A Europa arribà a mitjans dels anys cinquanta gràcies a Peter Viertel, guionista i escriptor que, durant un rodatge a Biarritz d’una pel·lícula anomenada The sun also rises, va veure que hi havia bones onades i va encarregar una taula de surf a un fabricant de Califòrnia. De mica en mica, joves bascos van començar a surfejar.

 

Tot i que el surf al Mediterrani és viable durant la tardor, l’hivern i la primavera, la visió estiuenca que es tenia va provocar que ningú el practiqués fins a finals dels anys setanta. Els primers surfistes a Catalunya van ser gent d’altres contrades que, per raons professionals o d’estudis, van venir a viure a Catalunya i es van adonar que durant els mesos d’hivern hi havia bones condicions per a practicar-lo.

 

El primer surfista català es podria considerar que va ser Evan Illas, que va començar a surfejar durant un viatge a Austràlia i el 1978 va tornar a Catalunya amb una planxa de surf. De mica en mica, va descobrir que al Mediterrani hi havia bones onades i va començar a surfejar-les, inicialment en solitari i després amb alguns forans establerts a Catalunya. Però la primera generació de surfistes catalans va arribar uns quants anys més tard (dècada dels anys vuitanta) gràcies a un altre esport: el surf de vela. Els practicants d’aquest esport van començar a surfejar les onades que veien arribar solitàries a les platges on solien anar: Castelldefels, Badalona, Barcelona o Sitges.

 

A partir d’aquell moment, el surf es va començar a expandir i a convertir-se en el que tenim ara: una activitat que cada vegada té més adeptes i que marca un estil de vida diferent de tot aquell que el prova. I la resta… ja és història.