Fent Camí amb el Russi… en companyia de Toni Gol Roca, el Trobador de Madrona.
El massís del Pedraforca està catalogat com una de les 50 muntanyes més belles de tot els Pirineus, sinó la que més; la seva silueta majestuosa que s’alça solitària, la trobem reproduïda en multitud de llocs. Aquesta muntanya màgica, plena de llegendes i mítica entre els excursionistes, traspua un magnetisme especial sobre totes les persones.
Muntanya mítica.
Massís quasi perfecte.
Reial escala.
Mentre en Toni Gol pren un tallat i jo el meu acostumat Bitter Kas, aprofitem per comentar les excursions que cadascú ha fet al Pedraforca, una muntanya que ens té a tots dos fascinats. I com sempre també aprofito per saber més coses del meu interlocutor.
Com es defineix?
Com un animal emocional amb vocació poètica.
Acaba de sortir la segona edició del seu llibre “Haikus del Pedraforca”, no és així?
Correcte. Sembla un miracle, però així és. Com que s’havia exhaurit la primera edició, i el públic amant de la poesia, i en especial d’aquest gènere, el demanava, es va decidir per part del Centre d’Estudis d’Avià publicar una segona edició. Aquesta, però, amb algunes novetats, com per exemple la ressenya de la VIA HAIKUS que es pot trobar a la part final del llibre, una via d’escalada oberta per l’Armand Ballart i un servidor a la Dent de Cabirols, a la cara nord del Pedraforca.
Per cert, què és un haiku?
Un haiku és un poema brevíssim d’origen japonès: tres versos de 5, 7 i 5 síl·labes (4-6-4 si comptem a la catalana). En paraules de Jordi Vintró: “l’haiku és una estructura tan breu, que es pot dir que ateny al mínim poètic possible, o s’hi acosta.” Això pel que fa a l’estructura. A nivell conceptual, i segons els cànons establerts, podem dir que l’haiku és un poema breu amb una relació directe i intrínseca amb la natura i amb la filosofia espiritual i mística dels mestres zen, per tant, poesia contemplativa que valora la natura, els colors de les estacions, els contrastos, les sorpreses….. Matsuo Bashô, poeta japonès del segle XVII, i un dels pares d’aquest gènere, afirmava que l’haiku és allò que està passant ara i aquí. En aquest mateix sentit, Àngel Ferrer i Casals, catedràtic emèrit de la Universitat de Kioto i un dels grans experts i estudiosos del haiku, afirma que, en l’haiku, “no hi ha dualitat. Allò que veus ets tu mateix”, és a dir, meditació i atenció activa, atenció conscient i plena de l’aquí i de l’ara fins a la fusió absoluta amb el paisatge, amb la natura, amb la vida.
Qui va introduir l’haiku a Catalunya?
Josep Maria Junoy i Joan Salvat Papasseit van ser els introductors del haiku a Catalunya a començaments del segle XX. Posteriorment, Josep Carner i, especialment, Carles Riba, van establir la normativa mètrica del haiku al nostre país.
En què estan inspirats els Haikus del Pedraforca?
Diuen que més que inspiració, el que es necessita per compondre un veritable haiku és meditació, esforç i percepció. Concretant, però, una mica més, podem dir que el Haikus del Pedraforca, estan inspirats en la vida, en la natura, en la muntanya física i en la muntanya interior de l’ànima humana. Una inspiració que vol ser també un homenatge a tots els excursionistes, muntanyencs, alpinistes, escaladors, aventurers i exploradors que des de la nit dels temps han pujat i han escalat el Pedraforca i han viscut amb tenacitat i coratge els camins de l’existència.
Itinerari i crònica:
7h 00’.- Mirador de Gresolet (1.573 m).– Agafem un corriol ben marcat que ens conduirà fins el refugi.
7h 10’.- Refugi Lluís Estasen (1.675 m).– Seguim un camí que surt al darrera del refugi en direcció oest. Tota la ruta està senyalitzada. El camí ressegueix la paret nord del “Pedra”. Un cop travessats alguns torrents el camí comença a enfilar-se.
La roba estesa
fora el Refugi Estasen.
Sol a l’obaga.
