La Montse Gual ens espera a la porta de l’Ajuntament. Advocada d’ofici i regidora de Vilassar de Mar des de fa menys d’un mes, la Montse és una persona molt coneguda al poble pel seu lligam a moltes de les seves entitats. Membre fundadora dels Mansuets de Foc, la colla de diables de Vilassar de Mar, i membre de la Tropa Teatre i de l’AVAL, filla i néta de vilassarencs, ens convida a fer una ruta per les terrasses i els vermuts de Vilassar de Mar.
Vilassar de Mar és un municipi del Baix Maresme íntimament lligat a la tradició marinera. El mar li ha obert les portes a tota l’amplitud del món, li ha aportat riquesa, experiències i moltes satisfaccions. Però Vilassar de Mar també està íntimament lligada a la terra: durant anys la pagesia ha estat la classe dominant al poble, un sector just a l’altra banda de l’amplitud de mires que representa el sector marítim. El sector de la flor i de la planta ha estat sempre un sector més tradicional, íntimament arrelat a aquella terra que li ofereix els seus fruits i amb unes tradicions i uns costums més reticents a obrir-se enfora.
Fora d’aquests dos actius tradicionals, com a sectors econòmics de Vilassar de Mar, apareix un tercer actiu nou, engrescador, interessant i que, d’alguna manera, pot unir els altres dos: el món de les conserves i el vermut. La Montse ens explica que hi ha tres empreses fonamentals a Vilassar de Mar que poden ajudar a fer de nexe entre tots els sectors: dues en el món de les conserves, Dani i Espinaler, i dues en el món de les espècies Dani i Burriac. Aprofitar aquestes empreses i el seu potencial i lligar-les al món de la flor ha de ser el motor impulsor pels vermuts i les terrasses de Vilassar de Mar. Perquè si Vilassar de Mar és famós arreu és pel seu caràcter mariner, per la seva dedicació a la flor i per oferir els millors vermuts de la comarca.
La Montse és del parer que un poble com Vilassar de Mar, que viu de cara al mar i amb un temps que permet gaudir a l’aire lliure pràcticament tots els mesos de l’any, ha de saber aprofitar el seu potencial de terrasses per fer del vermut allò que ha sigut sempre: un acte social que compartir amb amics i per deixar passar el temps pausadament i sense presses.
Un passeig de terrasses i indians
Arrenquem la nostra passejada per Vilassar de Mar a la cruïlla de la carretera de Cabrils amb el Carrer Sant Pau, conegut antigament com a Camí Ral. És un privilegi passejar per aquesta ampla vorera des d’on gaudim d’un mar pla i serè a una banda (l’única pega és la Nacional-II que ens separa d’ell físicament), i d’un seguit de cases indianes a l’altra. Fins arribar a L’Espinaler, local emblema del municipi i pare de tots els vermuts, trobarem un seguit de terrasses on degustar els vermuts tradicionals dels de sempre, passant per terrasses que ofereixen tapes reinventades, avantguardistes i allunyades de les tradicionals olives, patates fregides, escopinyes i seitons. Una oferta de vermuts que s’alternen amb meravelloses cases herència dels indians o “americanos” que encara diuen alguns. Cases construïdes per naviliers i comerciants que havien fet fortuna a Amèrica (d’aquí el nom a la seva tornada d’indianos o americanos) i que demostraven el seu poder econòmic amb la construcció de meravelloses cases d’estil modernista. Així en la nostra passejada, fins arribar a L’Espinaler, la Montse ens assenyala Can Bassa, obra de l’arquitecte vilassarenc Eduard Ferrés i Puig amb una façana hiperdecorada amb relleus de motius florals. A la finestra de mà dreta veiem un homenatge a les dues cultures, la catalana i l’americana, representades per un personatge amb barretina i porró i un altre amb un mate i unes “boleadoras”.
