Arribar a Sant Pol és sempre un luxe. Vagis les vegades que vagis et sorprèn la seva bellesa, la seva frescor, el seu ambient mariner com aturat anys enrere. Visitar-lo a l’hivern en un dia de sol quan cau la tarda és d’una bellesa que deixa sense alè, i avui gaudirem d’aquest espectacle natural tot passejant per la seva façana marítima.
Arribem a la plaça de l’Ajuntament on ens hem de trobar amb la Marta Romà, regidora de cultura de Sant Pol de Mar, i que s’ha prestat a fer-nos de guia en la nostra passejada. Mentre l’esperem, redescobrim la Torre de Plaça, una de les cases més emblemàtiques de Sant Pol, obra que ja vam descobrir en el seu dia de la mà de Joan Tió i que, com moltes cases emblemàtiques de Sant Pol, és obra de l’arquitecte Mas i Morell. Una casa que ocupa tot el xamfrà de davant de l’ajuntament i que crida l’atenció per la seva torre cilíndrica i el seu aire entre clàssic i noucentista lluny de les primeres obres modernistes de Mas i Morell.
Aleshores arriba la Marta i ens proposa “anar a tocar ferro”. No entenem pràcticament res, però ella riu i ens diu que ja ho entendrem, i que si fóssim santpolenques, ja ho hauríem entès. Arrenquem la nostra passejada pel carrer Consolat de Mar, on el mar ens acompanya a la dreta. Però per començar realment a conèixer la façana marítima, al llarg de l’Avinguda Furest o Passeig de la Punta, la via del tren ens obliga a fer un giravolt i abandonar la primera línia de mar per arribar a la plaça dels 4 cantons, una petita cruïlla on van a petar 4 carrers i un dels centres neuràlgics del poble.
De seguida retornem cap al mar en entomar el carreró del Carme, per on baixem, i la Marta ens fa aturar a la font on els pescadors proveïen els càntirs d’aigua, sota la protecció de la Mare de Déu del Carme, per portar-los al vaixell. Aquest era el carreró que recollia tota la gent que baixava cap a mar. Seguint el mateix camí que anys enrere feien els pescadors i la gent de mar, trobem l’antic Tenyidor, on els pescadors guardaven les xarxes, les tenyien i les rentaven. El Tenyidor llueix un restaurat des de fa poc més d’un any, gràcies a l’associació A Tot Drap, una associació sense ànim de lucre que té com a objectiu promoure la conservació i la difusió del patrimoni marítim, i que la Marta assegura que està fent molt bona feina al municipi. Seguint la passejada, i abans d’arribar a l’estació, passem per davant del Salí de can Serra, un altre edifici amb història, doncs és on es salava el peix. Malauradament, aquest està tancat, és propietat privada i no se n’ha pogut fer la restauració i recuperació històrica. I la Marta ens ensenya orgullosa una altra de les feines fetes per A Tot Drap, la restauració de la Caseta del Motor, declarada bé d’interès cultural (BIC). Amb més de 80 anys d’història, és l’única que es conserva en perfecte estat d’ús en el litoral, gràcies a la feina de l’associació.
Arribem a l’estació. Sant Pol és dels pocs municipis que compta amb el privilegi que RENFE decidís mantenir l’antiga estació, un edifici neoclàssic de l’època on, en algun moment, es va establir la biblioteca municipal, i on en destaca el túnel, també conservat en el seu estil original, i que a Sant Pol molts encara anomenen La Mina. I un cop traspassada la via (compte aquí, ja que encara es tracta d’un pas a nivell descobert amb barreres), sí que ja estem a tocar de mar. La Marta ens mostra algunes de les barques restaurades i varades a la platja, que enguany han de traslladar, ja que la Llei de Costes no els permet passar l’hivern on l’han passat sempre. Arribem al “banc del si no fos”. Aquí la Marta esclata a riure i ens explica el perquè d’aquest nom tan curiós: “És el banc on venen els avis el dia que fa solet a passar l’estona, i la frase més escoltada és: ‘si no fos per això, si no fos per allò…’ i així li ha quedat el malnom”.
