Indrets

Vielha i els seus pobles, la bellesa d'un conte de fades Destacats

A la primavera, Vielha i els seus pobles deixen de banda l’esquí per gaudir dels seus hotels i restaurants únics, les seves botigues exclusives i el seu paisatge de llegenda. La neu deixa pas a boscos frondosos, prats que es tenyeixen de diferents tonalitats verdoses, cascades imponents que transporten la gran quantitat d’aigua del desgel i el romànic aranès que brilla més que mai. La capital de la Val d’Aran i els seus voltants es converteixen en l’escenari ideal per un conte de fades.
Arribem a la capital de la Val d’Aran un dia de maig, un mes després del tancament de les estacions d’esquí. És durant els mesos blancs quan la vall sencera es volca en proporcionar tot tipus de comoditats als milers de turistes que busquen esports d’hivern, restaurants, hotels, luxe i botigues exclusives.
 
Però l’encant d’aquesta ciutat no s’acaba quan arriba la calor primaveral: és en aquesta època quan podem conèixer l’altra cara de la conca del riu Garona, que entapissarà els irisats prats d’exuberant flora pirinenca. Vaig descobrir que no és només un paisatge nevat on es pot practicar l’esquí, sinó que es tracta d’una terra única l’aïllament de la qual ha permès a aquest poble dotar-se de característiques singulars, com són les seves tradicions, la seva arquitectura, les seves llegendes, la seva cultura ramadera i una llengua de naturalesa occitana que s’ha mantingut impertorbable al llarg dels segles.
 
Vistes De Aubert
 
El nom de Vielha prové de l’abreviatura de “vila vetula” o vil·la vella i no és difícil desxifrar per què. Aquesta és una vall amb una història que es remunta als temps neolítics i des d’aleshores desenes de civilitzacions, amb diferents cultures, llengües i tradicions, es van instal·lar a les seves terres seduïts pels prats assolellats a altures mitges, verdes pastures, terres de cultiu, fonts termals, marbre i una gran quantitat de recursos naturals. Potser per aquestes influències, per l’escabrós relleu que l’envolta o pel rigorós hivern, capaç de generar un paisatge de fantasia, la vall s’ha dotat d’una aurèola de misteri i de llegenda: miracles, aparicions, bruixes i gegants formen la mitologia d’una vall plena d’encanteri.
 
L’explorem acompanyats pel nostre guia Ricard Novell, que ens ajuda a descobrir la magnífica naturalesa i l’arquitectura de la seva terra amenitzant la visita amb les llegendes i històries que tan bé coneix.
 

El romànic aranès de Betren

Ens llevem aviat per trobar-nos amb en Ricard. Com és normal durant la primavera a les muntanyes, tot i que el dia comença assolellat i amable, no triga gaire a tenyir-se el cel de gris fosc i ens mostra les seves dents afilades vessant litres d’aigua sobre els nostres caps. Xops pel gran xàfec entenem qui és el causant de la infinitat de tonalitats verdes que irradia aquesta frondosa vall. És el preu que s’ha de pagar per gaudir de tanta bellesa. No obstant, el mal temps no ens aturarà així que dediquem el nostre dia a fer visites culturals en les quals coneixem un dels tresors més ben guardats de la vall: el romànic aranès.
 
Ens desplacem fins el poble de Betren. Plou a bots i barrals, per això saltem directament del cotxe per refugiar-nos a l’interior de la Glèisa de Sant Estèue (Església de Sant Esteve), sense aixecar el cap per veure la façana. Aquest temple, construït durant el preludi de l’art gòtic demostra la convergència de dues etapes artístiques: el romànic i el gòtic. Així succeeix amb moltes esglésies de la vall, que es caracteritzen per la barreja d’influències artístiques de diferents èpoques. 
 
Entrem i el primer que ens crida l’atenció és una maquinària de rellotge, feta amb ferro forjat a mà i amb dues grans pedres que fan contrapès. Però molt més interessant és el que veiem una mica més al fons: una pica d’aigua beneïda del segle XVI sostinguda per una columna de base romànica. Una mica més amagada trobem la pica baptismal de l’època medieval, que és allargada ja que aleshores el baptisme era per immersió. Originàriament, se situaven a l’entrada o, fins i tot, fora del santuari ja que ningú podia entrar “a la casa de Déu” sense estar batejat. Quan va perdre aquesta funció va passar a ser un dipòsit d’oli que donaven els propis feligresos. 
 
