En aquest programa, Manel Figuera entrevista Paco Riera i junts ens presenten dos dels seus llibres: Las mujeres de mi vida y La niña de la cajita de cerillas y otras historias. Ens parlen més en concret d’aquest últim, de la relació que manté amb les vivències de l’autor i el nexe dels dos llibres tot i ser molt diferents. Paco Riera, redactor publicitari, ha estat escrivint tota la seva vida, tot i que després de la mort de la seva mare i de la seva dona, l’any 2009, va deixar d’escriure durant tres anys. 

 

Els dos llibres els redacta entre els anys 2012 i 2017. Són l’inici d’una nova etapa on l’autor agafa forces per tornar a escriure, i ho fa sobre les dues dones de la seva vida. Amb La niña de la cajita de cerillas y otras historias, comença una nova etapa d’optimisme i d’il·lusió amb un recull d’històries breus amb tocs autobiogràfics, com al conte de l’aranya

 

“La araña”:

Una araña teje su vida en mi balcón, mientras yo busco la textura de la mía entre mis ausencias. 

 

Ressalta també la primera història del llibre, molt important perquè va ser un dels relats que el va ajudar a enfrontar als seus traumes Uñas, pico y plumas de águila. Narra la història d’una àguila que té problemes amb les seves ales, el bec i les ungles i decideix buscar un forat en un penya segat i arrancar-se les plomes, les ungles i finalment el bec. Una història de superació amb la que Riera sentia que havia de fer el mateix amb la seva vida. 

Un dels altres contes que destaca és una dura crítica a la violència de gènere

 

“Observación de una mantis religiosa”:

Dos mantis religiosas copulaban en la rama de una planta, totalmente ajenas a mi presencia. Al finalizar la cópula la mantis religiosa hembra decidió tranquilamente devorar a la mantis religiosa macho mientras miraba con suma indolencia. Le comenté que en mi especie muchas veces ocurre al revés y no siempre después del apareamiento si no en ocasiones sin más. Cuando finalizó su banquete nos sentamos uno junto al otro, en una gran piedra al pie de la mata de su circunstancial alcoba criminal sin decirnos nada. Porque los dos sabíamos que nos ocupaban las mismas caribaciones. Al rato concluimos ambos siempre guardando un reverencial silencio, que cuando un genero domina al otro al final aparece la barbarie. Nos separamos antes de que uno de los dos intentase devorar al otro. 

 

Finalment, Paco Riera distingeix dues coses molt importants d’aquest llibre, que utilitza per expressar les vivències i l’estat d’ànim d’aquells moments: l’esperança i il·lusió que transmet, i la manera en com ho fa, a través de les converses amb animals.