Com comences a escriure aquest llibre?

Des dels 16 anys he estat vinculada a ONG’s, a la dècada dels ’90 ho estava a Creu Roja i seguia de prop el conflicte de Ruanda. La casualitat va fer que allà conegués un noi, el Robert (que apareix al llibre), que havia estat al camp de refugiats d’Inera i em va explicar moltes coses que jo he utilitzat al llibre, molts detalls reals que no trobes enlloc si no has estat allà. D’altra banda, el mateix Robert em va presentar a mossèn Amat, qui havia estat vivint a Ruanda molts anys abans del conflicte. De les converses amb ell és d’on trec les descripcions de les coses tradicionals de Ruanda, la vida als poblats, la manera de viure. I, tercera casualitat, cap al final del conflicte va venir a Barcelona una noia hutu a fer unes xerrades a les quals vaig assistir. De tot plegat, va anar sorgint la novel·la.

 

Què representa per a tu la Lúa (la protagonista de la novel·la)?

La Lúa és com si fos jo. No sóc jo però tot el seu sentiment és el meu i a la vegada representa a totes les “Lues” del món. Jo sóc feminista, crec que ho hem de ser totes les dones, perquè ara mateix, quan tu i jo estem aquí tranquil·lament al sol fent un cafè, hi ha un munt de dones que estan sent maltractades, violades, assassinades i moltes que ni ho sabem el què estan passant. La Lúa per mi representa això, la lluita de la dona perquè la deixin d’humiliar. Ella, al final, aconsegueix fugir i espero que sigui feliç allà on estigui.

 

El llibre conté una crítica molt dura contra la Comunitat Internacional…

Sí, realment lluitar contra el sistema és quasi impossible. No ens manen els polítics, manen els interessos econòmics. Per què a Ruanda van desallotjar els camps de refugiats, condemnant a milers de persones a una mort segura? Doncs per interessos econòmics. En el cas de Ruanda, la comunitat internacional no només no va mediar, sinó que es van posicionar clarament, d’aquí la meva denúncia explícita.

 

Com arribes al fet que t’editi IndexEdita?

Doncs com tantes altres coses… per casualitat. Sóc clienta d’Index i, un dia, en l’entrar a comprar un llibre, com tants cops, li vaig comentar a la Pepi “estic escrivint un llibre” i ella em va contestar “que bé, jo estic muntant una editorial”. Em va demanar que quan l’enllestís, li deixés llegir i de seguida em va dir: “me l’he llegit en dos dies, m’ha agradat molt”. A partir d’aquí… fet. Lent, molt lent, per mi ha estat el més complicat perquè sóc molt nerviosa i el procés editorial és lent però ja el tenim al carrer. 

 

Estàs escrivint, ara?

Sí. Vaig començar de seguida, en posar el punt final a Sobrevivir entre fuegos. Posar el punt i final em va fer sentir de sobte molt buida, com òrfena, i vaig necessitar posar-me de seguida. Arran d’un somni em va sorgir l’argument, però no puc explicar gaire, a part que està ambientada a Astúries, perquè és de misteri i no puc desvelar res.

 

Tens alguna mania concreta a l’hora d’escriure?

Sí… per escriure vaig a un lloc on no hi ha res, és una mena de local de feina on només hi ha un ordinador però que no té ni Internet, no hi ha nevera, no hi ha res i, a més, necessito tenir tres o quatre hores per davant per poder escriure, de manera que no tinc res que em distregui.