“El pessebre és on trasllado la meva passió per l’art, i si no el fes, em semblaria que no és Nadal”.
No sabem si són molts els que pensen que, sense un pessebre a casa, no és Nadal… El que sí que sabem de segur és que així és com pensa, des de fa molts anys, més de seixanta, el berguedà Marcel·lí Casas. Ell és de Montmajor, allà és on viu, i casa seva s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per aquells que com ell pensen que la tradició de fer un pessebre és indestriable de les festes de Nadal.
Mai no ha fallat el pessebre a casa teva?
Des que vaig decidir fer-lo jo mai no ha fallat… I d’això ja en fa molts d’anys! El vaig començar quan encara era solter. De jove, amb 16 o 17 anys ja en feia un a la botiga de Cal Casas, en el que no hi fallava mai un element, l’aigua.
Un element que encara avui hi és sempre present, oi?
A mi sempre m’ha agradat molt el corrent d’aigua, tot i que a vegades m’ha portat ensurts, de jove muntant-lo em vaig enrampar (riu)… Però sí, l’aigua sempre hi ha de ser, i no només a un lloc. En faig diferents circuits. Un rierol, una font, una bassa…. També és veritat que amb els anys, he fet créixer el pessebre canviant-lo d’espai i per això em permet fer-hi més coses. Primer el feia a la botiga i no era tan gran, durant uns anys també vaig viure en un pis petit i l’havia de fer sota l’arbre, però des que em vaig traslladar a la casa on vivim ara, el pessebre fa unes dimensions considerables, dos metres i mig per dos metres i vint centímetres aproximadament. I hi continuo posant, com més aigua millor!
Una aigua que transcorre per un paisatge idíl·lic… Amb què t’inspires per fer-lo?
El paisatge és sempre inventat. Només un parell de vegades he intentat fer elements identificatius del meu entorn. Un any li va tocar al Pedraforca, però com que utilitzo només elements naturals per fer-ho, fer el Pedraforca amb una pedra natural sense retocs és complicat. S’hi assemblava molt però la forca quedava un pèl massa separada. Un altre any vaig intentar fer Busa, però mai he trobat cap roca que es vegi igual que aquestes roques emblemàtiques del Berguedà i voltants. M’agrada inventar el paisatge, crear-lo. Que no sigui copiat.
Però suposo que el fet de viure aquí si que t’influeix?
Home hi tant! Al final el faig amb elements que trobo pràcticament al jardí de casa. I de fet, influeix tant que fins i tot algun any de manera natural hi ha crescut bolets (riu). L’any passat em va passar, si hi hagués posat una càmera a gravar hauríem vist com creixien en 24 hores. Un amic micòleg va venir a veure’l i em va dir que els bolets que hi sortien eren comestibles, (riu) però no els vaig tastar per si un cas. Estic convençut que passa perquè hi poso terra de l’hort. He parlat de l’aigua, però no em puc descuidar la neu, la neu també hi ha de ser sempre. I estic molt content de la que hi poso ara, és molt real, sembla de veritat.
I si parlem de personatges, de figures, quines no hi poden fallar?
No fallen mai les escenes típiques del pessebre: el naixement, l’anunciació, el molí que fa farina, els hortets, els camps llaurats i el que tampoc pot fallar és la vinya. No som país de vinya però m’agrada posar-li i destaca molt.
I si parlem de personatges, de figures, quines no hi poden fallar?
No fallen mai les escenes típiques del pessebre: el naixement, l’anunciació, el molí que fa farina, els hortets, els camps llaurats i el que tampoc pot fallar és la vinya. No som país de vinya però m’agrada posar-li i destaca molt.
I això fa un total de quantes figures?
Més o menys n’hi poso unes 200, comptant també els ramats que no són petits!. De cases en total n’hi deu haver unes 5 o 6 de pagès i el poblet, totes amb llum individual. N’hi ha de pedra, altres són de porexpan pintat… A més, també hi ha molts murs de pedra seca i tots els elements naturals. M’agrada molt el pi pinyoner i els arbres secs, els de fulla caduca, com el roure per exemple, no em descuido tampoc alguna olivera…
El primer que poso és la terra; ha de ser fina, la vull fina perquè no hi hagi pedres grosses, així puc anar moldejant, i inventant paisatge. A vegades vull fer una cova, a vegades el riu que em surti de sota la muntanya…
Això deu fer un pes considerable…
Jo crec que pesa 1000 kilos, o potser fins i tot més!
Amb les dimensions que ens has dit i la passió que hi poses no deu ser feina fàcil…
Cada any el començo per la Puríssima i hi estic treballant uns 10 dies.
Però no és feina de només 10 dies, oi?
El pessebre és on trasllado la meva passió per l’art… I això és feina d’anys. He fet ceràmica (té un mural que representa els 15 oficis del s. XIII amb relleu) i ara fa uns 12 o 13 anys que pinto. Sempre m’ha agradat molt l’art i tot el relacionat, però no ho he pogut fer fins ara de gran…. Amb la jubilació vaig decidir apuntar-me a pintura i vaig tenir un gran professor, el Xavier Gassó. Amb això vull dir que el pessebre sempre ha estat un dels motius on canalitzar tota aquesta passió per l’art. Les cases les vaig fer jo, m’hi van ajudar els de casa, el meu gendre, el meu net i el meu fill. Sí, és el resultat d’anys de feina.
I què significa per tu aquest pessebre?
Significa molt perquè, a més de tot això, si no el fes em semblaria que no és Nadal.
I a la teva família potser també…
Segurament, perquè me l’han vist fer des de sempre… Mentre pugui l’aniré continuant. De totes maneres més gran no el puc fer perquè hauria de canviar d’espai o de casa, i ara ho tinc molt per mà. L’Associació de Pessebristes de Manresa em van convidar a col·laborar amb ells, però la meva manera de fer el pessebre és sobre la marxa i el que vull ho trobo sortint per la porta de casa. Hi ha coses que ja sé on les he d’anar a buscar i en una ciutat això no ho podria fer.
I l’orgull final de fer aquest pessebre, quin és?
Doncs la veritat és que fer-lo em satisfà moltíssim. Passa molta gent a veure’l també, la gent de sempre i també gent nova. Ens toquen el timbre i obrim, i molts em feliciten. Sempre agrada que et felicitin però no és l’objectiu, jo el faig sense cap interès, simplement perquè jo m’ho passo bé fent-lo.
