A Cal Temporal, a Graugés, on elaboren aquesta ratafia, des de primera hora del matí que hi ha moviment. Els més petits observen com els pares transporten les típiques garrafes on ha reposat durant mesos la maceració de líquid, condiments i alcohol, per donar com a resultat aquesta beguda tradicional a Catalunya, la ratafia. Avui toca fer el trasvàs de les garrafes cap a una bota on s’unificaran els gustos…

 

 Per què vau començar i d’on surt la idea de fer ratafia?

Cada any teníem accés a unes quantes ampolles de ratafia d’una família de Berga que en va elaborar durant molts anys, concretament era una tieta dels Escobet, i d’aquí que a la nostra ratafia li diguem la ratafia de la tieta Queralt. Cada any en volíem més fins que ens van dir “aquí teniu la recepta, i us espavileu” i sort n’hi va haver. En dos anys la Tieta Queralt va morir i gràcies a la recepta la ratafia de la tieta Queralt continua ben viva… Vam començar basant-nos en aquesta recepta i així ho continuem fent tot i que l’hem adaptat a la quantitat de litres que fem actualment que són molts més.

 

 I després d’uns anys, s’assembla a l’original? O podem dir que fins i tot l’heu millorat?

No en tenim prova científica perquè ens la bevíem tota (riuen) però sí, s’assembla a l’original. Si que guardem alguns culets de les ampolles dels primers anys i potser sí que al fer més litres ara és més harmònica i equilibrada. El que fem ara és agafar totes les garrafes i tenir tot el contingut durant un mínim de 15 dies en una bota per tal que s’unifiqui i també és veritat que hem “formalitzat” la recepta. És a dir, hem convertit allò de “un manat d’això i mig manat d’allò” en una recepta més quantificable.

 

 

 Darrere de l’elaboració de la ratafia hi ha només l’objectiu de fer-la o s’ha convertit en un bon motiu per fer una trobada d’amics?

Som un grup molt heterogeni i això fa que hi hagi gent que hi és cada dia que toca treballar, i també la que només paga per tenir les ampolles de ratafia. Hi ha gent que té més disponibilitat i gent menys. El grup ha anat creixent. Vam començar 3 i ara som 37 o 38, i cada any anem canviant… Ja fa uns anys que se celebra el concurs de la ratafia que fa evident que hi ha una tradició d’elaborar-ne a la comarca. De fet s’hi presenten una quarantena de mostres…

Està molt bé. D’aquest tipus de concursos n’hi ha uns quants a tot el país i per nosaltres és perfecte. És un lloc on et trobes amb altra gent que té aquesta inquietud o afició de fer ratafia i sempre en pots aprendre coses. Hi hem sigut cada any i contents. De fet, vam guanyar els 3 primers anys…

 

 No cal que ens desvetlleu la recepta però com us organitzeu per obtenir les herbes aromàtiques…

No és secreta, de fet la compartim entre nosaltres per evitar que es perdi. La majoria d’herbes que componen la recepta són de recollida, és a dir, demanem el que necessitem i cadascú s’encarrega d’aportar el que pot. En total n’hi posem una desena, d’un total d’una vintena d’ingredients. Totes són del Berguedà però algunes les has d’anar a buscar a marges i camps i altres són cultivades, ja que, si no, no podríem aconseguir la quantitat necessària. Cada vegada en necessitem més i sí que és veritat que el que abans no ens portava gaire feina ara en porta més. És una recepta que no porta moltíssimes herbes però sí en quantitat.

 

 La continuïtat de la recepta de la Tieta Queralt doncs podem dir que està assegurada?

Jo penso que sí. N’hi que hi hagi una hecatombe, algú quedarà amb tanta gent (riuen). També és veritat que és diferent la que fem per nosaltres que la que presentem als concursos. En fem unes quantes versions. La que ens bevem nosaltres i repartim és d’una manera, com ens agrada a nosaltres, i la que presentem és una mica més dòcil, amb no tanta sensació alcohòlica. Tot i que l’original sempre la presentem.