Vilassar de Dalt és un cas atípic entre els municipis del Maresme, si més no culturalment parlant. Atípica és la seva riquesa cultural, en un poble de només 9.000 habitants, un poble d’una activitat cultural que el porta a ser la seu d’un festival internacional de fotografia analògica, a comptar amb un cicle de música clàssica amb intèrprets de primera fila, a aconseguir que els artistes locals pintin obres d’art als contenidors d’escombraries i a tenir un nombre de companyies de teatre estables poc comparable amb altres poblacions de la comarca.

 

La presència de companyies estables com Cop de Teatre, El Ternal Teatre, La Cúpula Guastavino, Dijous Gras i Teatre Bonzo conformen un xup-xup teatral difícilment comparable amb altres municipis de les rodalies. Probablement molta part de culpa d’aquest esperit teatral arrenca de moltes infàncies vilassarenques lligades al Casal Popular, encarregat, des de fa més de 125 anys, de posar en escena Els Pastorets. Molts cops amb més de 90 actors en la seva escenificació, estrany és el vilassarenc que no ha actuat alguna vegada a la seva vida en aquesta obra anual. N’hi ha, fins i tot, que es van estrenar fent de nen Jesús i han acabat representant a Sant Josep. Com explica César Carmona, d’El Ternal Teatre, “el teatre a Vilassar de Dalt forma part del nostre ADN. Són molts els nens que passen per l’Esplai del Casal i mamen el teatre des de ben petits. Sense adonar-te vas aprenent que fer teatre és una cosa molt seriosa, per a la qual cal dedicació i que no es pot fer de qualsevol manera. Això porta a implicar-te en alguna de les companyies del poble i a donar-ho tot perquè quan poses una obra sobre l’escenari aquesta sigui perfecta, dins les possibilitats d’un grup amateur”. Segons Carmona “la responsabilitat que imbueix el fet de posar-se davant d’un públic que ha pagat per gaudir de la teva feina ha donat sempre com a fruit uns resultats molt dignes i satisfactoris”.

 

En Denis Fornés, director de Cop de Teatre, té quasi exactament la mateixa opinió del per què de la riquesa teatral del poble i afirma: “els meus records teatrals de la infantesa són tots del teatre del Casal, autèntic bressol i pedrera del teatre a Vilassar. Allí havia participat en les representacions dels pastorets, festivals de música, alguna obreta feta des de l’Esplai… Hi havia vist obres de Festa Major posades en escena més que dignament per la companyia del Casal, festivals de música… Els fonaments de l’actual explosió teatral que viu Vilassar els va posar el Casal amb la seva tasca constant i tenaç durant dècades. Quedi clar”. D’altra banda les inquietuds teatrals del poble feien que s’estrenessin obres trencadores. En Denis recorda els primers cops que va veure teatre a La Massa: “van ser Antaviana de Pere Calders i City Bang Blues de Josep Bras, posades en escena per, crec, el mateix Bras, en Joan Artigues i un munt de gent jove i potent del poble i rodalies. La posada en escena va ser espectacular en tots dos casos i van ser dues fites importants perquè trencaven completament amb els esquemes del teatre més clàssic que s’havia fet fins aquell moment a Vilassar”. En Denis té clar que aquestes dues funcions són les que el van inspirar a escriure, amb només 17 anys, La Reina de la Nit, i “amb 18, i l’ajut d’un exèrcit de col·laboradors, posar-la en escena. Hi van participar més de 60 persones i en vam representar una única funció amb el teatre ple a vessar. El text era del tot intranscendent, un divertimento, però la preparació de l’espectacle, amb tota l’expectativa que va crear, i la seva estrena, va esdevenir un autèntic esdeveniment lúdic i social, amb l’afegit que va ser la darrera obra que es va representar al vell i atrotinat teatre abans de la seva clausura i posterior reforma”.

