Tot passejant… 

 

Tirem amunt fins a arribar al bell mig de les fileres d’avellaners. En Pere ens explica que, en ser arbres productius, donen estructura i es converteixen en una zona on els ocells poden anar a menjar, així en època migratòria aquests camps són una zona infestada d’ocells de pas. I parlant d’ocells, de sobte en veiem uns que no paren quiets; en Pere diu que pel moviment són insectívors, es posa els prismàtics als ulls i diu “una mallerenga carbonera” (i ens imita el cant de l’ocell). Un cant tan fàcil i abundant que Mossèn Cinto Verdaguer (i el mateix Pere) tenen recollides moltes cites sobre el cant així: “tot estiu, tot estiu, tot estiu”, “salta Pere, salta Pere, salta Pere”, “mitja pera, mitja pera, mitja pera” o “ja t’hi tinc, ja t’hi tinc, ja t’hi tinc” són algunes de les que ens anomena el Pere, tot imitant l’entonació del cant de la mallerenga. Seguim per un caminoi i deixem enrere els avellaners.

 

 

De sobte el Pere ens fa tocar un arbust i ensumar-nos les mans… ha trobat una cosa que no esperava… amb una olor molt fresca que ens recorda a l’espígol, però no. Si en les capçaleres mediterrànies, per la part de dalt acompanyant a les avellanoses, trobaríem vernedes, per sota trobem alocs, i precisament un aloc enorme amb una inflorescència magnífica és el que ha cridat l’atenció del Pere. Les flors, d’un blau lilós, reunides en llargues espigues, enriqueixen la vegetació típica dels rials del Maresme quan s’apropen a mar. La pena és que ja queden molt pocs alocars perquè han estat substituïts per canya asiàtica, molt afavorida pel pagès, perquè té un sistema de tiges soterrànies que abracen el mot de les rieres i impedeixen que se’n vagi la terra i, d’altra banda, forneix al pagès per nasprar mongeteres, tomaqueres i fesoleres. A l’agonia de l’aloc cal sumar que aquest s’havia utilitzat molt, tradicionalment, per les seves propietats vinculades a la regulació hormonal femenina, però ara ja no té cap ús.

 

Quan topem amb un llentiscle, el Pere ens diu que no li diem a ningú aquest nom perquè no sabran de què parlem. El nom d’aquest arbust a la zona del Maresme és mata, nom que cal saber perquè, com a maresmencs, tenim una ciutat l’escut de la qual llueix un ram de mata i és… Mataró. La mata ha tingut molts usos, d’ella s’aprofitava una mena de làtex, anomenat màstic, que es feia servir de substància adhesiva, però ara s’ha convertit en el darrer negoci furtiu, ja que s’està robant massivament per fer les corones funeràries.

Seguim la visita i mentre passegem el Pere fa que ens fixem en els diferents cants d’ocells que anem sentint, sense adonar-nos està imitant el que sentim, ens fa el cant del tudó, la tórtora turca, la cotorra argentina i el merlot.

 

Pel camí trobem garrofers, una espècie condemnada a la desaparició per dos motius fonamentals: perquè el seu ús com a base de l’alimentació del bestiar ja no té sentit i perquè el seu hàbitat, els vessants de muntanya que miren al mar, són els més desitjats pels constructors de cases. Respecte als garrofers, el Pere ens explica una curiositat: la llavor del seu fruit va ser durant molt de temps la unitat de mesura dels diamants, del quirat d’Anvers (les explicacions queden sovint a mitges perquè, cada cop que sentim un ocell, el Pere atura el que està explicant per aclarir-nos quin estem sentit i quin és el seu cant).

 

 

Trobem unes escaletes irregulars que pugem darrera el Pere i en arribar a dalt ens apareix davant la vista l’estany de Can Jalpí, majestuós, amb el guèiser central escopint aigua cap al cel. La comparació que fa el Pere que hem arribat a Ginebra realment és d’allò més encertada. Tot i que comença a caure la tarda i el paisatge canvia de tons, encara veiem nítides les tortugues de florida (una espècie invasora que s’ha fet mestressa de l’estany) que s’apropen de seguida que ens senten perquè estan avesades que la gent els tiri menjar. Tot vorejant l’estany, de lluny arribem a veure pollets de polles d’aigua. A la meva exclamació “quines potes més llargues!!”, el Pere rient em diu “que no són de la colla dels ànecs, que són del grup de les grues!!”.

 

Quan ja ens dirigim cap a la sortida, a la part de l’estany que ja porta al pàrquing, topem amb unes mates d’adelfes i pregunto si és veritat que són verinoses (tenia el record de la meva àvia que sempre ho deia). El Pere respon que sí, de fet, diu que “per norma general totes les plantes són verinoses. Això que fa la gent d’utilitzar natural com sinònim de bo és un error perquè la majoria de plantes són tòxiques, tot depèn de la quantitat”. Ara bé, el Pere ens acaba confessant que d’algunes només amb el tastet és dosi suficient perquè siguin letals (i tot i que ens ha dit el nom d’un parell, ens estalviarem citar-les per evitar que algú caigués en la temptació).