Dius que fa 4 anys que el vas començar… Quantes n’has fet?

Doncs una trentena.

 

I ara arriba el premi: una exposició a una sala molt especial de Barcelona.

Sí, estic molt content, el lloc no podia ser més ideal. Serà a l’octubre i el lloc, la Maternitat. És allà on van néixer els meus fills. Vaig baixar a presentar-la i els va entusiasmar la idea, fins al punt que van dir que també hi volien participar. Ara munto un estudi provisional durant uns dies a Barcelona perquè una desena d’infermeres de la Maternitat hi puguin participar. 

 

 

Què es podrà veure en aquesta exposició?

L’he plantejat en 3 blocs: un de famílies, l’altre pel projecte solidari de Bagà i finalment les últimes que he fet. La intenció és, en funció del meu estat de salut, tornar a repetir-les d’aquí a 5 anys. Hi ha hagut anècdotes divertidíssimes i m’ho estic passant molt bé en tot el procés. 

 

Què és per a tu la fotografia?

Gaudir molt… I m’agrada que la gent gaudeixi també quan estan fent-se la foto i també quan la veuen. Fa 28 anys que m’hi vaig començar a dedicar gràcies a l’Agrupació Fotogràfica del Taller d’Arts i Oficis (AFTDAO), i mai no hauria imaginat que acabaria sent la meva principal ocupació, com ho és ara. Sí que és veritat que de seguida em va enganxar i em vaig entusiasmar amb l’obra de Helmut Newton, el meu fotògraf de referència. Des de llavors faig fotos que, sobretot, m’agradin a mi. És a mi que m’han d’emocionar i, si a més agraden a més gent, fantàstic, premi! De fet, m’ha costat molt decidir-me a ensenyar-les. Encara ara, que tothom m’hi relaciona, em costa i em fa vergonya que em vegin amb la càmera a segons on… 

 

Però expliques que ha estat un bon refugi per combatre la malaltia, el Parkinson…

I tant. La fotografia és expressar-nos, una manera de ser nosaltres mateixos. Quan sigui més valent em faré un autoretrat. Sento la necessitat d’expressar el que jo sento, com em noto amb el Parkinson, ja en tinc alguna de feta però encara no ha sortit com jo vull… De moment una de les proves servirà de portada per un treball de recerca de l’Institut. I tornant a si m’ajuda o no la fotografia, cal dir que molt. De fet, quan estic a l’estudi la gent m’entén millor (la malaltia li ha afectat la capacitat de parla). Ho he comentat amb el neuròleg i diu que segurament el fet d’estar tan concentrat i abstret amb una cosa que m’entusiasma m’ajuda. Sort n’he tingut, de la fotografia i de la comprensió i suport incondicional de la meva parella!