En primer lloc, ens trobem el cementiri de Sant Vicenç, des d’on tenim una bona perspectiva aèria del municipi i el mar. Val la pena seure en els bancs que hi ha al mirador i emportar-nos un bocí del paisatge.

 

Continuem el camí i arribarem al castell de l’Oliver, lloc conegut per tots els bons gourmets, encara que el seu nom original és Can Milans del Bosch. El primer de la saga, Francesc Milans del Bosch, fou un guerriller que participà molt activament a la Guerra del Francès. D’ideologia lliberal, molt diferent dels últims membres d’aquesta nissaga, obtingué victòries importants contra les tropes napoleòniques com la d’Hostalric (1808) i l’acció de Sabadell (1810).

 

Tot seguint camí, passem a tocar de l’Hípica de Caldes, on els més petits tenen l’ocasió de veure un dels animals més nobles de ben a prop. Amb això que ja entrem al nucli urbà de Sant Vicenç de Montalt, ja que les edificacions de la part alta de la Riera de Caldes, administrativament, pertanyen a Sant Vicenç.

 

Baixant per la riera de Caldes, aixoplugats per uns immensos plataners que ens donen ombra i frescor, trobem la Fundació Palau. Aquest és un lloc molt proper creat per l’amic de Picasso Josep Palau i Fabre, que es va dedicar a comprar obres del mestre i altres li varen ser regalades pel mateix Picasso en els nombrosos viatges que va fer a París i en què compartien un nexe d’amistat. En total podem veure uns 50 quadres de Picasso. Aquesta quantitat el converteix en la segona col·lecció més important de Catalunya per darrere del Museu Picasso de Barcelona. Una joia que tenim ben a prop i que val la pena assaborir.

 

En passar per l’esplanada de Can Muntanyà, si aixequem la vista al cel, veurem enmig de les cases del poble com s’enfila, majestuosa, una casa senyorial que sembla d’un indià. I al darrere, coronant el paisatge, l’església parroquial, amb el seu rosetó, acaba d’omplir la postal. És, pel meu gust, una de les vistes més boniques de Caldes. 

 

 

Un altre punt d’obligada menció és el parc dels Germans Gabrielistes que varen comprar la finca de Can Valls a principis del segle XX amb masia i torre de guaita incloses. Avui en el parc sols en queda la torre de guaita, que era per observar quan els pirates turcs s’apropaven al nostre poble. Així podien donar avís a la població perquè marxés muntanyes amunt cap a Can Montalt abans de caure en mans d’aquells lladres i violadors.

 

També en el parc podem gaudir d’un esplèndid llac amb un bon reguitzell d’ànecs (blancs i de coll verd) que neden majestuosament i que, si els portem restes de pa, s’aplegaran al nostre voltant per tal d’aconseguir un xic d’aliment.