Dones sàvies, dones sanadores, dones valentes i decidides, dones “que anaven pel món”. Dones que, tot i ser analfabetes la majoria d’elles, acumulaven coneixements mil·lenaris sobre plantes, herbes remeieres, tractaments, curacions i tota mena d’aspectes relacionats amb la salut i el benestar de la gent. Dones que, en altres temps, haguessin estat acusades de bruixes i cremades a la foguera, i que des de mitjans del SXIX, i fins ben entrat el SXX, van recórrer camins, valls, muntanyes i corriols per portar a tot arreu on podien els seus remeis. Eren les trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent.
Filles d’un territori molt accidentat geogràficament, de grans desnivells i alçades, encaixada entre la serra del Cadí i els contraforts del Port del Compte, la vall de la Vansa i Tuixent era la llar i el referent de les trementinaires quan anaven pel món. Habitualment les dones preparaven els seus farcells dos cops l’any, el primer a la tardor, per poder tornar a casa pels volts de Nadal, (les festes eren importants i recuperaven la família), i la segona sortida s’iniciava un cop matat el porc i finalitzava just abans de Pasqua. Quan les dones “anaven pel món” a la vall hi deixaven la seva llar, pares, marit, fills… tota una estructura que calia reorganitzar en el nucli familiar perquè, en la seva absència tot continués funcionant. Perquè “anar pel món” no va ser més que una estratègia de la pagesia de muntanya, amb una economia d’autoconsum, que tenia com a únic objectiu complementar l’economia domèstica de la família i aportar-hi liquiditat de diner efectiu, en un context on els intercanvis monetaris eren escassos. El comerç va permetre a les trementinaires disposar de moneda per pagar deutes, redimir préstecs, pagar per reduir el servei militar….
I que aquestes dones comencessin a “anar pel món” soles, degut a les necessitats de la Vall de la Vansa i Tuixent, va comportar també, implícitament, una demostració de poder per part seva, el poder d’unes dones que provenien dels substrats més pobres de les famílies pageses de la zona. Amb aquest ofici van trencar tota una sèrie de barreres simbòliques, ja que no només era que elles sortissin soles a córrer pel món, en una aventura heroica quan era una absoluta anomalia que dones soles voltessin pel món, un món desconegut i ple de perills, sense la protecció de cap home. A més, aquelles dones estaven entrant, de ple dret, en el món de la salut, un món que fins aquell moment els havia estat negat, ja que qualsevol incursió femenina en aquest ram havia tingut com a resultat, càstigs, exclusió, revenges, riotes o fins i tot fogueres i mort.
L’ofici
Les trementinaries viatjaven per Catalunya fent, normalment, les mateixes rutes sempre, unes rutes llargues que les podien arribar a portar a les comarques d’Osona, el Vallès, el Barcelonès, la Selva, el Gironès, l’Empordà o la Garrotxa però també a la Vall d’Aran o a l’Aragó. Sortien de la vall per parelles, quasi sempre una dona gran, amb experiència, i una de jove, i viatjaven normalment a peu. Aquestes parelles solien ser de la mateixa família, sovintejaven àvies amb netes, de manera que la dona de la família de mitjana edat quedava al front de l’organització familiar. El fet de viatjar en parelles tenia diversos objectius, d’alguna manera es salvaguardava la reputació d’unes dones que viatjaven soles en un moment en què una dona viatjant sola podia ser motiu d’escàndol i problemes; d’altra banda les parelles sempre eren de dones amb una confiança extrema entre elles, confiança que permetia que aquests viatges fossin una mena de viatges iniciàtics per a les més joves, en ells s’aprofitava per fer la tramesa de coneixements sobre plantes i trementina, a més de tot el saber de les arts medicinals, els circuits de venda i els clients potencials.
