“No sóc poeta, sóc garrofaire”, així de contundent és el berguedà Toni Vilà quan se li pregunta per la seva afició a escriure. La cultura garrofaire a Berga passa per un moment baix, els últims anys són molt pocs els jocs que s’han presentat al concurs de garrofes que organitza la Farsa. Vilà publica un llibre que sota el títol “Cultiu de Garrofer” pretén ser un homenatge a aquest centenari art a més d’animar el públic a que escrigui garrofes.

 

Ara em vaig plantar, de fet ho vaig fer l’any 2011. Fins llavors vaig anar presentant jocs de garrofes. Vaig començar el 1976 i en total n’he fet 10 jocs, alguns d’ells han guanyat…

 

I per què et vas plantar?

La veritat és que les garrofes em demanen una dedicació especial. Sóc exigent en quan a la qualitat i si no t’hi pots dedicar les hores que exigeixen no em sento satisfet amb el resultat. Fer bones garrofes costa molt. Amb els anys considero que he anat adoptant l’estil pitarrenc i això requereix una ironia molt soterrada, fins i tot a vegades una mica obscena. Camuflar tot això és difícil. Si no t’hi pots dedicar dia i nit, no surt. Ara ho trobava un pes massa feixuc.

 

Et consideres més garrofaire que poeta…

Home, a mi m’hauria agradat més ser poeta, però ser poeta i ser garrofaire és incompatible. HI ha molts bons poetes que han intentat fer garrofes i els surt poesia; a mi em passa al revés. Moltes vegades he intentat fer poesia i em surten garrofes. No obstant, en les garrofes, sempre he intentat posar-hi també coses serioses, de sentiment… Aquesta és la meva part de frustració. 

 

I per què aquest llibre?

Per dos motius, primera perquè em feia il•lusió tenir una recopilació de totes les garrofes que he presentat. Algunes han guanyat, altres no… Però a mi em feia il•lusió tenir-ne una recopilació, amb comentaris que ajuden al lector a situar-les històricament i amb un pròleg de luxe del meu amic, filòleg i filòsof, Marc Carrillo. Ell s’encarrega d’explicar l’origen de les garrofes i l’ambient de Pastorets que sempre hem viscut a la família. El meu pare havia estat un gran Garrofa, el meu oncle avi havia fet de Satan…

 

I tens relleu en l’art garrofaire?

De moment no. Els fills no s’hi han enganxat… Potser algun nét (riu).

 

I ens falta saber l’altre motiu, l’altre per què del llibre…

M’agradaria que servís per revifar una mica l’esperit garrofaire. Últimament són molt pocs els jocs que es presenten al concurs. El meu granet de sorra és intentar que amb el llibre la gent s’animi i al mateix temps ajudo a revisar dos jocs infantils que fan des de l’escola de Sant Joan. Ho faig amb molt de gust i satisfacció. Ja és un bon planter…