Després de més quasi 5 anys sense publicar res la Maria Barbal torna, torna amb  A l’amic escocès, una història d’una gran amistat i a la vegada una gran història d’amor que, de nou, ens trasllada als escenaris de la Guerra Civil als que Barbal ens ha portat altres cops amb les seves obres.

Cinc anys sense publicar res… per què aquest silenci?

Una mica menys, 4 i mig potser. Per una banda no tinc tanta energia com abans i treballo a un altre ritme, treballo menys i ho faig més a poc a poc, i d’altra banda també suposo que en el moment d’acabar el llibre anterior jo tenia 2 ó 3 històries al cap i fins que no vaig triar aquesta vaig estar un temps. I després, un cop ja decidida a escriure aquesta el procés ha estat lent.

D’aquestes2 ó 3 històries, per què al final aquesta?

Hi ha hagut més d’una causa. Una perquè era una història que tenia pendent feia molt temps. Feia anys que tenia la documentació però sense atrevir-me a utilitzar-la, pensava que era tornar a una altra història sobre la Guerra Civil i tenia la sensació que em repetiria i això em feia una mica de pressió. A més les altres històries no les tenia tan clares, tenia una part molt definida però no la totalitat de l'argument i llavors vaig decidir començar aquesta de nou en nou.

Com arriba a les teves mans la documentació en la que es basa la història?

La documentació m’arriba per  motius familiars, per proximitat,  i m’arriba en dos moments de la meva vida. El primer fa uns 20 anys i llavors no estic convençuda d’utilitzar-la perquè és tornar a  Pedra de tartera, a Mel i metzina… però anys després m’arriben les cartes d'amor que em serveixen per ampliar la visió del personatge i fixar  l'argument de que després de la guerra hi ha alguna cosa més.

L’interior de les portades són una reproducció d’aquesta documentació…

Sí és una reproducció igual que la imatge de portada també és un dibuix original. Era un regal que volia fer al lector.

Tu mateixa dius que de nou tornes a la Guerra Civil i jo afegeixo que també tornes al teu Pallars. ES una necessitat o, simplement, en aquest cas és la pròpia història la que et porta cap a la Guerra Civil?

Sí. Podria dir que és una necessitat perquè és un tema molt important per mi, un tema que he rebut per herència, com els pares de joves viuen la guerra jo des de petita en sento parlar molt, més que de la guerra, de diferències, d'aquell abisme que s'ha produït entre l'abans i el després i a mi tot això m’intriga. I després de la guerra arriba la dictadura, que jo la visc des de petita, però cada vegada amb més consciència fins arribar a l’adolescència on ja sóc plenament conscient del que vivim, per tant és un tema molt important en la meva vida. D’alguna manera, d’una banda és un tema que voldria deixar tancat d’una vegada perquè implica una qüestió sentimental dolorosa però d’altra banda tenia ganes de parlar d’aquesta generació tan sacrificada perquè no és només el Benet que després de la guerra pràcticament no pot triar, no es tracta d’una persona, són milers i milers de persones que veuen frustrades totes les seves expectatives. M’interessava molt retratar aquesta generació en la seva vida petita, en la seva quotidianitat.

A l’amic escocès es pot llegir com una història de vides truncades, o condicionades, per la guerra però no només per la guerra perquè en Benet, que és una persona creativa, el pare també li condiciona la vida i ell es sotmet d’alguna manera a la seva voluntat

Si hi ha diversos elements aquí no només és la guerra, la influència del pare, del poble, de l’entorn també influeix en tots aquest condicionaments.

L’eix central de la història és l’amistat del Benet amb el brigadista, tot i que curiosament és un personatge que surt poquíssim. Com aconsegueixes fer arribar aquest sentiment d’amistat ferma i infrangible al lector?

