Arenys de Munt és un poble diferent, diferent perquè deu la seva personalitat a la Riera que el travessa, que és el seu eix vital i que concentra al seu voltant un munt de comerç i de vida. Arenys de Munt és un poble per gaudir de la tranquil·litat, una vila nascuda al segle IX on es pot conèixer una llarga tradició puntaire i la natura del Maresme, un poble amb edificis singulars i on passejar i parlar amb els seus veïns es pot convertir en un plaer inesperat.
Ens trobem amb en Gaspar Casals, historiador local que s’ha ofert a guiar-nos en una passejada pel municipi, a la Plaça de l’Església de Sant Martí, punt de trobada i de relació social d’Arenys de Munt. En Gaspar ens convida a fer una passejada per la Riera, l’eix vital del municipi on destaquen els plataners que la vigilen a banda i banda. Uns arbres que van provocar, en el seu dia, la modificació del projecte de soterrament de la riera, ja que el primer projecte contemplava un caixó tan gran que exigia arrencar tota una filera d’arbres. La mobilització dels ecologistes i molts veïns va aconseguir parar-lo i finalment es va refer el projecte amb un canalització més estreta que va salvar els arbres, uns plataners portats de la Devesa de Girona i que tenen uns 130 anys. Uns plataners que, amb una poda molt especial, aconsegueixen fer un túnel verd i ombrívol que a l’estiu empeny a passejar per la frescor de la Riera.
En Gaspar fa que ens fixem en el sistema de tancament de moltes portes de les cases de la Riera, unes portes que obren enfora i amb unes grans i pesades frontisses de ferro, i ens explica: “quan al s.XVIII la riera es va urbanitzar les cases s’havien de defensar de les rierades. D’una banda, era el lloc central del poble, perquè era per on passava tothom com a carrer principal però… era una riera i el fet que les portes obrissin cap enfora feia que la força de la rierada trobés una major resistència que si les portes obrien endins”.
Passejant Riera avall tornem a arribar a la plaça i ens apropem a l’Església de Sant Martí, un dels edificis emblemàtics del poble. El primer document que parla de l’existència d’una església, en aquesta mateixa ubicació, es remet al s.IX, essent una de les primeres esglésies documentades de la comarca. La història ens diu que aquí sempre hi ha hagut una església i ja al s.XVI es construeix l’actual edifici.
En el seu moment va ser modèlica ja que n’hi ha diverses al Maresme, com les de Cabrera de Mar, Llavaneres o Sant Vicenç de Montalt que es fixen en ella per aixecar esglésies molts similars, quan no amb detalls exactament iguals.
Un element patent a l’església és la gran advocació per Sant Martí, advocació que els arenyencs porten molt endins i que es detecta de seguida a la porta de l’església, una portalada folrada de ferradures, que la gent penjava perquè el sant protegís les seves bèsties de peu rodó. Segons en Gaspar “hi ha qui diu que algunes de les ferradures que encara veiem avui provenen de l’antiga església romànica”. És un dels detalls que cal veure si aneu a Arenys de Munt perquè és difícil trobar alguna altra porta amb la gran quantitat de ferradures que mostra aquesta.
Si entrem, veurem que les voltes de pedra de l’interior encara avui mostren restes de l’incendi que durant la Guerra Civil va afectar l’edifici, moment en què el retaule de l’altar va ser arrencat i cremat a la plaça (no volien fer malbé l’edifici ja que el volien per taller de vehicles com així va ser). Malgrat l’incendi algunes de les pintures es van poder recuperar i es va fer un nou retaule, més petit, que representa la història de Sant Martí, que res té a veure amb el majestuós retaule renaixentista que fins la Guerra Civil havia lluït darrera l’altar major. Un altre dels elements que cal veure, si es visita l’església, també salvat de la crema, és la pila baptismal, que després de la seva restauració llueix en un dels laterals de l’edifici.
