Descobrir nous indrets sempre és un plaer. Quan aquest descobriment et porta a un municipi que, amb aquelles idees preconcebudes que tots tenim, et sembla que no és res especial i que poc et sorprendrà, i quan el descobriment el fas de la mà d’un arqueòleg i tècnic de patrimoni del municipi en qüestió, descobreixes amb uns ulls nous que Premià de Mar és un municipi del Maresme ple d’història, de vestigis, de racons i de meravelles que tothom té a l’abast.
La ruta per descobrir Premià de Mar de la mà de Ramon Coll, arqueòleg i tècnic de Patrimoni de l’ajuntament, serà un continu salt en el temps, endavant i endarrere. En Ramon ens espera a les portes del Museu de l’Estampació de Premià (.MEP), objectiu primer de la ruta i ja ens avisa que si el què volem és una passejada per fer en família no quedarà una altra que ser desendreçats cronològicament, acceptem sense pegues, ell és qui coneix Premià i qui millor ens pot mostrar els seus secrets.
El .MEP és l’únic museu a l’Estat espanyol especialitzat en l’estampació tèxtil. Ubicat a l’edifici de l’antiga Fàbrica del Gas, té com a objectiu principal explicar l’estampació, com a tècnica, a través del temps i, especialment, l’important paper d’aquesta activitat econòmica com a base de la industrialització de Catalunya. La primera mostra en la que s’atura el Ramon és una taula de Bac, una tècnica que ve de l’Índia i per la que totes les mostres estampades amb ella rebien el nom d’indianes. Però a meitat del s.XIX arriba la gran revolució, gràcies a 2 descobriments: el del primer colorant artificial, que abarateix costos de producció, i el pas del motllo pla al cilíndric, que va ser definitiu.
En un moment de la visita pel .MEP, ens aturem davant d’un vídeo i descobrim una peça imprescindible, una pel·lícula de 1914 sobre la fàbrica La España Industrial de Sants a Barcelona, una pel·lícula que serveix com un autèntic publirreportatge per il·lustrar-nos sobre com funcionava una fàbrica tèxtil d’aquella època i com eren les seves condicions de treball.
Després d’una ullada ràpida a l’exposició permanent de restes arqueològiques premianenques (restes de la prehistòria, ibèriques i sobretot romanes, trobades principalment al jaciment de Can Ferrerons, que després visitarem) sortim al carrer i ens dirigim cap al casc antic i en Ramon fa molta incidència, “casc antic en quant a arquitectura a Premià vol dir, sobretot, cases de cos”.
El casc antic i les cases de cos
Preguntem que és això de les cases de cos, i no són més que aquelles cases que formen l’arquitectura tradicional de Premià (igual que la de Vilassar, la de Masnou…), cases amb un cos exacte de 20 pams, o 5 metres, cases populars on vivien les classes menestrals, pescadors, pagesos, obrers de les fàbriques… casetes que sempre miren de cara a mar (les més antigues) i es caracteritzen per la porta d’entrada i una finestra sobre la porta (la finestra lateral que quasi totes tenen ara són afegitons posteriors). Fixant-nos en diferents detalls d’aquestes cases pels carrers Aurora, Àngel Guimerà i Eixample, arribem al carrer Gibraltar, un carrer preciós pel seu valor arquitectònic amb boniques cases amb ornaments ceràmics i que compta en ell mateix amb una curiosa història. Al carrer Gibraltar es trobava la Farmàcia Fontrodona, els propietaris de la qual estaven subscrits al Diari de Barcelona, el Brusi, diari que tenia una pàgina dedicada al trànsit marítim i que cada dia publicava quins vaixells havien passat l’Estret de Gibraltar. Això va convertir la Farmàcia Fontrodona en el centre de visita de les famílies que tenien parents navegant, per saber quins vaixells havien passat l’Estret i esperar els parents que en pocs dies estarien a casa.
