Ginesta 

En medicina popular s’ha fet servir com a diürètic, laxant o abortiva, però el seu ús no és aconsellable a causa de la seva toxicitat. Puig Font i Quer explica en el seu llibre El Dioscórides renovado que, segons algunes llegendes, en la ginesta està el secret de la immortalitat. Segons sembla, a l’arrel més fina de totes, que arriba a les entranyes de la terra, hi ha una boleta rodona anomenada panacea, la qual, si la menges, restableix la vista, fa sortir les dents, renova la sang i torna la joventut als vells.

 

Simbologia.- És considerada la flor nacional de Catalunya a causa del seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer aixecament del poble català contra l’opressió de la monarquia espanyola.  

 

El foc de les ginesteres

És una obra de Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961), poeta, periodista i autor teatral. Estrenada l’any 1923, l’autor ens presenta als seus protagonistes en el marc la Guerra dels Segadors, aproximant-se d’aquesta manera a la crisi catalano-espanyola més important del segle XVII. 

 

Guerra dels Segadors 

Quan esclatà la Guerra dels Trenta Anys, Felip IV, o més ben dit, el comte-duc d’Olivares, privat del rei de Castella (el privat era el càrrec de major confiança del rei, i dirigia bona part dels afers de l’Estat), pretenia reforçar el poder reial i unificar Espanya, i va pretendre que Catalunya aportés homes i diners, la qual cosa originà una profunda indignació entre la població catalana, que a més a més es veié forçada a acollir les tropes imperials. Els abusos de molts d’aquests soldats van fer que moltes poblacions es revoltessin, culminant-ho tot el dia 7 de juny de 1640 a Barcelona, en l’anomenada Revolta dels Segadors, diada de Corpus Christi, conegut més tard com el Corpus de Sang. Pau Claris, conseller en cap, va fer costat als revoltats. Aquesta diada va acabar sent el desencadenant de la Guerra dels Segadors (1640-1659). El Corpus de Sang es va saldar amb la mort d’una vintena de persones, entre les quals hi havia el virrei (personificació del rei a Catalunya). A partir d’aquí la revolta s’estengué per altres ciutats.

 

Els Segadors, l’himne de Catalunya

Els segadors és l’himne nacional oficial de Catalunya, segons va quedar establert per llei del Parlament de Catalunya el 1993. El seu origen l’hem de cercar en la guerra dels Segadors del segle XVII. La lletra actual va ser escrita per Emili Guanyavents l’any 1897, fent servir elements de tradició oral. La versió musical correspon a Francesc Alió, que la va compondre el 1892, adaptant la melodia d’una cançó ja existent. 

 

S’han conservat dos textos diferents. L’actual, d’Emili Guanyavents, és el més polític i reivindicatiu. Guanyador d’un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899, va provocar una gran polèmica. Guanyavents era conegut per la seva militància obrera i llibertària, i la seva lletra va rebre l’oposició dels sectors més conservadors, però al final acabà sent acceptat pel poble i les institucions. Com a, anècdota diré que Jaume Ayats defensà en un llibre seu que l’himne nacional de Catalunya té orígens eròtics.  

 

 

Lletra de la versió moderna:

 

Catalunya triomfant,

tornarà a ser rica i plena.

Endarrere aquesta gent

tan ufana i tan superba.

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç!

 

Ara és hora, segadors.

Ara és hora d’estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç!

 

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya.

Com fem caure espigues d’or,

quan convé seguem cadenes.

 

Bon cop de falç!

Bon cop de falç, defensors de la terra!

Bon cop de falç!

 

La versió original és una cançó popular del segle XVIII, que explica els fets produïts durant la revolta dels segadors (la deixem per un altre dia).