.

El Pou de glaç de Canyamars (Dosrius)

El pou de glaç de Can Prats/Can Galzeran és un dels més importants i ben conservats de Catalunya. Es troba a la finca de Can Prats, en un indret obac i sovint fresc i molt fred, com no podia ser d'altra manera.

L'estructura és de planta circular, coberta amb una cúpula semiesfèrica i de parets amples i reforçades amb contraforts. Tot i que aquest edifici, vist a primer cop d'ull, s'assembla més a un temple medieval, la seva funció mentre va estar en funcionament fou la de conservar el glaç, entre els segles XVI i mitjan del XIX.

Pous 1

A l'altre costat del camí, a la part de dalt, hi ha la bassa on s'estancava l'aigua que es glaçava durant les nits d'hivern i a partir de la qual es tallaven els blocs de gel que posteriorment s'emmagatzemaven al pou o es transportaven. Es tracta d'un pou de glaç restaurat. És de grans dimensions i,d'uns anys ençà, gaudeix d'un entorn ben cuidat que el fa ben visible, al costat d'una petita àrea de lleure de gran bellesa natural. Es troba situat en un lloc de pas per sortir del cul-de-sac de la vall de Canyamars, perquè el camí que el voreja serveix sovint als nombrosos amants de la BTT i de l'excursionisme per remuntar el vol cap a la font del Malpàs, la creu de Rupit o Can Bruguera.

El pou fou adquirit per l'ajuntament de Dosrius l'any 2007. El seu antic propietari, Ricard Prats, n'havia tingut cura durant molts anys. Ens agradi la idea o no, el pou de Canyamars ha acollit alguns actes socials, com ara casaments, amb un intent per part de l'ajuntament de Dosrius de dinamitzar l'estructura i l'espai natural on es troba situat.

Una mica abans d'arribar al pou de Can Galzeran, hem hagut de passar a tocar de la masia de Can Gel, que també tenia un pou de glaç al seu càrrec. El nom d'aquesta casa ja fa una clara referència a la fredor del lloc, i probablement a l'espai on s'aconseguia el gel com a producte. Ens consta documentat que a Can Gel la bassa del molí també servia per fabricar gel, és a dir, que el pou de glaç, per petit que fos i com hem vist en altres casos -per exemple, al Congost-, es trobava al costat del molí.

Pous 2

El pou de glaç de Can Bosc del Far (Dosrius)

Fa ben pocs dies vàrem visitar aquest pou de glaç situat prop de la masia de Can Bosc, anant per la pista des de Can Bordoi cap el santuari del Corredor. Abans d'arribar a Can Bosc, cal trencar a mà esquerra, deixant la pista principal, i quan s'arriba a un pas amb cadena, cal anar a trobar el vestigi per un caminet que es veu a la dreta en direcció NE. En tres minuts s'hi arriba, travessant el camp erm en direcció al bosquet de l'altre costat. Una altra via per arribar-hi és dins l'itinerari marcat SL-C80.

A uns 10 metres de distància ja es pot observar la malmesa estructura, mig coberta per herbes i matolls. Les parets exteriors són quasi rectilínies, i per això sembla tractar-se d'una casa en runes. Són parets ben gruixudes, bastides a base de filades de pedrera local. És quan ens apropem que, en veure el seu interior circular i la seva fondària -uns 6-7 metres-, deduïm que es tracta d'un pou. Les dimensions impressionen una mica. Una tanca de ferro baixeta l'envolta, i s'ha d'evitar la temptació de voler treure el cap més del necessari.

Quan el pou estava en ús, l'aigua d'una propera font del ferro era derivada fins una bassa, avui desapareguda, on es glaçava de forma natural a l'hivern. Precisament, el pou es troba al costat obac del turonet, on obtenia les temperatures més baixes per la manca d'escalf solar. La capa gelada era seccionada amb uns xerracs especials per tallar gel i els trossos eren introduïts al pou, on es conservaven fins al moment del seu consum o venda. Les serres del segle XIX mesuraven un metre aproximadament i estaven fetes de ferro forjat i un doble mànec de fusta.

Pous 5

A uns metres per sobre del pou, hi ha un terreny rectangular una mica enfonsat. Per les seves mides i situació, podria ben bé tractar-se de la bassa. No s'aprecien traces de cap rampa per fer avançar el gel tallat. Tota la zona es veu molt erosionada. La runa escampada, sobretot als costats N-NE del pou, correspondria a la part superior enderrocada i a algun dels contraforts laterals.

Valoritzar el patrimoni natural i cultural

En aquest cas, ens trobem davant un pou de glaç que, ben arreglat i amb uns mínims de museïtzació, tal i com es va fer amb el no gaire llunyà dolmen de Ca l'Arenes, serviria per explicar un apartat ben interessant de la nostra etapa d'industrialització. La zona on es troba, dins el Parc de la Serra del Corredor, disposa de tot el que precisa per vetllar per a la conservació d'aquest històric vestigi de la indústria tradicional. Però, abans de tot, insistim, caldria netejar l'espai i dedicar-hi uns mínims de restauració, consolidació i creació de mesures de seguretat. De ben segur que una actuació ben planificada, fins i tot tipus camp de treball, permetria descobrir-ne noves parts que ara es mantenen soterrades i integrar amb millors condicions aquest monument en els diversos i agraïts itineraris de què disposa el parc.

Agraïments: Enric Subinyà, Joaquim Graupera i Jaume Vellvehí.

Informació addicional

  • Text: David Farell i Garrigós, historiador.
  • Fotografía: Gonzalo Sanguinetti
  • Municipi: Canyamars
Back to top