Una altra de les cases que crida la nostra atenció és Can Pau Jover per la quantitat de color de la seva façana, on es van utilitzar rajoles de ceràmica vidriada de color blau i groc, amb motius florals al primer pis. I elements de ceràmica vidriada de color verd, blanc, blau i vermell per decorar la barana del balcó. Per a la decoració dels marcs de la porta i de la finestra de la planta baixa, es van utilitzar fragments de ceràmica vidriada de diferents colors.
La Montse fa que ens mirem Can Pepito Calafat, una casa que crida especialment l’atenció perquè al primer pis sobresurt una tribuna amb tres arcs de fusta i vidres amb un aire de clara inspiració de les cases cubanes.
I embadalits, mirant tot aquest conjunt de cases, arribem a la cantonada amb el carrer Sant Joan, on ens trobem els mítics barrils que fan de taula als vermuts de L’Espinaler. Al costat del local més veterà de tots, han anat naixent nous locals amb terrasses privilegiades que donen al mar, on podrem seguir degustant vermuts, alguns de cuina internacional, d’altres de petits mossos sofisticats, però sempre de qualitat i prevalent l’excel·lència.
Abandonem les vistes al mar per endinsar-nos en el casc antic de Vilassar de Mar, i ho fem per la peculiar pujada del Carrer del Peix, una pujada esglaonada feta de llambordes on regna la calma i que ens permet fer una mirada de gairó a un dels carrers amb més encant de Vilassar de Mar: el Carrer d’en Roig. En arribar a dalt de tot del Carrer del Peix, ens trobem de sobte al bell mig de la Plaça de l’Era.
Un casc antic ple de moviment
A la Plaça de l’Era trobem un munt de locals que ofereixen vermuts de tota mena. El fet de ser una de les zones del poble exclusives per vianants fa d’aquesta plaça un dels llocs preferits per a molts vilassarencs a l’hora de fer el vermut. Sempre tenint en compte que a Vilassar de Mar el fet de fer el vermut, el vermut clàssic, no és allò que molts associen a abans de dinar, aquí el vermut es fa tant al matí com al vespre perquè fer el vermut és un fet social, és compartir i… com aquell que queda per dinar a Vilassar de Mar, es queda per fer el vermut.
Després de pujar pel Carrer Miquel Borotau, on regna la calma aquesta hora del matí, i on aprofitem per fer una ullada a una de les llibreries emblema de la comarca, i de recórrer un tram del Carrer Sant Josep, aterrem a la Plaça Vicenç Casanovas, convertida també en un pol important a l’hora de tenir en compte llocs per fer el vermut. El parc infantil, que ocupa bona part de la plaça, és un reclam important, ja que permet que els nens juguin en un parc amable i acollidor, mentre els adults aprofiten per fer el vermut en un entorn agradable i tranquil, ja que la no presència de cotxes dóna pau i silenci i convida a la conversa tranquil·la.
Enfilant el Carrer de l’Aduana, un altre nom de carrer que ens remet al passat mariner i indià de Vilassar de Mar, ens trobem de seguida al Carrer Colom, un dels carrers més bonics de Vilassar de Mar, un dels eixos horitzontals del poble, les seves vorers àmplies, l’ombrejat dels seu arbres, i el fet de poder anar badant mentre mires les espectaculars torres a banda i banda del carrer, herència del passat d’estiueig de senyors de Barcelona al poble, fa del passeig per aquest carrer un veritable plaer.
Cap a la zona del Mercat
Passada l’escola de La Presentació, la Montse ens dirigeix per l’Avinguda Montevideo al nucli comercial nou de Vilassar de Mar, la part més allunyada del casc antic però també una zona molt animada, amb molt bullici, en què el Mercat Municipal és el principal element dinamitzador.
Al Carrer Narcís Monturiol, al voltant del Mercat, un parell de locals, algun d’ells molt nous, també es dediquen a fer tapes d’autor que, malgrat no comptar amb l’amplitud de les terrasses d’altres zones del municipi, conviden a seure per fer un vermut diferent, de tapes modernes, elaborades i avantguardistes.
