Teníem el privilegi que ens esperessin, amb la barca a punt, dos homes experimentats en la pesca del calamar de potera, en Vicens Ribalda, més conegut com el “Xixa”, i en Joan Majó, el cuiner arenyenc que fa 23 anys va tenir la idea de posar en marxa unes jornades dedicades a aquest producte del Mediterrani.

 

En Joan fa anys que ens ajuda quan es tracta d’escriure sobre el Calamarenys, i compartir amb ell l’experiència de pescar era un deute. Però, arribades a port, en Xixa hi posava pegues per sortir, no ho veia gens clar (i mai millor dit, res no es veia clar aquella tarda), però les ganes d’en Joan d’oferir-nos aquesta experiència eren més grans que les reticències del Xixa, o sigui que, ben valentes, vam pujar a la barca i… mar endins.

 

 

L’aire a la cara, el soroll del motor, l’olor intensa de sal i unes vistes magnífiques d’Arenys. Sinera vista des del mar és una postal difícil d’esborrar de la retina, però de sobte el Joan para la barca i s’acaba la poesia: ha arribat l’hora de pescar!!

 

En Joan treu dos suros, tots embolcallats de fil de pescar, que tenen dues menes de ploms a diferents alçades: un és la potera, un plom molt pesant que s’ha de fer baixar fins que toca el fons marí, i a l’altre, de coloraines, li diuen “pajarito”. Me’n dóna un, ell es queda l’altre, i m’explica la tècnica d’aquesta pesca tan manual (cosa que assegura uns exemplars de calamar gens masegats): haig de tirar el fil dins l’aigua fins que noti que la potera toca terra i, a partir d’aquí, anar fent petites estrebades, de manera que el calamar pensi que veu un peix que es belluga i s’enganxi per menjar-se’l. Mentrestant, a l’altre costat de la barca, en Xixa fa el mateix però amb canya i… coi, encara no ha tocat a terra i ja ha pescat!!! No és un calamar, és un pop petit, que va al fons d’una galleda amb una mica d’aigua esperant omplir-la fins dalt amb calamars.

 

Continuo tibant el fil, espero que allò que diuen de la sort del principiant m’afavoreix però… no hi ha gaire sort. Mentre en Joan em consola dient que el calamar nota el mal temps i canvien de zona i que encara és massa clar i és més difícil que de nit… de sobte una exclamació surrealista: “Ei!!! Que s’ha escapat el pop!!”. La Montse està ben sorpresa i no podem frenar les riallades, però és ben cert: el pop ha decidit sortir de la galleda i passejar-se per la coberta de la barca.

 

 

Tornem a arrencar la barca per canviar de zona i veure si els calamars apareixen, però no hi ha sort. De sobte, però, veiem una cosa que salta fora el mar i, sorpreses, cridem: “Uaaaalaaa!”. El Joan ens diu que és una llampuga, que ens ofereix un espectacle; el seu llom platejat destaca amb els seus salts sobre la foscor del mar. Li ofereixo l’estri de pesca a la Montse perquè també provi ella però… ni nosaltres, ni ells… Els calamars avui o no tenen gana o s’amaguen de la tempesta que es veu a venir. En Joan està un pèl decebut: li feia il·lusió que l’experiència fos completa i poguéssim explicar la il·lusió de treure un calamar… però no és una cosa que es pugui programar i, de fet, ens hem tret el cuquet de sortir amb la barca i conèixer de primera mà com es fa. De sobte un cop de vent, diferent, posa en alerta el Joan i diu que no li agrada gens, que tornem cap a port o ens mullarem de valent.

 

Tornant cap a port, el cel es posa més i més negre i, tot just entrar per la bocana del port, comença a ploure. L’experiència d’en Joan i en Xixa ens ha estalviat una tempesta dins el mar. Arribats a port, en Joan insisteix a emplaçar-nos un altre dia, quan nosaltres vulguem, per tornar-ho a provar. Li prenem la paraula, però això ja serà una altra història.

 

Podeu consultar el programa dels Calamarenys d'enguany: aquí.