Passejant per carrers i carrerons arribem a les portes de l’església, la Parròquia de Sant Cristòfol. L’església, encara que beneïda el 1820, no va aconseguir la separació eclesiàstica, la definitiva, de Premià de Dalt fins al 1841, moment en que arrenca com a parròquia independent. Tot i així fins als volts de 1868 no estaria acabada. L’església va acollir durant molt de temps el Sant Crist del Fossar de les Moreres, cremat al 1936 quan també es va intentar enderrocar tota l’església, motiu que provoca que de l’edifici original només quedi pràcticament la portalada. Té la peculiaritat de ser de granit d’alguna de les pedreres de la zona, molt interessant perquè tota la iconografia reflecteix motius mariners… Fins la dècada dels 50 no es va iniciar la reconstrucció amb la intervenció de l’arquitecte Bonet i Garí, encarregat de la reforma del campanar de torre octogonal, on es va afegir un petit minaret sobre l’antic campanar.
Deixem a l’esquena la Plaça de l’església i en Ramon ens dirigeix cap a mar perquè hem de veure Can Manent, la que diuen que va ser la primera masia de la població. El Ramon ens explica la llegenda que intenta descriure el naixement de Premià. Segons diuen, un pescador de Sant Pere de Premià (actual Premià de Dalt) curiosament de nom Cristòfol, que baixava cada dia a pescar, un dia va decidir fer-se una caseta a la platja mateix i portar a la família, de seguida la resta de pescadors veient que la família d’en Crsitòfol vivia molt bé, el van imitar i així naixia el barri de mar, el barri mariner. Una de les primeres cases és la masia de Can Manent, datada als volts de 1616, i al voltant de la qual s’establí una petita població de pescadors i pagesos, que poc a poc constituirà un nou nucli: el futur Premià de Mar. Al llarg de la història Can Manent passarà per molts usos, serà parada de diligències del Camí Ral, hostal a principi de segle, celler, museu, biblioteca… i actualment és seu d’entitats culturals.
Deixem les vistes de mar per tornar amunt, seguint un carrer estret, el carrer Reverend Josep Paradeda topem amb el Patronat, del que destaca la façana, d’un estil a cavall entre el modernisme i l’art déco, l’antic Patronat Catequístic, una fundació dels anys 20, també va servir per oficiar misses durant els anys que l’església va estar ensorrada, i que als anys 60 es convertiria en l’actual Patronat Social Premianenc, on actualment es projecta cinema i es representa teatre.
I seguint la passejada ens topem amb l’altre gran referent social de Premià L’Amistat.
L’Amistat Obrera va ser fundada l’any 1892 com a societat recreativa i de mutu auxili, al 1902 es construiria l’edifici (la sala-cafè) i al 1906 (teatre). En els seus inicis una gran part de premianencs estaven afiliats (“lògic -ens diu el Ramon” si pensem que la tercera part de la població del Premià de l’època, en aquells inici de s.XX pertanyia a la classe obrera”), i sort en van tenir ja que quan el 1912 va haver un lock out amb tancament temporal de totes les fàbriques, els va ser L’Amistat qui va pagar sous a tothom. Encara avui és el gran centre social de reunió de Premià.
Incansable el Ramon ens fa seguir amunt i anem a petar a la Gran Via, el veritable eix comercial i social de l’actual Premià. I així arribem a la Plaça dels Països Catalans, on en temps passat havia estat l’antiga Foneria Roure. Als anys 80 del segle passat es va voler fer una remodelació de l’espai per construir una mena de teatre a l’aire lliure que es va convertir en el centre per fer determinades representacions festives. Quan es va tornar a reformar, a principis d’aquest segle, va perdre certa funcionalitat, tot i que és habitual trobar representacions de festes populars com Sant Jordi, carnestoltes, castanyada… a més de ser una plaça molt poblada per famílies, criatures, grups de joves… I precisament la reforma de la plaça i la construcció d’un pàrquing de tres plantes va treure a la llum moltes restes neolítiques.
