Peguera és un antic poble avui abandonat que pertany al municipi de Fígols (Berguedà). Està situat a la capçalera de la vall de Peguera, entre els Rasos de Peguera i la serra d’Ensija. El seu gran moment d’esplendor va ser entre finals del segle XIX i principis del segle XX degut a la indústria minera del carbó (lignit). Una xarxa de petits trens arrossegats per animals transportaven el carbó fins l’estació de Cercs. Malauradament la fi de la indústria minera va suposar un gradual despoblament del poble. Darrera de les cases abandonades hi ha el gran Roc de Peguera (1.703 m. d’altitud), sobre el qual hi havia hagut edificat un castell a l’época medieval, seu de la Baronia dels Peguera. A principis del segle XXI tot el poble va ser comprat per un xeic àrab per construir un gran projecte d’oci de luxe que finalment no ha arribat a bon port. Actualment el poble torna a estar a la venda. 

 

El nostre objectiu, a part de passejar pel poble de Peguera, és el de visitar alguna de les patateres que encara existeixen en aquest lloc. Aquest cop m’acompanyen la Lydia Canals, la Montse Grifoll, la Muntsa Camps, la Montse Sanchez, el Carles Carbajo, el Pep Mollar i la Iris Hinojosa components tots ells de la companyia Tràfec Teatre.

 

 

Aquest cop la ruta la fem en cotxe, a excepció de dos dels components de la companyia de teatre que han volgut pujar a peu des de la Casanova de les Garrigues. Sortim de Berga, i un cop  passada la central tèrmica de Cercs, ens desviem a l’esquerra en direcció al poble de Sant Corneli. Des d’aquí ens dirigim al poble de Fígols i després cap a Fumanya. Passat aquest indret arribem a una bifurcació triple. La carretera enquitranada continua recte, mentre que nosaltres agafem la que baixa cap a l’esquerra.  Poc després, en un revolt que gira a mà dreta, s’ajunta a mà esquerra una altra pista, nosaltres seguim endavant i acabem de fer el revolt, i poc després deixem el cotxe. A partir d’aquí seguim el camí a peu, baixant per la pista, que desemboca en una altra de perpendicular que seguim cap a la dreta. Molt a prop hi ha el safareig i la font de cal Coix on ens esperen ja els que han pujat a peu. A partir d’ara prosseguim el camí tots junts. A mà dreta veiem les runes de la casa on va néixer el 1908 en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), anarquista, revolucionari i el darrer maqui català, segons llegim en una placa. Fem una breu parada i prosseguim endavant. Poc després arribem al poble de Peguera on fem parada per esmorzar i fer petar la xerrada: 

 

 

Quan va néixer Tràfec Teatre? – l’any 1989. Vàrem començar fent “perfomances”, quan era molt més fàcil fer coses al carrer.

Què voleu dir, que ara no hi ha llibertat per expressar-se lliurement al carrer? Ara no hi ha la mateixa llibertat, per fer alguna cosa necessites temps per demanar i aprovar que et donin el permís.

On les feieu? Per exemple al carrer Major que el vam fregar amb l’espectacle “Les Fregones”.

Molta gent estaria contenta que ho tornéssiu a fer això. Sí, segur, però ara necessitaríem un permís per poder-ho fer.

Quines altres experiències vau fer? També fèiem “aparadors”.

Aparadors? Sí, havíem fet dos aparadors vivents. A partir d’una mica de guió interpretàvem. Per exemple, s’havia d’acabar l’aparador quan acabéssim una ampolla de vi, mentre els personatges s’anaven interrelacionant. La gent passava i es parava a mirar-nos. És una idea original. Si, però una vegada va acabar venint la policia.

De veritat? Sí, perquè anàvem amb camises de dormir, i  això sembla que podia pervertir a menors.

Però una cosa semblant s’havia fet cada any a la plaça del Forn, ho organitzava la Bauma dels Encantats. Si però en el nostre cas, algú va anar a la policia a queixar-se perquè no era el teatre al que estaven acostumats. Abans aquest tipus de teatre es veia d’una altra manera.

Com definirieu el vostre teatre? Fem una fusió de teatre físic i visual. Quan vàrem començar era un tipus de teatre poc conegut i des de llavors col·labora amb nosaltres el Jordi Plana.

I ara seguiu fent aquest tipus de teatre? Sí. Seguim en aquesta direcció vivint  la creació com si fos un laboratori.

Fent aquest tipus de teatre com porteu el tema del finançament? Depenem del públic que ens ve a veure.

Doncs amb el tipus de teatre que feu no crec que sigui un espectacle de masses. Però cada vegada se n’afegeix de nou. El públic s’ha de deixar sorprendre per l’obra, aquest és un objectiu primordial en les nostres propostes.

Feu “bolos” fora de Berga? Sí, entre altres lloc hem fet representacions a València, Madrid, França …

Sé que teniu varis premis, no és així? Sí, entre altres ens han donat, el Premi de Caixa Manlleu per l’obra “Federi…a” i vàrem guanyar el concurs de Teatre del Districte de les Corts de Barcelona amb l’obra “Òstia”.

Teniu alguna anècdota d’aquelles que sempre recordareu? Sempre n’hi ha. Però per exemple el que ens va passar mentre interpretaven “Federic…a” a Arbúcies. Es va anar parant tot. Vam estar encallats una estona dins la representació, no funcionava res de la part tècnica. Però  ho vam saber salvar i vam guanyar el concurs.

En circumstàncies com aquesta és on es veu l’alçada d’un artista. Per cert, vosaltres que heu anat a actuar altres teatres, com veieu el teatre Municipal de Berga? Tenim un teatre amb tot el que es necessita per fer multitud de representacions de diferents formats i disciplines. Però, hi ha una gran dificultat que és el terra, necessitaria una renovació.

Ara estreneu nova obra, quin títol porta? Assaig T4.

De què va? Això s’haurà de venir a veure. Com hem dit abans: quina emoció té saber el què veuràs abans de veure-ho?. T’has de deixar sorprendre al teatre i a la vida.

Quin dia és l’estrena? El dia 9 i 10 d’abril estrenem aquí a Berga, al Teatre Municipal, i el dia 30 d’abril  ho fem a Pineda de Mar.

Us desitjo “molta merda” (*) com es diu en l’argot del teatre, i a la gent els hi diria que us vingui a veure, que viuran una experiència diferent, i els puc assegurar que l’obra no els deixarà indiferents.