En Ricard ens explica que aquesta església està orientada cap a l’est perquè, quan entressin els raigs de sol, els fidels es veiessin enlluernats per la “llum divina”. Just en aquest moment, veiem com l’interior de Sant Esteve s’il·lumina completament, entrant per les seves finestres una llum acollidora i màgica. Quan obrim la pesada porta de fusta descobrim un cel serè. No només ha deixat de ploure sinó que, de sobte, comença a fer calor. És aleshores quan podem apreciar la bellesa del temple per fora. Primer, la porta d’accés ens sorprèn per la monumentalitat en la seva representació del Judici Final: escenes de luxúria, éssers mitològics, músics, l’anunciació... Suposen un avenç del llenguatge narratiu i naturalista que és propi de l’escultura gòtica.
 
Porta Glesia De Sant Esteue Betren
 
Es dedueix el passat fortificat de Betren per les ferramentes de la paret nord, que ens indiquen que allí es trobava la porta d’entrada al poble. Més endavant hi ha un molí (Era Mòla en aranès) i un pont medieval. Aquestes restes d’elements de defensa a les esglésies i pobles no són gens estranys: ens parlen d’un passat bèl·lic causat per la cobdícia d’altres pobles que anhelaven conquerir la fortuna de la vall, ambicionat no només pel seu patrimoni cultural, sinó també per la seva situació geogràfica estratègica. Contemplem en aquest preciós poble com és l’arquitectura tradicional reflectida a les masies que encara conserven algunes finestres d’època renaixentista.
 
Quan acabem de visitar el poble ens dirigim a la boca sud del túnel de Vielha. Allà comencem un sender (marcat com a GR 211-5) que dóna pas a l’antic camí natural pel qual s’accedia a la vall: el Port de Vielha.
 

La ruta GR211.5, la porta d'entrada a Vielha

Aquesta ruta s’usava des d’anys ençà com a via de comunicació entre les comarques de l’Aran i la Ribagorça. A un costat de la carretera nacional està situat l’antic conjunt de L’Espitau de Vielha o Hospital de Sant Nicolau des Pontelhs, fundat el 1192 i situat a una alçada de 1.612m. Es va utilitzar fins l’obertura de l’actual Túnel de Vielha i posteriorment va ser transformat en el Refugi de Conangles.
 
Inici GR211 1
 
Al llarg de tota la serralada pirinenca hi havia hospitals situats a indrets estratègics per tal que els pelegrins poguessin descansar abans o després dels trams llargs, sovint després de passar els difícils i perillosos ports de muntanya. A aquest Espitau hi anaven normalment traginers, viatgers i pastors amb els seus ramats buscant les pastures verdes de l’estiu. El reglament preveia que aquell que arribés tenia dret a aigua, sal, vinagre, un seient a prop del foc i assistència en cas de malaltia.
 
El camí del Port de Vielha és recorregut cada 22 de maig –data que es va decidir canviar al tercer diumenge de maig- per la Romeria de Santa Quitèria, per celebrar la retirada de la darrera neu que permetia creuar l’antic pas del Port de Vielha. Des del segle X s’organitza una trobada a l’antic hospital on es reuneixen els habitants dels pobles units pel camí: ribagorçans i aranesos.
 
Nosaltres assistim a aquest moment de celebració i, sense pretendre-ho, arribem just durant el repartiment de la Caritat. Mentre una orquestra formada per cinc joves amenitza la jornada amb música de la xaranga, es reparteixen gots d’una beguda que anomenen “esclafat”: anís amb aigua fresca. Una barreja dolça –i tan dolça que el nostre fotògraf, en Gonzalo, no va poder evitar prendre’n un parell de gots- que empeny dones i homes a ballar en cercle al ritme de trompetes i tambors. Veiem els nens córrer i ballar amb pares i avis mentre fem cua per rebre una bossa de pa i formatge beneïts. Després es celebrarà un dinar popular i, tot i els núvols espessos que tapen els cims, més tard es tornaran a reunir per ballar. Durant segles els habitants es reuniren en aquest indret, on matrimonis i amistats van prosperar gràcies a aquesta trobada envoltada d’anís i tradició.
 
Romeria De Santa Quiteria
 
“L’esclafat” ens va obrir la gana i, com que ja era hora de dinar, ens dirigim a Vielha a la recerca de la gran oferta gastronòmica que ofereix la vall. Dinem en un restaurant tranquil on ens ofereixen alguns dels plats típics de la zona: un arròs de muntanya, una olha aranesa, confit d’ànec amb fruits del bosc i de postres uns gustosos crespèts.
 