Malgrat la trementina era el producte estrella, de fet el producte que dóna nom a l’ofici, venien molts altres productes de muntanya com el te de roca, la corona de rei, les escabioses, olis de ginebre, el serpolet, l’orella d’ós, el milifulla, bolets secs o l’oli d’avet. Així, abans de marxar “pel món”, calia recol·lectar herbes i bolets, enfilar-los, assecar-los, trinxar-los i preparar-los en coixineres, tasques en les que col·laborava tot el grup familiar. A la trementina, una substància extreta de la resina dels pins, li afegien pega grega i oli d’oliva i aconseguien una mena de pomada que s’utilitzava per desinfectar ferides de persones i animals, i que no sempre portaven elaborada. Per evitar pesos excessius en els viatges, transportaven únicament la resina que barrejaven amb la resta de productes per aconseguir la pomada, tot comprant-los als adroguers de la zona.
Un cop preparades totes les mercaderies, eren guardades en bosses de roba fàcils de traginar durant el viatge. Aquestes bosses, grans com farcells, van ajudar a conformar part de l’imaginari de la trementinaira, reconeguda per tot arreu on passava. Altres elements típics de la seva vestimenta eren una bossa petita per a dur-hi la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d’avet i de ginebre, i la trementina), un petit ganivet per tallar herbes i una petita balança de ferro per pesar els seus productes abans de la venda.
Construint vincles i trencant tradicions
Aquest ofici de les trementinaires va establir tota una sèrie de vincles entre dones, sense la necessitat d’intervenció d’una figura masculina protectora, que va afavorir la construcció d’uns vincles que difícilment s’haguessin aconseguit, en aquells moments, d’una altra manera. Aquelles dones van ser capaces d’organitzar-se i crear una mena d’agrupació que compartia coneixements mèdics i preparats naturals, lluny dels cercles de l’església i del sistema més capitalista de les grans ciutats. La construcció d’aquests espais propis va suposar un pas endavant important en l’autonomia d’aquestes dones.
Perquè és fàcil imaginar que quan aquestes dones tornaven a casa, de vegades després de tres o quatre mesos voltant pel país, no eren les mateixes dones que havien marxat. Havien descobert un nou món més enllà de les parets de casa seva i de les muntanyes de la seva vall, s’havien separat dels seus éssers estimats i havien tornat sense la necessitat de l’ajuda masculina i amb aquella bossa, que havia marxat plena d’herbes i trementina, plena de diners.
Moltes coses havien canviat i ja res tornaria a ser igual que abans del primer viatge.
Coneixent les Trementinaires
Arribats a Tuixent, els elements de què disposa el poble permet fer un recorregut que ens farà fàcil imaginar la vida d’aquestes dones valentes i avançades al seu temps:
El Museu de les Trementinaires
Visita ineludible per conèixer com treballaven i com s’organitzaven (text annex d’Isidre Domenjó).
El Jardí Botànic de les Trementinaires
La “sala oberta” del Museu de les Trementinaires. S’hi poden veure una quarantena de plantes aromàtiques i medicinals autòctones, la major part de les quals eren usades per les trementinaires.
El Jardí Urbà de les Trementinaires
Un passeig pels carrers de Tuixent permet descobrir, a diversos racons, jardineres de fusta amb plantes de les que utilitzaven les trementinaires. En total hi ha 15 jardineres i 32 espècies de plantes diferents.
Itinerari Botànic del riu de Mola
Existeix l’opció de recórrer l’itinerari botànic del riu de Mola, prop de Tuixent. La ruta, guiada o lliure, és circular i d’una llargada de 6 quilòmetres. Hi ha senyals que indiquen la ubicació de les plantes i la seva descripció i propietats. A mig camí es pot visitar també un arboretum, convenientment senyalitzat.
La Festa de les Trementinaires
L’any 2000 es va celebrar per primer cop la Festa de les Trementinaires. El programa ha anat creixent d’any en any. Les activitats van des d’una fira d’herbes remeieres i productes naturals fins a tallers de danses i cançons tradicionals, a més de rutes naturalistes, una foguera de plantes aromàtiques, espectacles infantils i d’animació, xerrades, taules rodones, presentacions literàries, etc.
Establiments de la zona – Alt Urgell
Serveis i Activitats
