En aquest programa Paco Riera entrevista l’escriptor David Puigbó, un home que escriu des del cor i que aquesta vegada ens presenta Lágrimas de tinta FALTAVA UNA PARAULA, on hi recull els seus sentiments més purs. El ceretà David Puigbó resideix a Alp i publica el seu segon llibre després de l’èxit de Trozos de mi piel.

 

Lágrimas de tinta és un llibre que ens parla de l’autor, dels seus sentiments. I ho fa tant amb un estil prosaic com amb un estil més poètic. Les paraules d’aquesta obra cremaran el lector, li arribaran molt a prop del cor. 

 

«Són els meus sentiments més purs, és tot el que penso, tot el que soc, és tot completament» explica David sobre Lágrimas de tinta. En el llibre fa referència sobretot a la seva família, al seu pare, a la seva mare i al seu fill. Explica l’autor que gràcies a ells escriu i pot publicar. Al David també li agrada escriure diàriament al seu perfil de Facebook, hi escriu reflexions en prosa i petits poemes per als seus seguidors. 

 

L’estil de la seva prosa es molt cuidat, inclús podríem definir-la com a prosa poètica. 

 

“Rozando el límite de la locura”, es un petit escrit en prosa de la seva obra Lágrimas de tinta.

 

ROZANDO EL LÍMITE DE LA LOCURA

“Delgado límite, límite imaginario, límite difícil de apreciar, una vez lo traspasas ya no hay marcha atrás, ya no puedes volver, te quedas exiliado en el otro costado, exiliado y preso de su gran poder, poder que te absorbe a su terreno, terreno desconocido, terreno abismal que retiene a quien sortea ese límite. Voy rozando el límite de la locura, pero siempre me mantengo en el límite, siempre estoy en él, voy jugando con él, me resisto a traspasar ese límite, me resisto a ser vencido. Me niego a estar loco pero me gusta estar allí, me gusta estar rozando susodicho límite, me gusta tener ese punto de locura que muchos no entienden ni respetan. Me apasiona rozar la locura, me apasiona sentir esos destellos de locura que se clavan en mi ser, destellos que se clavan y dejan heridas, se clavan ya nunca más pueden ser desclavados, quedan de por vida, son señales de guerra que luzco con orgullo y con timidez por esas calles de ese mundo tan cuerdo…”