El passat romà a Premià
I quasi sense adonar-nos hem recorregut Premià pràcticament de punta a punta, una part pel casc antic i una part important per la Gran Via i… de sobte, passada ja la carretera de Vilassar de Dalt, el Ramon s’atura davant d’un gran edifici de pisos, en principi no ens sembla res extraordinari, una construcció normal de finals dels anys 60… balcons, una entrada amb gran vestíbul… Mirem al Ramon i amb la cara il·luminada ens diu: “som al rovell de l’ou. Aquí, al 1969, en començar la construcció d’aquest edifici, es descobreixen uns mosaics, es comença a excavar amb cura i arrenca el primer descobriment de la Vila romana de Can Ferrerons. És la primera vegada que, a nivell de carrer, la gent té consciència que Premià té un passat romà”.
Entre 1999 i 2000, la construcció d’un col·lector, amb seguiment exhaustiu de l’obra perquè estava molt pròxim al descobriment de 30 anys abans, acaba amb el descobriment del que seria una zona de producció: tallers i obradors datables de finals del s.V. A posteriori s’excavaria a la plaça del Dr. Ferran i es trobaria encara tota una estructura de producció d’àmfores encara més antiga.
Quan va arribar la notícia que es volien urbanitzar els camps de Can Ferrerons, en Ramon va estar-hi molt a sobre esperant que sortís alguna coseta però sense esperar res espectacular (donat el que ja s’havia descobert i la seva ordenació geogràfica) i de sobte apareix la gran troballa: un conjunt arqueològic d’extraordinària singularitat a Catalunya format per un edifici de planta octagonal d’època romana tardana.
La impressió quan entres és espectacular, t’endinses en una construcció que et permet fabular què podria ser, quina utilitat tenia, com devia ser quan els romans passejaven per aquestes estances… i el Ramon amb les seves explicacions hi posa vida.
L’edifici està tot construït en base a les mesures del peu romà, perfectes, estudiades… la qual cosa ratifica que no és un edifici fet aleatòriament, totes les mesures indiquen que és una construcció feta a partir de plànols previs estudiats, en base a un projecte d’un arquitecte. Un altre element que crida l’atenció és l’alçada de les parets, perquè el sistema de construcció no és l’habitual dels romans, és un sistema per encofrat, molt més resistent i que no es desfà amb el temps. Això és el que avui ens permet gaudir de la bellesa d’aquesta construcció.
A l’interior de l’octàgon, s’han identificat un total de 22 àmbits, a més del forn que escalfava els banys. Es tracta de l’únic edifici romà de planta octogonal que actualment es coneix en Catalunya i el quart a la península, però cap d’ells comparable a aquest. L’edifici presenta tres fases d’ocupació, la primera com edifici de prestigi, un edifici per gaudir de l’oci, amb un pavelló de rebre, que permet arribar a qualsevol de la resta d’àmbits, 3 sales de banquets, habitacions de serveis, habitacions per intimitat i uns banys (balneum).
En una segona fase, cap a l’any 450, Can Farrerons viurà un procés de ruralització en un moment de gran crisi econòmica on no circulava el diner, i es va destinar a lloc productiu, amb dipòsits, premses de vi (torcularia), celler (cella vinaria) i forns petits per treballar els metalls, així com una petita estança per treballadors. Això dura fins als volts dels 600 i, de cop i volta, marxen, ho abandonen, no se sap per què, però es pot apostar que per motius d’inseguretat.
La tercera fase del jaciment l’ocupa la mort. Abans de marxar deixen com una petita necròpolis, de 4 adults i 11 criatures, que finalment acabarà soterrada pels sediments de les dues rieres que l’envolten, el torrent de Fontsanta i l’actual carretera de Vilassar de Dalt .
El Ramon ens recorda q totes aquestes excavacions al jaciment han reportat una gran quantitat de material arqueològic com agulles i plaques de bronze, claus, vidre, maons, teules, àmfores, ceràmica, fragments de columnes o monedes. La majoria d’aquest material es pot veure al Museu de l’Estampació d’on hem partit a l’inici de la nostra ruta fa quasi tres hores.
Marxem amb un somriure al rostre després de descobrir una sèrie de tresors ocults de Premià als que, a més, el Ramon ens ha ajudat a donar vida!!!