 

 

La confluència de tot un plegat de gent engrescada, i la consciència d’en Benet Oliva de la necessitat de reformar el teatre de La Massa,  provoca, d’una banda el tancament del teatre per a la seva reforma (tancament que s’allargaria més del que tothom pensava) i d’altra banda el naixement d’una mena de companyia diferent a tot el que hi havia fins aquell moment i que es planteja que podria ser la companyia estable del nou teatre. Com explica Xaro Mariscal “així naixia La Cúpula ara fa just 20 anys. Des del primer moment hem estat una companyia diferent, oberta, on tothom podia entrar i sortir, sense la figura d’un director, tots en algun moment hem fet de director. Per una banda som oberts, acollim a tothom però… d’altra banda ens critiquen que som una mica especials. Hem sigut molta gent, i hem fet moltes obres, la primera Aquí no paga ningú el 1996, i entremig un munt fins arribar al 2002 amb la perfomance per a la inauguració oficial de La Massa”, quan es va iniciar una altra etapa. En un principi l’aposta de La Cúpula va ser fer un teatre didàctic, molt cultural, però aviat es van adonar que, si l’objectiu era omplir el teatre, la gent s’ho havia de passar bé i poc a poc es van decantar per la comèdia perquè, com diu Mariscal, entre rialles “aquí a Vilassar la gent “va a comèdia” no preguntis per què però no “anem a teatre”, nosaltres “anem a comèdia””. Ja en una Massa reformada, obres com Pel davant i pel darrera, Ni fu,ni fa: fo, L’estranya parella o la darrera Criatures han fet que La Cúpula hagi complert amb el seu compromís d’estrenar pràcticament una obra cada any. A més, aquest entrar i sortir de gent de la companyia, i la seva gran quantitat de membres més o menys estables, ha permès que La Cúpula hagi estat partícip, en grups més reduïts, d’actes i col·laboracions en fets del poble com les vetlles d’estiu de Can Rafart, en festivals de carrer… i que sortissin de dins mateix membres per crear nous projectes com la companyia Dijous Gras.

 

Dijous Gras neix de la necessitat i les ganes de fer una obra de teatre molt diferent i de petit format. Així, en un moment donat, en Joan Salvi i la Núria Planas, que provenien de La Cúpula; l’Enric Ortega i l’Oriol Rosés, que sortien del Casal; i l’Andreu Tolrà que havia col·laborat en les dues companyies, es decideixen a muntar-ne una de nova i neix Dijous Gras. L’Enric Ortega explica: “som un grup d’amics que creem això per fer una cosa molt concreta, que era l’obra 30 mil i amb la idea clara de no tenir una direcció única, sinó una direcció col·legiada, un projecte col·laboratiu que és el que més ens agrada, les opinions de tots es valoren i tot suma”. Quan Ortega  parla del teatre a Vilassar també coincideix amb en Denis i en Carmona  però amplia una mica l’explicació: “el tema del teatre a Vilassar és molt curiós, sempre hi ha hagut molta tradició. El Casal ha estat una cantera amb els Pastorets, però La Massa també i fins i tot L’Estrella tenia un petit teatre. Sempre he pensat que el caràcter obrer del municipi va possibilitar el naixement d’un teixit associatiu molt potent en un poble molt mal comunicat. Aquest teixit va comportar moviments culturals fàcilment identificables per classes socials: La Massa era el teatre pels burgesos, L’Estrella pels obrers i el Casal el centre parroquial”.

 

 

La darrera de les companyies estables que ha destacat per les seves produccions, la darrera d’elles Schmurtz, primera obra de teatre escrita per Roger Danés, és Teatre Bonzo. Si el seu El criat, estrenada el 2013, va ser un èxit de cartellera, no hi ha dubte que l’estrena, el 2015, de l’obra de Danés va representar una fita després que el propi autor la definís com “una obra feta per gent que s’estima el teatre. Feta per veure-la i gaudir-la, per riure o plorar, per sentir-la en les entranyes o odiar-la. En definitiva per opinar sobre ella”.

 

No només de teatre viu la cultura. Però no només destaca el teatre a Vilassar, un dels esdeveniments que ja va marcar la temporada passada la vida cultural del municipi i que enguany encara comptarà amb més pes és, sense dubte, la Temporada de Musica Clàssica de La Massa.

 

Si fa tres anys arrencava l’aventura, com un petit tast de tres concerts de clàssica, l’èxit inesperat va donar peu a una primera programació, 2015 – 2016, d’una Temporada Clàssica amb 5 concerts. Enguany els organitzadors, vista l’acceptació, han programat una temporada més llarga, de 7 concerts. Concerts d’importància i que han de servir per fer un petit tast de la música clàssica i començar a introduir-se en aquest apassionant món.