Situat a 1.200 metres d’altitud i entre el torrent de Vilallobent i el poble d’Osseja, just al límit de l’Estat Francès, s’alça el bucòlic poble de Palau de Cerdanya. Un lloc idíl·lic, de relleu variat i dominat en gran part per les masses forestals de pi negre. Història i tradició fan un aiguabarreig que dóna identitat a aquest petit poble que lluita per conservar el seu patrimoni i continuar sent un bon lloc per viure.
Passat, present i futur d’un poble limítrof
La història ha volgut que Palau fos un poble fronterer des del segle XVII. Però malgrat aquesta decisió estatal, Palau es considera una terra totalment catalana i cerdana que ha sabut guardar tots i cadascun dels records del seu passat. Ja fa més de dos mil anys els avantpassats que feien de pastors en aquesta muntanya dibuixaven escenes de caça sobre els esquists de la vall del riu de Tartàs. El segle XIII, una pica baptismal conta la història de la humanitat des del pecat original fins a la redempció, amb la figuració d’un bateig de la fi del romànic molt poc corrent a Catalunya. Mostres de l’antigor i cultura vinculada a aquest territori cerdà.
Fa poc, l’ajuntament ha restaurat l’església parroquial, instal·lant-hi l’enllumenat i una calefacció de qualitat. Entre altres riqueses sacres, guardades gelosament des de sempre, trobem un veritable museu de la iconografia de la Mare de Déu. De l’edat mitjana, la còpia d’una marededéu assentada palauenca, una altra estàtua del segle XV i el retaule gòtic de la Mare de Déu de la Llet de Jaume Serra que mereixeria figurar en els més grans museus catalans. El retaule de l’altar major del segle XVII d’inspiració francesa dóna les quatre escenes marianes: l’anunciació, la visitació, l’adoració dels pastors i la dels Reis. Una Dolorosa barroca plora al peu de la creu mentre una estàtua romàntica ofereix el seu Nen a l’adoració dels fidels. Una col·lecció que no seria completa sense un Saint-Sulpice de N.S. de Lourdes.
Una arquitectura peculiar
Palau no pot ni vol tampoc oblidar el seu passat agrícola i artesà. Els prats que envolten les cases del poble acullen els ramats de bovins i de cavalls que mengen, caminen i donen vida bucòlica al camp que envolta Palau. La ramaderia del segle XXI no pot utilitzar les finques antigues i les cases camperoles esdevenen avui cases d’habitació o de segona residència. Sovint restaurades, han guardat però les finestres de granit característiques del picapedrer cerdà, figurant-hi la data, el nom del propietari o les seves lletres inicials i una connotació religiosa per demanar la protecció del cel.
Parlant d’arquitectura, al poble hi ha clars exemples de les dues maneres de construir els portals a la muntanya catalana: un arc amb dovelles llargues, o una llinda sostinguda per alts pilars; a la part baixa, els guarda-rodes protegien els botons dels carros. Aquests portals són habitualment dels segles XVIII o XIX. El més antic data del 1594.
A la Cerdanya, un arrebossat cobria sempre les parets de cada construcció ja fos pels homes o pels animals. Dues cases han tingut la sort de guardar arrebossats decorats del segle XVIII. Un patrimoni difícil de conservar ja que actualment no se sap si hi ha obrers capaços de restaurar aquesta decoració fet que en provoca la seva desaparició a moltes cases de la Cerdanya.
Històricament la casa cerdana tenia una coberta de pissarres de Vallsabollera. Avui només en tenen les cases més antigues. Un altre bon exemple de l’arquitectura d’aquesta zona és el mateix ajuntament de Palau que ocupa una magnífica casa del segle XIX on el cèlebre bisbe de Perpinyà, Monsenyor de Carsalade du Pont –el que va restaurar Sant Martí del Canigó– anava a descansar. Una gran varietat doncs d’expressions arquitectòniques de qualitat.
Un poble que ha viscut de ben a prop els enfrontaments bèl·lics
Com a poble fronterer entre dues nacions sovint enemigues, Palau ha patit desgràcies en molts moments històrics. Com tot Catalunya, va viure la presència dels exèrcits francesos i espanyols durant la guerra dels Segadors, dels soldats de Napoleó i de les bandes espanyoles. Durant el trienni liberal, el combat del bosc de Palau del 14 de juny de 1823 enfronta elements dels cent mille fils de Saint Louis i una part de l'exèrcit del general constitucional Espoz i Mina.
Finalment aquesta acció modesta amb efectius de poca importància i un interès estratègic molt limitat va conèixer una glòria sorprenent. Feia dos mesos que els francesos esperaven una victòria militar a Catalunya i aquest petit fet d’armes esdevingué una victòria gloriosa. Els generals se’n disputaven la paternitat. El ministre envià felicitacions altisonants.
La primera guerra carlina s’acabà a Palau de Cerdanya quan Cabrera va travessar la ratlla a les 3 del matí del 7 de juliol de 1840 amb, diuen, 12.000 homes. Cal recordar el moment inacceptable de la retirada republicana del febrer de 1939. Més de 50.000 persones van entrar a la Cerdanya. Tot i que el trens de la Tor de Querol portaven cap al nord tots els que podia, milers de dissortats van haver de viure durant setmanes jaient en prats coberts de la neu del febrer cerdà. Uns anys més tard, molts guerrillers van ocupar el mas Tartàs de Palau com a punt de partida de valentes accions antifranquistes.
Temps pel lleure i la diversió
Si la gent de Palau sap treballar, queda clar que sap també divertir-se, menjar i riure. En són clares mostres les festes organitzades pels benèvols més dinàmics. Per desgràcia, la festa del libre català que feia venir a Palau escriptors, editors i lectors de tot Catalunya i que va iniciar-se l’any 1991, només va durar 5 anys. Des de fa temps però el mercat de Nadal acull molta gent que exposa i compra aliments, artesania, vi, obres d’art.
A l’estiu, el 13 d’agost, la festa del pa permet a la gent menjar aquest aliment cuit en el forn de l’antiga fleca palauenca, tal com el menjaven els nostres avis, i de veure girar la mola del molí del segle XVI. Durant aquests dies, les visites guiades al molí expliquen la història i el funcionament d’aquesta riquesa local, potser l’única de Catalunya Nord que treballa encara. La festa més coneguda de Palau és la tradicional “xicolatada” del 16 d’agost que posa punt i final a la festa patronal de la Mare de Déu d’agost. Sembla ser que el costum de servir xocolata calenta s’originà perquè els grans propietaris rurals servien aquesta beguda altament energètica als treballadors abans que aquests s’enfrontessin a les dures tasques agrícoles l’endemà de la Mare de Déu d’Agost. Ara, molts “xicolaters”, vestits de català, preparen des del matí prop d’un miler de litres de xocolata per a més de 3.000 persones. És tot un goig verificar que l’interés per la gastronomia xocolatera del poble és cada any més forta.
I ara què? Esperança
Ara cal demanar-se què serà el Palau de demà. Queden pocs agricultors. Els llocs de treball dels establiments de salut d’Osseja, de les Escaldes, i altres on treballa la majoria dels palauencs es veuen amenaçats. L’administració francesa acaba de tancar una classe de la nostra escola malgrat els esforços del nostre ajuntament. Moltes segones residències barcelonines només s’obren uns dies a l’any. Però conservem l’esperança. Tenim una juventut nombrosa i dinàmica, empreses sòlides i un ric passat que ens diu que sempre, a Palau, s’han vençut victoriosament les dificultats.
