Passejar pels carrers d’Arenys de Mar és sempre un plaer, però si la passejada la fas al costat d’una persona enamorada del seu poble i que el coneix pam a pam, aquest plaer es pot arribar a convertir en un luxe. La Muntsa Abad, directora de la Biblioteca Pare Fidel Fita, ens descobreix racons i secrets d’un Arenys per a molts desconegut.
La Muntsa ens espera a “casa seva”, la Biblioteca, i escoltant-la parlar quasi ensumem l’olor de xocolata… la seu de la biblioteca és Can Juncosa, una antiga fàbrica de xocolata, un edifici del segle XIX que destaca per la seva façana. Situat just a l’angle entre dos carrers, ocupant tota la cantonada, té un cos semicircular coronat amb una cúpula de ceràmica que crida poderosament l’atenció. Can Juncosa, protegit com a patrimoni arenyenc, està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local, i des de 1996 és la seu de la Biblioteca Pare Fidel Fita, un edifici que coneixen tots els arenyencs i que crida l’atenció de tots aquells que passen per davant.
Deixem enrere Can Juncosa i enfilem el carrer de l‘església, un dels primers carrers d’Arenys. La Muntsa va explicant curiositats del poble i dels seus habitants i, de sobte, en trobem davant del Museu Mollfulleda de Mineralogia, ubicat a la que havia estat la casa del navegant Baralt i on aquest arenyenc va fundar la primera escola de nàutica de pilots d’Espanya. La Muntsa explica que, gràcies a la donació que va fer l’any 1988, Joaquim Mollfulleda i Borrell va poder obrir aquest museu, que conté una de les col·leccions més importants de minerals de tot Catalunya.
Les puntes…
Arenys i puntes han arribat a ser dos termes quasi inseparables. Conegudes arreu del món, des de finals del segle XVII, quan comencen a sorgir negocis dedicats a la confecció de puntes, Arenys compta fins i tot amb una tècnica pròpia de fer puntes amb boixets, el ret fi, una tècnica que té com a resultat unes peces d’una finíssima qualitat. I, parlant de puntes, cap allà ens dirigim, a un portal més enllà ens trobem amb una de les joies d’Arenys: el Museu Marés de la Punta. A la porta ens espera la seva directora, la Neus Ribas, i la Muntsa li cedeix la paraula perquè ens faci una visita guiada. L’edifici on ens trobem havia estat un antic hospital, és un edifici del segle XVII que, després que Frederic Marès fes una superdonació de puntes amb la condició que s’exposessin, es va convertir en el museu que és avui, un dels museus més reconeguts a nivell europeu de puntes de coixí.
La Neus explica que el Museu té dues parts diferenciades. La planta baixa està ocupada sempre per una exposició temporal, ara i fins el 29 de desembre es pot gaudir d’Al punt de sal, una mostra entorn del món de la sal i les seves curiositats. I una exposició permanent sobre la història d’Arenys des dels seus primers pobladors fins l’actualitat, a més d’una part expositiva d’artistes arenyencs, literats, pintors, escultors, vidriers….
Però finalment pugem a la segona planta, on trobem una espectacular col·lecció de puntes que enamoren a la primera ullada. La col·lecció neix al 1983, a partir de la donació de Frederic Marés, qui va considerar que, atès que a Arenys es feien puntes des del segle XVI, mereixia tenir el seu museu. La Neus incideix en la importància que tenia no només la confecció de puntes, sinó també la seva exportació a Amèrica. Del port d’Arenys sortien vaixells carregats d’aquestes puntes, desenes de famílies vivien d’aquest negoci. La Neus ens descobreix una curiositat: “tota la família de Puig i Cadafalch eren blondistes (negociants de puntes) i de sempre fins a l’avi van viure d’això”.
Passejant per les sales, la Neus fa un recorregut per la història de les puntes, hi contemplem admirats peces des de finals del segle XVI fins a l’actualitat distribuïdes segons la procedència i la tècnica: colls, mocadors, ventalls, mantellines, xals… La Neus mostra la seva debilitat per una col·lecció molt especial i molt estimada: la de peces de l’artista Carmen Tórtola Valencia, una ballarina molt reconeguda entre 1908, quan comença a ballar, i 1930, quan es retira. Una dona revolucionària, alliberada, que es bellugava entre els intel·lectuals de l’època que l’adoraven als anys 30. Preveient el que venia, s’amaga a casa seva a Barcelona amb la seva amant i no torna a sortir. Si l’Institut del Teatre té tot el seu vestuari de ball, a Arenys es conserven totes les seves peces de puntes.
La darrera sala conté una molt bona col·lecció de fotografies de puntaires treballant i una altra de les joies del museu: el conjunt d’altar que hi havia a la capella de Sant Jordi de la Generalitat, fet per la Casa Castells al 1929, una casa que va obrir al 1862 i va tancar al 1962. El moment més àlgid de la casa és quan opten per una renovació de l’estil, per un canvi del llenguatge estètic, ja que un dels fills va introduir l’art nouveau en els dissenys de les puntes.
Ens acomiadem de la Neus, i la Muntsa, imparable quan es tracta de descobrir-nos Arenys, ens diu que ens esperen a l’Església de Santa Maria, oberta per a nosaltres perquè puguem topar-nos amb una altra sorpresa.
Realment només entrar no calen les paraules, un esplèndid retaule barroc et manté amb la boca semioberta i els ulls com a plats davant d’una obra tan magnífica. Un retaule dedicat a la Mare de Déu de l’Assumpció, barroc en la seva part superior, obra de l’escultor de l’escola vigatana Pau Costa. Detall a la part de baix del retaule, obra de l’escultor arenyenc Joan Ribera.