Tot seguint el carrer, arribem a les escales que ens dirigeixen directament a la Plaça Picasso i d’allà a la Plaça Jeroni Gelpí, segons la Montse, una altra de les places agraïdes de Vilassar de Mar, encara que, segons ella, poc explotada. És una altra plaça amb un parc privilegiat per a les criatures i on podem gaudir d’aquells vermuts més clàssics dels de tota la vida.
La Montse incideix que és important entendre cap a on va la ciutadania i que actualment tot el boom dels productes gourmets han propiciat tornar als orígens del vermut, no només a la recuperació del vermut com a beguda, sinó al fet de “fer el vermut”. Per això cal treballar la conjunció del vermut tradicional de sempre amb la multitud de terrasses amb què compta Vilassar de Mar.
De tornada al casc antic
Baixem per la Carretera de Cabrils per tornar al casc antic, només girar al Carrer Montserrat ens topem amb una altra de les cases indianes emblemes de Vilassar de Mar, i avui equipament municipal: Can Bisa. Un edifici que d’alguna manera s’allunya del model de cases indianes, ja que està marcada per un estil neoclàssic, auster, de línies rectes i que destaca pels seus meravellosos jardins. I, en arribar al Carrer Sant Joan, just a la cantonada, de nou una de les joies arquitectòniques de Vilassar de Mar: Can Vicentó, una construcció de finals del segle XIX, típica indiana. Es tracta de la típica construcció de mestre d’obres i, segons diu la Montse, que li ha explicat molts cops el seu avi, amb un jardí tan espectacular que per les revetlles hi entrava una orquestra per amenitzar la festa.
I ara sí, amb la nostra entrada al Carrer Sant Joan, veritable rovell de l’ou del casc antic, estem arribant al final del nostre recorregut. Un carrer en què, des del seu extrem més alt, podem veure el mar i els barrils típics de L’Espinaler, un carrer que ofereix un parell de bones terrasses per fer un vermut i gaudir de la gent que sempre passeja amunt i avall. I quasi al cap de carrer topem amb Ca l’Amat, una altra casa de finals del segle XIX, d’estil modernista però amb marcats trets d’arquitectura mudèjar, de la qual destaquen les portes i balcons acabats en arc de ferradura i els mosaics de les obertures de total inspiració moresca.
I així, després de descobrir l’univers dels vermuts de Vilassar de Mar, arribem a la Plaça de l’Ajuntament, on encara trobem un parell de locals més per fer bons vermuts, i ens acomiadem de la Montse fins a una propera trobada.
El degà dels vermuts, L’Espinaler
Si existís l’obligació de fer el vermut a Vilassar de Mar, seria necessari fer el primer de tots a L’Espinaler. Un local que data de 1896, quan s’hi instal·là Miquel Riera Prat, qui va començar a oferir, a aquella petita taverna a peu de carretera, un gotet de vi o una barreja als traginers que hi feien camí, als pescadors, als obrers de la zona i a la gent del poble que anava a fer-la petar.
Amb el pas del temps, L’Espinaler començaria a oferir també vermuts i conserves, quan el nét del fundador va aconseguir elaborar un vermut de gran qualitat i va començar a oferir conserves gallegues per acompanyar-lo. Eren els anys quaranta del segle passat i L’Espinaler començava a estendre el seu nom. Només 10 anys més tard, la seva dona inventava la salsa Espinaler, una barreja de vinagre, pebre vermell, pebre negre i espècies que encara avui fa les delícies de grans i petits.
No hi ha gaires dubtes que la seva terrassa, a nivell de mar (tot i la barrera que significa la Nacional–II), és de les més famoses de tota la comarca. Els barrils de vi, utilitzats a la terrassa com a taules, és un dels trets característics del local que remet sempre als seus orígens de taverna.
I, a la pissarra de sempre, seguirem trobant dia rere dia el seu mític combinat Espinaler: anxoves, cloïsses, musclos, calamars, escopinyes, navalles, olives i pebrot. Indispensable afegir-hi la salsa Espinaler.