Els protagonistes són la família De la Mora, encapçalats per la matriarca, Virgina De la Mora, un personatge que farà el que calgui per defensar els seus, la seva estimada florería i el què diran, i no precisament en aquest ordre. Dels tres germans De la Mora destaca la primogènita Paulina, amb el seu peculiar accent pijomexicà. És un dels personatges principals de la sèrie i, a mesura que passen els capítols, es converteix en la veritable guia de la família.

 

A l’altre costat de la balança hi ha el pare, Ernesto, que fa tots els papers de l’auca menys el del pare de família. Al voltant d’ells gira tot un seguit de personatges satèl·lits que per bé o per mal acaben incidint en els esforços d’aquesta adinerada família per mantenir-se unida sota una aparença de normalitat i perfecció.

 

Començant pel suïcidi, La Casa de las flores aborda sense tabús temes com la bisexualitat, la transsexualitat, la soledat, la doble moral, la infidelitat o l’addicció a les drogues. Tot amanit per uns personatges que ratllen l’histrionisme però combinat amb una tendresa i ingenuïtat que els fa propers i estimats.

 

El director, Manolo Caro, és un Almodovar a la mexicana que ha creat aquest univers kitsch que genera addicció a mesura que passen els capítols. La Casa de las flores té dues temporades, està disponible a Netflix i els fans de la sèrie ja esperem una tercera temporada, que està rodada però no te encara data d’estrena. Ya verás cuando se entere mi mamá…