Visita obligada és el monument a la puntaire. La tradició de les puntaires, tant a Arenys de Munt com a Arenys de Mar, ve de molt lluny i no s’ha perdut mai. De fet, fins i tot durant el franquisme, la Falange Femenina va fer una escola de puntaires promoguda per les autoritats perquè no es perdés la tradició. Però com diu el Gaspar “va arribar el moment en què les dones van deixar el coixí i es van posar la bata per anar a la fàbrica, i les puntes van passar de ser un mitjà de guanyar-se la vida a ser un hobby”.
Gràcies a l’Associació de Puntaires i la col·laboració d’entitats del poble finalment Arenys de Munt va poder gaudir d’un monument a la puntaire. El projecte el va dur a terme l’escultor japonès Etsuro Sotoo, que durant molts anys va viure al municipi i és el creador de moltes de les figures que ornamenten la façana del Naixement de la Sagrada Família de Barcelona. El monument representa la figura d’una puntaire amb un coixí a la falda, que fa que la punta surti com s’hi brolles amb força del mateix coixí cap a terra.
Abans de sortir del nucli urbà pròpiament, són de visita obligada les Escoles modernistes, obra d’Enric Catà i Catà, una construcció que ha significat moltíssim per Arenys de Munt. Les Escoles es van construir en l’època de la República, dins del furor que en aquesta època va aixecar l’ensenyament. L’ajuntament de l’època, d’Esquerra Republicana, estava molt en contacte amb el món cultural i l’esdeveniment de la República va propiciar que el primer objectiu de l’ajuntament fos la construcció d’una escola.
El fet que en aquell moment l’arquitecte municipal fos molt reconegut, l’Enric Catà i Catà arquitecte del Palau Nacional de Barcelona, va facilitar l’encàrrec, que es va poder inaugurar l’any 1937, en plena Guerra Civil. Des de llavors no ha deixat mai de ser escola i han passat desenes de generacions d’arenyencs. Entre els elements de disseny funcional típic de la filosofia pedagògica de l’època, en Gaspar ens fa veure que “totes les classes estan encarades al sud amb una orientació perfecta, totes tenen com uns balconets per conrear plantes, amb un concepte pedagògic clàssic de la república; nius sota sostre perquè els coloms niessin; bons patis, fins i tot un pati cobert perquè quan plogués els nens poguessin sortir igual a l’aire lliure; i a dins, fins i tot, piscina per fer esport. En aquell moment va entrar una manera de fer que podia haver marcat el futur del país”.
Acabada la guerra, tot i no deixar mai de ser escola, va compartir espais amb l’ajuntament, que es va traslladar a aquests equipaments, la biblioteca i la Guàrdia Civil…. En Gaspar diu orgullós: “és la gran aportació de la República a Arenys de Munt”.
I ja a la sortida del nucli trobem Can Jalpí. Si bé el castell és propietat d’una empresa de la comarca que l’explota, i gràcies a la qual està magníficament conservat, els jardins són un privilegi per arenyencs i visitants, uns jardins que rodegen el majestuós castell amb un magnífic llac fotografiat, filmat, explotat en pel·lícules… Un gran pulmó privilegiat i públic del qual tothom pot fer-ne ús. Tot fent la volta al llac, sota la nostra vista queda una petita construcció que és la Central d’electricitat (ara Museu de la fauna vertebrada Jordi Puigduví i el punt d’informació del Parc del Corredor – Montnegre). La darrera curiositat que trobem als jardins de Can Jalpí és “l’Arbre de Gernika”, descendent de l’originari i autèntic roure de Biscaia, que porta a Arenys des de finals del s.XIX. El roure va venir a parar al municipi de la mà de la dona del Sr. Jalpí, una basca que, seguint la tradició de molts bascos, es va portar un petit plançó de la seva terra per tenir-ne un lligam.
A més, en aquest cas es va voler copiar fins i tot l’entorn del de Gernika, així la tanca de ferro forjat que l’envolta és una còpia exacte de l’original. Una curiositat és que, després de morir de vell el de Gernika, el plançó utilitzat allà és germà del de Can Jalpí, per tant… el roure d’Arenys és una generació més antiga que el que ara es vista al mateix Gernika.
Curiositats de la història que Arenys de Munt guarda per als seus visitants.