Després d’aquesta merescuda pausa, visitem l’Església de Sant Miquèu de Vielha, que corona la part més cèntrica d’aquest actiu municipi amb una de les torres més boniques de la comarca. El seu origen se situa en la transició del romànic al gòtic, amb clares influències francòfones. El campanar, del segle XVI, va tenir funcions defensives ja que en el passat al seu costat es trobava un castell medieval fortificat. La portalada s’assembla a la que acabem de veure a Betren, amb diversos personatges de simbologia romànica. A l’interior descobrim una de les obres mestres més reconegudes de la vall: el Crist de Mijaran del segle XII del qual, lamentablement, només es conserva el bust i la cara. Una pica baptismal amb motius vegetals i geomètrics; les pintures murals renaixentistes del segle XIV; un majestuós òrgan i el retaule gòtic de l’altar són els elements principals que conformen l’interior d’aquest prodigiós temple.
 

Pobles de llegenda

Ens dirigim a Escunhau, a poc més de 2km de Vielha, per tal de visitar l’església parroquial de Sant Pèir d’Escunhau o Sant Pere d’Escunhau, a la part alta d’aquesta població. Recorrem els estrets i empinats carrers fins arribar a l’església, construïda parcialment sota terra adaptant-se a la geografia inclinada del terreny. Per poder entrar haurem de creuar el cementiri, de caire tètric i màgic alhora, que conté els sepulcres de segles de defuncions. Comento la sensació que m’envolta i en Ricard explica una història tan dolça que fa defugir tots els mals: la llegenda dels amants de Bausen. Aquest relat, que és més una crònica real que una llegenda, té lloc al Baix Aran. Expliquen la gent gran de la vall que a principis del segle XX hi havia dos joves enamorats, Francesc i Teresa, que es professaven tan amor que va captivar tots els veïns del poble. A tots menys al rector, que en demanar-li ser esposats va exigir una gran quantitat de diners justificada pel parentesc llunyà dels dos joves. A causa de l’humil economia, el seu amor no va tenir la benedicció catòlica i van haver de viure en pecat, en una època i un indret en el qual el poder de l’Església era tan fort que, quan Teresa va morir amb només 33 anys, van impedir que fos enterrada amb salta sepultura al cementiri del poble. Tot i això, l’amor de Francesc i el recolzament de la seva gent era tan fort que junts van construir un cementiri civil per ella, just al mateix lloc on aquesta preciosa història va començar. Actualment, sota l’ombra dels àlbers i envoltada de flors que els seus nets allí dipositen, la seva làpida resa: “En record a la meva estimada Teresa”. 
 
Embadalits pel romanticisme del conte visitem el temple, que crida l’atenció per la torre-campanar quadrada que sosté una teulada de pissarra octogonal. Les seves característiques es deuen, probablement, a que les dues figures arquitectòniques no van ser construïdes en la mateixa època, com succeeix amb la portalada, que possiblement també fos traslladada en alguna de les successives reformes de Sant Pèir. La petita part que es conserva del temple romànic original podria datar de finals del segle XI, essent les parets de la nau, edificades amb maçoneria, i la portalada, una de les més originals de la vall pel seu traçat net i pur. La resta ho composen nombroses influències artístiques de diverses èpoques. Un altre dels elements de major projecció en aquest temple és la pica baptismal, de marbre i forma circular que es troba en molt bon estat de conservació. La seva profusa ornamentació externa va des de les figures humanes i eines de picapedrer a motius vegetals.
 
Glesia De Sant Peir D Escunhau
 
Acabada la visita, i abans d’anar al nostra últim destí, realitzem un petit passeig per Casarilh, un senzill poble amb només sis cases habitades, on es troba l’església romànica de Sant Tomàs datada entre el segles XII i XVII en la portalada de la qual trobem una làmina sepulcral paleocristiana, que probablement sigui la part més antiga d’aquesta parròquia. Aquesta església, com totes les de l’Aran, es caracteritza per la seva senzillesa, l’escassetat d’imatges i per l’ús de materials autòctons en la seva construcció com són la pedra tosca i calcària, la pissarra, la fusta... Tot i que és cert que aquests materials no afavoreixen l’escultura, la senzillesa ve donada per la influència del romànic llombard i, sobretot, pel passat rural dels pobles escampats per tota la vall. Però cal destacar que el gran nombre de temples romànics i les seves dimensions són un indici de la notable densitat de població, que al segle XIV va arribar als 7.500 habitants.
 
