Quan comences a tenir interès en la novel·la negra?

Sempre he estat molt, molt, lector de novel·la negra, el que passa és que potser conscientment no ho he estat fins fa no tant, però si que és cert que sempre llegia el mateix tipus de llibres i que acabava, inexorablement (al Marc se li escapa una rialla) a les llibreries davant les mateixes prestatgeries. Al final prens consciència de que potser ets lector de novel·la negra i és quan comences a anar a festivals i a presentacions… i dius: «doncs sí, soc lector i escriptor del gènere».

 

M’estàs dient una cosa curiosa que també em va dir a Raquel Gámez Serrano, i és que ella s’adona que és escriptora de novel·la negra després que l’Anna Maria Villalonga li ressenyés una obra seva i li fes veure. És llavors quan comença a introduir-se en aquest món i s’adona que sí que és negra. Tu m’estàs venint a dir el mateix, o una cosa semblant… Que no comences a escriure negra conscientment?

Si, si…. No exactament, però no en sóc conscient. En el meu cas va ser com progressiu, sempre anava a la mateixa prestatgeria de la llibreria, sempre. Els relats que escrivia per mi també eren de l’estil però sense ser conscient que era gènere negre i llavors comences a llegir ressenyes i prens consciència i et fas “militant”, vull dir, no hi ha un punt en el que jo m’adono que faig negra sinó que és una cosa molt progressiva. 

 

Diries que a Catalunya la novel·la negra està vivint un moment dolç?

Sí, però sempre amb la condició que siguem conscients que el fet que ara estigui bé no vol dir que sigui la bomba. Venim d’on venim, gairebé de 0, en un país on no hi ha una gran tradició del gènere i, per tant, sí que estem millor, però amb calma. El que sí crec és que en aquest moment  s’està gestant l’eclosió del que ha de ser la novel·la negra en català. Tenim molts autors que fan molt bona qualitat, estem en un bon moment de producció, les editorials comencen a apostar pel gènere i comença a haver-hi un moviment en què també col·laboren molt els festivals. Ara, a Catalunya hi ha una quinzena de festivals, alguns més grans i d’altres més petits, que ajuden també a dinamitzar el sector.

 

 

Qui diries que és el referent de la novel·la negra catalana?

Jo no personalitzaria. No crec que hi hagi un gran profeta del qui tothom beu, crec que hi ha molts petits moviments que estan fent coses per la seva banda, cadascun a la seva manera, que tots estem en contacte i que tots estem intentant fer pujar la negra en català, però no crec que hi hagi un gran nom que diguis és el que està tibant de tot plegat. Hi ha molt moviment en general, potser ara podríem citar l’Anna Maria Villalonga, que amb l’any Pedrolo està tenint un gran moviment, però jo no personalitzaria en ella, crec que som molts que estem en un moviment global d’autors, editors i, sobretot, lectors que generen molt soroll, que comenten tots els llibres. Som com una petita comunitat en la qual tots juguem el nostre paper. 

 

Li podem donar les gràcies a Anna Maria Villalonga i el seu Elles també maten (editat per tu) per ser la gran responsable de què moltes dones catalanes s’estiguin pujant al tren de la negra?

M’agrada pensar que sí, que Elles també maten va marcar un punt d’inflexió, però d’altra banda també crec que hi ha moltes dones que sempre han escrit i que no han tingut visibilitat. Jo vaig a presentacions de llibres, a clubs de lectura  i la majoria d’assistents, i per molt, són sempre dones. Per tant, és curiós que la majoria de lectores siguin dones i en canvi no hi hagués gaires autores, crec que Elles també maten crea el pas lògic de què les dones comencin a tenir visibilitat, era un pas lògic que havia d’arribar.

 

Llibres del Delicte. Com t’embranques en el món editorial?

Doncs per decepció pròpia. Quan jo vaig publicar la meva primera novel·la vaig quedar bastant decebut, en el sentit que no veia que les editorials apostessin pels seus autors, t’editen el llibre i ja, no hi ha cap aposta cap als autors. Tu, com a autor, igual passes un any escrivint un llibre i després veus que t’editen i no fan res més. Jo des de la meva vessant periodística sabia com funcionava l’edició de revistes i pensava que no podia estar gaire lluny de la del llibre i la idea em va començar a voltar pel cap. Al final em vaig llençar, sobretot amb la idea de ser una referència pels autors, perquè els autors veiessin que em preocupo per ells, els acompanyo, els mimo, estableixo una relació de confiança. Si publico un autor, és perquè m’agrada molt (seria quasi impossible que publiqués a algú que em caigués malament) i, per tant, la idea és potenciar aquell autor. 

 

Arribem a Vilassar de Noir. Per què Vilassar?

Arribo a través del Damià del Clot. Llibres del Delicte li havia editat Una novel·la pulp, i per això teníem relació. En Damià és un lletraferit i quan entra a l’ajuntament arriba amb moltes ganes de fer coses de cultura, de literatura, i em proposa fer un festival tipus el BCN Negra o el Tiana negra. Vaig començar a fer propostes i ho van aprovar. Ara, molt contents perquè aquesta és la tercera edició i crec que serà la confirmació de la gent.

 

Com dius, és la tercera edició. El podem donar per consolidat?

Jo crec que és just el moment. Si t’accepten el festival, tu comptes que faràs segur dues edicions i la tercera és el moment de consolidació, i crec que anem pel bon camí. Mai hem estirat més el braç que la màniga, en el sentit de voler fer coses més grans del que tocava al principi, perquè tens el perill de perdre força. Hem anat pas a pas. Per exemple, aquest any és el primer any que portem un autor estranger, en Marin Ledun, perquè ja tenim més recorregut i ens hem atrevit. La clau és que cada pas que fas conflueixi a poc a poc. Aquest any, el repte és que la gent de Vilassar vingui més, perquè tenim detectat que ve moltíssima gent de fora i la de Vilassar ve molt poc.