Quan llegeixo per primera vegada aquests fulls m’adono que m’interessa molt aquesta amistat entre un noi català i un brigadista que, a més, en el moment en que es coneixen no es poden ni comunicar, justament també m’interessava molt la trobada de dues persones en un context en general molt complicat per la situació de l'entorn però també per cadascun d’ells, un té el trauma que ha perdut tots els companys i l'altre té el trauma d’estar aïllat, passant una situació molt difícil i patint molt, en aquest moment es troben i són dos solitaris que s’agafen un a l’altre com supervivents, és tan poc el que es poden donar que aquest poc els suposa tot.

Tota l’estructura intenta resoldre aquest tema, he tingut poca dificultat en l’argument bàsic, que és la història del Benet, i molta dificultat en estructurar la novel·la en relació a l’amistat amb el brigadista, em va costar molt trobar la manera d’introduir, primer els textos del Benet dins la novel·la i les cartes a la seva novia (li dic que el resultat és excepcional i perfecte), el resultat final pot ser bo (esclata en rialles) però per arribar aquí vaig donar moltes voltes. De fet, en un moment, em va temptar que la veu narrativa fos el brigadista però hi havia un punt d’inversemblança, tot plegat no quadrava i per això al final l'amistat fa de marc de l’estructura.

A part de la història d’amistat, hi ha la història d’amor… un amor brillant

Sí, és un amor que l’enlluerna. M’interessava aquesta història perquè, per una banda ell troba l’amor quan no el busca, quan ja no l’espera, en un lloc inhòspit, amb ella plorant en una situació dramàtica i això em permetia entrar en el dia dia de l’amor i veure de que està fet, de moltes il·lusions, de molts projectes que transformen al personatge, els escrits de la guerra presenten un personatge gris, pessimista, taciturn, tancat, a les cartes d'amor hi ha un personatge que desprèn seguretat, de dir el que vol, a mi aquestes cartes em van ajudar molt a entendre el personatge i això em permet entrar en el tema de la guerra com a efecte secundari.

Què has volgut representar amb la figura de la mare? Buscaves dir alguna cosa en concret o simplement reflexa el funcionament de moltes parelles d’aquella època?

Es una manera de funcionar que devia ser molt freqüent, els papers de l’home i la dona estaven molt diferenciats, es produeix una no entesa pel caràcter de tots dos. La mare és una dona avançada al seu temps, llegeix, escriu… es troba desplaçada per raó de la feina del marit i aquella solitud és insuportable… i bé no s’entenen i allò no funciona.

Dius que és avançada perquè escriu, llegeix… a més d’alguna manera és tan avançada que de forma molt encoberta fan una separació

Sí, realment fan una separació semblant a les d’avui en dia i la fan als anys 40 del segle passat, queda disfressada però és una separació a la fi.

Aquest Benet, tu l’has arribat a conèixer personalment?

Sí, sí. L’he conegut i per això l’argument m'ha estat fàcil, en el sentit que no només tenia els seus escrits, que són molt complets perquè expliquen moltes coses, de fet he fet servir molt poc, tinc un munt de documentació i he triat molt, però el fet de conèixer-lo amplia la meva visió de la història.

El llibre parla de la Guerra Civil, la guerra va ser molt dura, molt cruel però després va arribar una postguerra molt dura amb presons, repressions, manca de llibertat, revenges… creus que es pot fer una extrapolació amb el que estem vivint ara?

Més que una extrapolació, jo vaig viure els meus primers 25 anys de vida sota el franquisme i els anys següents pensava que allò s’havia acabat per sempre. Ara tinc la sensació que mai es va acabar… que hi havia unes reminiscències franquistes importants, que d’alguna manera continuava el franquisme en moltes famílies del vencedors que havien anat acumulant privilegis, treballs importants, empreses… això ja ho sabíem però que continuava sent una força com la que està demostrant ser ara amb tot el que estem vivint, i el que viurem durant anys, per mi ha estat una sacsejada molt forta. Jo em torno a sentir molt vulnerable.