Finalment ens dirigim a Montcorbau, un topònim amb dos possibles orígens: podria significar “muntanya corba”, per les seves vistes privilegiades d’aquesta localitat a 1.222m d’altitud; o “turó corbat” a causa de la realitat orogràfica del terreny. 
 
Antic Cami A Casarilh
 
Visitem l’Església de Sant Estèue, amb un pòrtic sorprenent. El seu interior està ple d’acolorides pintures murals del segle XVIII que narren episodis bíblics i que des del primer moment desperten el nostre interès. Decideixo pujar al cor i, des d’aquesta alçada, puc apreciar l’elegant senzillesa d’aquest temple que en les seves detallades pintures ens recorden les creences, les pors i els anhels d’aquest poble.
 
Acabada la ruta del dia, tornem a Vielha. Aquesta nit tots els bars celebren el dia del “pincho-pote” i tastem a cada establiment una tapa diferent acompanyada d’un bon vi, en aquesta alegre capital que mai descansa. Tot i que tornem tard a l’hotel, sembla no esgotar-se l’activitat de la gent del poble construït a la ribera del riu Garona.
 

L’arquitectura aranesa barreja diferents èpoques

El segon dia també decidim matinar ja que tenim una llista inacabable de llocs per visitar. Amb un bon esmorzar a l’estómac, sortim de l’hotel i descobrim un meravellós dia assolellat de primavera. Ens dirigim a Vilac, un antic poble situat sobre la cruïlla entre el riu Salient i el Garona i on trobem la Glèisa de Sant Fèlix, d’origen romànic tot i que amb construccions posteriors gòtiques i neoclàssiques. Mentre el nostre fotògraf, en Gonzalo, busca la millor llum i la millor fotografia, jo gaudeixo de l’esplèndid jardí que ens envolta, que ens serveix de mirador per tal de contemplar el Miei Aran rodejat pels alts cims nevats. Sobre la portalada que hi ha davant d’una font circular, s’alça un campanar gòtic que ens revela el passat defensiu de l’edifici. Entrem a la nau central romànica i ens sorprèn la lluminositat del seu interior, ja que no necessitem la llum artificial per poder gaudir dels detalls de l’interior.
 
Vilac
 
Pugem a la torre per unes empinades escales de fusta i descobrim que aquesta no té una base sinó que la seva construcció comença a la volta de l’església directament, així que són les parets les que aguanten el seu pes. En el segon pis trobem un carilló manual de l’època gòtica i, en el tercer pis, dos enormes campanes cobertes per un sostre de fusta amb un bonic entramat. Si les vistes des del jardí eren boniques, des d’aquí la panoràmica resulta impressionant. La finestra lateral ens permet veure el terrat de pissarra i la vista de Vilac; les finestres del nord i oest han estat cegades per evitar el desgast que el vent provoca.
 
Concentrats en les explicacions d’en Ricard, un fort so ens agafa desprevinguts: són les deu en punt i les campanes comencen a sonar. Espantats, els coloms que es resguardaven als arbres del jardí alcen el vol perseguits pel ressò que embolcalla tota la vall, tan fort i tan alt que el vibrant eco que el segueix triga alguns minuts en ser engolit per la llunyania. 
 
Glesia De Sant Felix De Vilac
 
Encara amb el so de les campanes dins l’orella ens dirigim a Arròs, on es troba un dels tresors de la vall: l’Arxiu Istoric d’Aran, situat a la gran casa pairal Cò deth Senhor d’Arròs que, construïda el 1820, forma part del patrimoni històric aranès. En ell s’ha alçat un Musèu dera Escòla, en el qual recullen mobles i material escolar antics de la vella escola de Vila. Passegem per aquesta població que no té res de turística i que, per aquest motiu, manté l’encant genuí de la vall. Des d’aquí emprenem la ruta per visitar la Vall de Varradòs
 
 

La vall de Varradòs

El recorregut passa per una pista forestal asfaltada, paral·lela al cabalós riu que resulta ideal per recórrer en bicicleta o a peu. A causa de les pluges del dia anterior, avui és tot d’un verd intens, elèctric, gairebé irreal. Al fons divisem el massís de l’Aneto i la Maladeta coberts d’una lleugera capa de neu que aquesta mateixa nit s’ha precipitat sobre els cims. Tot i que la temperatura és de 5 graus, l’intens sol que abraça les muntanyes ens impedeix sentir el fred. A mesura que avança el camí podem observar multitud d’arbres caiguts: són les seqüeles de les allaus de la primavera.
 