No podem evitar esclatar nosaltres també a riure. Estem a tocar de la Placeta del Torrent Arrosser o Punta petita i ara sí que enfilem cap a la Punta.
Passem per davant de l’edifici del Club Nàutic, que curiosament no està a tocar de mar sinó a l’altre costat del carrer. Un edifici sobri que ocupa tota la cantonada que dóna inici al passeig. La Marta ens convida a anar a veure el pou. Realment ens sorprèn amb cada una de les coses que ens diu. Ens fa acostar a un dels miradors de sobre el mar i mirar avall. Hi descobrim un forat, molt similar a un pou, constituït per roques i ple de sorra, però aquesta sorra, a l’estiu, desapareix i el forat queda ple de l’aigua de mar que entra per sota i que, quan baten les onades, surt per dalt en forma de sortidor. Ens prometem tornar a l’estiu per veure’l; és visita obligada per a tots aquells que visitin Sant Pol.
La tarda ens acompanya amb una temperatura que ens permet caminar sense presses. Ens sobta el contrast d’antigues cases d’estiueig amb moderns blocs d’apartaments, que a parer nostre, distorsionen part de l’encant però no la bellesa del paisatge. Passem per la Platja de les escaletes, que ara és platja però que la Marta ens explica que a l’estiu és més agresta, ja que només hi ha roques. Anem topant amb petits miradors sobre el mar, els quals havien estat els miradors de les casetes del davant del passeig. Al costat de cadascun d’ells, trobem unes boniques ceràmiques en record de cada un dels darrers quillats de pescadors de Sant Pol, que van acabar marxant al port d’Arenys de Mar. La tradició pescadora havia estat molt arrelada a Sant Pol. De fet, la Marta recorda que, quan ella era petita, hi havia moltíssimes barques i cadascuna d’elles treia la panera de peix per vendre davant de casa seva; així podies triar anar a can Lorenzo, a ca l’Ester… i comprar aquell peix acabat de pescar.
Passem per davant del que havia estat un dels hotels emblemàtics de Sant Pol: l’Hotel Re. Ara són apartaments i donen nom a la platja del davant, la platja del Re, i arribem a la Punta. Des de sempre, la Punta ha estat un punt de trobada i oci. Actualment, ens explica la Marta, és on es fan la trobada de gegants, les fires de primavera i estiu, les ballades de sardanes de l’estiu i molts altres actes culturals i festius. Enmig de la gran plaça hi ha el monument dedicat a Carrasco i Formiguera amb un gran lligam amb Sant Pol de Mar.
Més enllà ja no queda res. Una guingueta tancada, un turonet… i preguntem estranyades: “I allò que ens has dit de tocar ferro?”. La Marta fa cara de trapella i tornen les riallades: “Veniu, veniu”. Aleshores, ens porta allà on hi ha la barrera de prohibit el pas i ens diu: “aquest és el ferro”. És un pivot clavat a terra i que realment té la part de dalt brillant (segur que de tant tocar ferro). Llavors, la Marta ens desvetlla l’entrellat: “A Sant Pol, quan sortim a passejar i algú pregunta ‘on anem?’, la resposta és ‘a tocar ferro’. Simplement, es tracta d’arribar al final de la Punta i el lloc on girar cua per tornar cap al centre del poble”. Així doncs, misteri desvelat!
Entre riallades, entomem el camí de tornada cap a l’ajuntament i el silenci s’imposa en el nostre passeig. Al donar la volta per tornar, la bellesa que se’ns presenta davant dels ulls és una obra de primera magnitud, una posta de sol magnífica que tenyeix el cel d’una barreja de blaus, liles, roses i taronges que no ens permet parlar. Un espectacle que ens quedarem per nosaltres a les nostres retines, perquè les càmeres no són capces de copsar una bellesa tan magnífica.