Cruïlla al començament de la pujada a la Balma de les Orenetes. – Actualment aquesta cruïlla està ben senyalitzada. Abans molta gent passava de llarg per estar situada en un tram de camí recte. Per seguir el camí correcte t’has de desviar i pujar a l’esquerra pel mig d’unes pedres. El tram que segueix fins la balma de les Orenetes és d’una gran bellesa. Ideal per contemplar la sortida del sol i veure com la pedra de color blanc de la cara nord del “Pedra” va adquirint un color taronja.
8h 00’.- Balma de les Orenetes.- Al sortir d’aquí ja encarem la monòtona pujada de la costa del Verdet.
Les orenetes
custodien la balma.
Paret fumada.
9h 10’.- Coll del Verdet (2.255 m).– Magnífica vista del poble de Gósol. En aquest lloc sempre esmorzo. A partir d’aquí comença la veritable ascensió al “Pedra”, grimpant per la seva blanca roca. Un cop sobre la carena seguim l’aèria cresta que puja i baixa, travessant diverses canals fins arribar al punt més alt.
Roca de lluna.
El Coll del Verdet: vela
dalt la carena.
10h 10’.- Pollegó Superior (2.506 m).– Magnífica vista sobre les muntanyes que l’envolten, Cadí, Moixeró, Ensija, el Verdet, i al fons el refugi Lluís Estasen.
En creu, els braços.
A dalt del cim: banderes.
Onegen cintes.
A partir d’aquest punt baixem una mica i seguim per la cresta de la muntanya, pujant i baixant fins arribar a la base de la Punta Calderer. L’ascensió a aquest cim no és apta per a tothom, degut a la seva verticalitat i algun que altre pas complicat. Cal tenir nocions d’escalada. No fan falta cordes, una cadena de ferro col·locada fa molts anys ajuda a salvar els passos més complicats.
Punta Calderer (2.500 m). – Aquesta és la veritable punta que veiem sempre i que forma la silueta característica del Pedraforca. Tot i ser 6 metres més baixa que el Pollegó Superior, punt més alt d’aquesta muntanya, la seva situació estratègica i la poca diferència d’alçada existent entre les dues fa que, des de baix, aquesta no ens permeti veure l’altra.
Com el sol neixo
novament cada dia
dalt les muntanyes.
Tartera. – Un cop hem descansat baixem directes a la tartera per un camí marcat que baixa per la part del davant, mirant el Pollegó Inferior. Aquest camí no porta a l’enforcadura, sinó que ens deixa ja un tros avall. Avui en dia la tartera fa llàstima de veure, quasi no li queden pedres. No hi he pujat mai per ella, sempre he cregut que ha de ser molt feixuc, degut a les pedretes que formen la tartera i que tens de trepitjar, dos pasos endavant, un endarrere.
Ballen les bruixes
a dalt l’Enforcadura.
Llarg pleniluni.
Corriol. – Quasi al capdavall de la tartera surt un corriol a l’esquerra ben senyalitzat, aquest volta el “Pedra” de manera bastant planera, conduint-nos de retorn al refugi.
14h 00’.- Refugi Lluís Estasen.– Ara només resta retornar fins el mirador de Gresolet, on hem deixat el cotxe.
Sóc pols, sóc pedra.
Per solcs i recs davallo.
Retorno a casa.
Fitxa tècnica
Punt de sortida i arribada: Mirador de Gresolet.
Durada: Aquest cop és difícil de dir, sobretot en el tram de la grimpada. Calculeu unes 3 h. fins el Pollegó Superior. El temps de baixada per la tartera també és molt relatiu, depenent molt de cada persona.
Dificultat: Difícil en la escala de valor de les rutes del Pànxing (no s’ha de patir de vertigen)
Nota: Els temps marcats a la ruta és el invertit per nosaltres, amb parades incloses.
Nota: Les fotografies corresponent a una excursió meva realitzada l’any 2009.
Si t'animes a fer les rutes del Russi envia'ns les teves fotografies i/o els teus comentaris a fempanxing@panxing.net.
Anirem publicant les vostres experiències en les properes edicions. Fes Pànxing!
TOTS ELS QUE ENS ENVIEU FOTOS O COMENTARIS SEREU PROTAGONISTES D’UNA RUTA ESPECIAL AMB EL RUSSI !!