Varrados
 
Aturem el cotxe al Plan dera Artiga, un antic bosc artigat (és a dir, talat) per aconseguir prats de muntanya on cultivar i obtenir les pastures imprescindibles pel ramat. Allà hi ha dues cases de pedra: a dalt la comunal, en la qual vivia el pastor durant mig any; i a baix una de propietat privada que disposa de borda. Des d’aquí podem veure l’Aneto i la seva gran massa glaciar, la major dels Pirineus, que tot i que lamentablement es troba en regressió, segueix proporcionant un paisatge inigualable.
 
Tornem al cotxe i fem una altra aturada al Airau de Cuveishic. Allí comencem un camí envoltats de faigs i bedolls. Creuem un petit pont de pedra i ens trobem amb una paradisíaca zona de pícnic i, fins i tot, una barbacoa. És un indret magnífic per asseure’s a esmorzar, dinar o berenar envoltats de natura. Acompanyat del xiuxiueig del riu, podem veure el punxegut cim del Tuc de Montlude, mentre a la nostra esquena s’alça la Sèrra de Guarbes amb les seves tonalitats grises.
 
Tornem a agafar el cotxe i aparquem al Plan des Artiguetes, on comencem una petita ruta que ens portarà al salt d’aigua més important i emblemàtic de la vall lleidatana. El Saut deth Pish té una alçada d’uns 20m i duu una gran quantitat d’aigua. En comptes d’anar directament al mirador ens acostem al salt des de baix, i el que de lluny era un simple murmuri es converteix en un esclat d’aigua cristal·lina que trenca sobre les roques negres perfectament polides a causa dels milions d’anys d’erosió. Ara ja sí, des del mirador, veiem un màgic arc de Sant Martí que neix de les roques i creua l’escumosa cascada com si hagués estat posat a propòsit per fer d’aquest preciós paisatge un indret idíl·lic. A la nostra dreta, entre el refugi de muntanya i el salt d’aigua, comença un empinat camí que ens permetrà veure una perspectiva diferent d’aquest prodigiós paisatge. En el petit llac de Varradòs que tenim davant hi ha un pescador capturant truites de riu i, darrera d’ell, un amfiteatre de muntanyes entapissades de faigs i avets conformen el bosc. 
 
Mirador De La Cascada Del Saut Deth Pish
 
Agafem una sortida a la dreta direcció Vilamós. En pocs minuts arribem a l’ermita romànica de Sant Joan d’Arròs e Vila, el que probablement sigui un poble abandonat. Amb una quadra i una rectoria, aquest conjunt és possible que fes la funció d’hospital local per la gent de la vall. Reprenem el nostre viatge i pel camí ens trobem amb diversos santets que es recorden la Romeria celebrada anualment a aquesta zona.
 
 

Paisatges de fantasia

Si el recorregut de 30 minuts per arribar a la nostra següent parada ja ens havia fascinat, l’espai natural protegit d’Artiga de Lin ens deixa bocabadats. Aquest recorregut circular, que no dura més d’una hora, és apte per a tota la família i comença a l’aparcament.
 
Descendim per una pista de sorra i, acompanyats del murmuri constant del riu, arribem a la cascada Uelhs deth Joeu, les aigües de la qual procedeixen del desgel de l’Aneto i la Maladeta i es filtren pel Forau d’Aigualluts aconseguint escapar amb força d’entre les pedres calcàries de la muntanya. L’aigua, amb pressa, arrossega troncs, arbres sencers i tot tipus de sediments, i el seu to blanquinós contrasta amb la foscor de les roques negres cobertes de molsa verda. Des d’un mirador veiem aquest indret on neix l’esvalotat riu Joeu, que alimentarà amb les seves aigües el riu Garona, l’autèntica espina dorsal de la vall. Podem creuar-lo mitjançant un pont metàl·lic, seguim el sender escalonat al qual ens porta i ens endinsem en un frondós bosc d’avets i faigs. Mentre gaudim de la sensació de caminar sobre un matalàs de fulles marronoses entrem a l’interior del bosc on el camí dels homes desapareix: estem en terreny animal on només dominen els cérvols, senglars i el controvertit ós, a més de fauna salvatge. Després d’una llarga passejada ens sorprèn un preciós cabirol, que ens observa curiós i ens deixa observar-lo a només uns metres. Uns minuts més tard marxa a poc a poc però amb pas ferm cap a la profunditat del bosc.  Ens sentim protagonistes d’un conte de fades, no tenim cap dubte que aquesta és una vall de fantasia, de llegendes, de cavallers i princeses, de dracs i altres éssers mitològics.
 