Contemplant el retaule i les imatges, la Muntsa ens fa cinc cèntims de les festes d’Arenys: d’una banda, la invocació a Sant Zenon, patró d’Arenys, el 9 de juliol, quan se celebra la festa major més oficial i solemne, i el 16 d’agost arriba la Festa Major de Sant Roc, una festa molt popular i molt viscuda per la gent.
La riera, l’eix vertebrador
Finalment sortim a la Riera, un eix que coneixen locals i forans, una riera sempre en ebullició, amb constant moviment per les seves voreres ombrejades pels centenaris plataners portats de la Devesa de Girona. Tot passejant per aquesta riera, ens aturem davant l’Edifici Calisay, la coneguda fàbrica de licor d’herbes aromàtiques des del 1896 que, després de diversos canvis de titularitat, al 1996 l’Ajuntament la va comprar per a fer-hi un centre cultural acollint serveis, regidories, entitats municipals, la ràdio municipal, l’espai de la gent gran… La Muntsa, amb un pèl de nostàlgia, recorda quan es feia el Calisay i l’ebullició de les herbes amarava tot el poble amb la seva olor.
Seguim riera amunt i de seguida trobem l’Edifici Xifré, un edifici neoclàssic fet per encàrrec de l’indià Josep Xifré i cedit al poble com a hospital. La Muntsa ens descobreix un altre dels petits tresors de la vila que molta gent desconeix, el pavelló Sert, un edifici construït al 1937 per Josep Maria Sert, just darrera de l’Edifici Xifré, com a escola per als nens hospitalitzats, un edifici molt ben pensat per la tasca que havia de fer però que mai ha estat gaire utilitzat i que molts desconeixen fins i tot la seva existència.
I de baixada per rial arribarem al cementeri.
El cementeri de Sinera
Tot pujant pel Camí de la Pietat, la Muntsa, per força, ha de fer referència a Salvador Espriu, l’escriptor que amb la seva obra ha col·laborat a posar Arenys en el mapa. Tot anar pujant pel camí empedrat, i vigilats pels xiprers a banda i banda, la Muntsa ens fa aturar un moment. Als nostres peus, el Mediterrani, i, a dues bandes, dos dels turons que sempre protegeixen Arenys. En aquesta calma, la Muntsa ens sorprèn amb una lectura d‘un dels poemes de Cementiri de Sinera:
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.
I de sobte… tot pren sentit: l’enamorament d’Espriu per aquesta terra, la calma d’un paisatge seré, el blau del mar i els verd dels xiprers… Quan entrem al cementiri, un llarg camí de sorra, amb majestuosos xiprers a banda i banda, ens aboca a l’Ermita de la Pietat. La bellesa et sobta i t’envaeix la calma. És un cementiri tranquil, cuidat, seré… que convida a passejar i passar una estona. Una làpida sòbria, blanca, que només té un nom, ens assenyala on reposa Salvador Espriu, però n’hi ha més d’arenyencs il·lustres: Fèlix Cucurull, Josep Maria Arnau, Lluís Ferran de Pol o el filòleg Ramon Roca i Puig.
Al cementiri trobem escultures de Josep Llimona, Venanci Vallmitjana i Frederic Marés i, passada l’ermita, la Muntsa ens descobreix la Tomba de la Puntaire i la llegenda que l’envolta. Una tomba buida, fruit de la història d’amor de dos arenyencs que la vida va separar i, mentre ell marxava a fer les amèriques i es casava, ella moria de pena aquí esperant-lo mentre feia puntes. En el viatge de tornada, i trasbalsat al descobrir el final de la seva estimada, l’amant va pagar la tomba en honor del seu amor…
Si l’entrada al cementiri sobta, la sortida et deixa sense alè. Al fons del caminoi de sorra i sota l’ombra dels xiprers, emmarca la sortida el blau intens del mar, quasi com si es tractés d’una obra pictòrica.
Abandonem la pau d’aquest cementiri, on segur tornarem perquè es necessiten moltes visites per descobrir-lo tot i deixar-se captivar per la seva bellesa, i la Muntsa diu que és hora de descobrir el darrer dels punts vitals del poble: el port.
El port d’Arenys
Cansats però amarats de bellesa, ens dirigim cap al port. Portem més de tres hores caminant sense parar, descobrint racons, petites joies, història… i no podem marxar d’Arenys de Mar sense passar pel seu port, un port relativament nou, ja que va ser construït a principis del segle XX i que permet tenir una visió general de l’Ermita del Calvari, a qui el mar acaronava els peus abans de la construcció del port. És un dels ports pesquers més importants de Catalunya i cada tarda, quan tornen les barques que els arenyencs controlen per les sirenes que sonen quan entren a port, es fa la subhasta a la baixa, ara ja no cantada, sinó amb marcador electrònic.
Tot arribant a la punta del port, la vista ens permet veure el penya-segat del Turó del Mal Temps, a part de l’edifici del Calvari i l’ermita marinera del mateix nom. Repartits arreu d’una munió de bars i restaurants on el peix és el gran protagonista.
I, al nostre davant la immensitat del mar mediterrani sempre present en la vida arenyenca, la Muntsa assegura que en un dia clar s’arriba a veure la Serra de Tramuntana de l’Illa de Mallorca. I… si ens ho diu la Muntsa després de tot el que ens ha descobert avui… no hi ha debat.
Entràvem a Arenys pensant en un petit poble i marxem emportant-nos dins del cap una col•lecció d’imatges que dibuixen un majestuós poble ple de bellesa i cultura.