Pont Des Garonetes En El Plan Dera Artiga De Lin
 
Tornem al camí marcat i ens dirigim al Plan dera Artiga, on arribem després de passar per una portalada de pedra i on les vistes ens fan perdre l’alè que ens quedava. Creuem el petit pont de pedra, les Garonetes, que creua unes aigües cristal·lines de color blau turquesa. Seguim caminant i veiem la cabana d’Artiga de Lin i, al fons, la Cascada de Pomèro amb el seu incessant murmuri que converteix el paisatge en una postal idíl·lica.
 
Si seguim arribem a un prat tenyit de verd, groc i vermell, on hi ha un refugi de muntanya i una zona de pícnic sota l’espectacular collada de transfluència, herència de l’època glaciar. Els seus pics rocosos, entre els quals destaquen la Sèrra des Neres, Malh des Pois, Malh dera Artiga i Tuca Blanca de Pomèro, són dignes d’admirar. Des d’aquí podem emprendre una interessant ruta que ens acostarà a la cascada o bé podem tornar a l’aparcament. Decidim tornar per fer l’última visita a la vall.
 
Ens dirigim a Gausac. Els habitants d’aquest poble s’anomenen, de forma burlesca, “arroquets” ja que els habitatges originals estan situats sobre una falla de roques per tal de destinar la resta de terreny fèrtil al cultiu. Des d’aquesta població iniciem el camí que ens ha de portar a la Bassa d’Olesque, una carretera aïllada ideal per a ciclistes ja que conté poc trànsit, pujades poc empinades i amb l’ombra que proporciona el bosc. La bassa, envoltada de pi roig, avets, nabius i ginebrons del Bòsc de Varicauba, és un indret de pau i tranquil·litat. Seguim la ruta que hi ha senyalitzada i que ens fa envoltar la bassa mentre veiem algun peix saltar a l’aigua i sentim cantar els ocells. A l’esquerra un abeurador ens recorda el passat ramader. Aquest és un indret magnífic per fer un pícnic, pescar o allotjar-se a l’antiga casa del pastor convertida en refugi. Des d’aquest punt se’ns obre un ventall de possibilitats tant per als amants del BTT com per als senderistes: el Montcorbison es troba a 3 hores a peu, i l’Era Artiga de Lin, Bòrda dera Vila i el Camí de Soquèro a 50 minuts.
 
Arriu De Varrados
 
La foscor comença a tenyir l’horitzó. La bellesa d’aquesta vall ens atrapa amb les seves muntanyes, els seus boscos, la seva naturalesa salvatge i el tarannà de la seva gent. Respiro per última vegada l’aroma a aigua, flors i arbres que desprèn el bosc de Varicauba. Tornem al cotxe en direcció Vielha quan la nit ja s’apodera del cel. Amb mig cap fora de la finestra gaudeixo de la imatge nocturna de la vall entre la qual destaquen els llums dels pobles i les cases aïllades, sense que la seva brillantor alteri el to del Miei Aran.
 
Poc després va arribar a mi, gràcies a la màgia de la casualitat, una estrofa del poema “Varicauba” de la poetessa aranesa Pepita Caubet Delseny que descriu a la perfecció les emocions que la vall m’ha transmès al llarg d’aquest viatge:
 
Entà mielhor contemplar-te
Auria volut volar.
Com ua parpalhòla
Anaua de flor en flor
E me sentia princessa
D’aqueth jardin sense clan
 
(Per contemplar-te millor / hauria volgut volar / com una papallona / anava de flor en flor / i em sentia princesa / d’aquell jardí sense clan).
 
Abans de marxar, em prometo a mi mateixa que no trigaré a tornar. 
 

Informació addicional

  • Text: REDACCIÓ: Cecilia Bizzotto TRADUCCIÓ: Elisenda Fernàndez
  • Fotografía: FOTOS: Gonzalo Sanguinetti. GUIA: Ricard Novell
  • Municipi: Vielha
Back to top