Així és com Pat Villanueva, veí de Vilassar, ha superat la Covid-19. Ens ho explica en aquesta entrevista.

Pat, ens expliques una mica quins són els primers símptomes que vas començar a notar?

Els símptomes del Coronavirus són i poden ser molt diferents. Els meus, concretament, es fan notar un parell de dies abans, traduït amb un lleuger mal de panxa, mareig i pèrdua de gana, que fan que em quedi adormit en un banc del carrer, despertant més tard i adonant-me que havia vomitat, un fet totalment inhabitual en mi. Desorientat i amb pèrdua d’equilibri, arribo fins a casa, on de mica en mica van empitjorant els símptomes. La meva dona em pren la temperatura, que ja presenta febre. Sense més dilació i quan començo a presentar de nou símptomes desorientadors, la família decideix portar-me a urgències.
Anem directament a la Clínica Quirón de Barcelona per agilitzar l’entrada, ja que una de les meves filles hi contacta amb èxit i m’estan esperant.
Presento síndrome confusional cerebral i passo la nit a un box, encara acompanyat per la meva dona.
Mentre m’envien a un altre hospital, després de molt voltar, ja m’han fet la prova del Coronavirus, la qual estarà llesta en les pròximes 48 hores.

I en contacte amb els metges, quan decideixen hospitalitzar-te?

Des de l’habitació i sense visitar l’UCI, sóc atès per un metge amb qui tracto sense èxit de minimitzar el meu estat de desorientació, donant-li respostes incongruents a les seves preguntes.

Vas arribar a estar a l’UCI? Com vas viure aquell moment?

No vaig estar a l’UCI però, malgrat això, no vaig poder gaudir en cap moment de la presència de familiars.

Quants dies estàs a l’hospital fins que et donen l’alta? Com és aquest moment de retrobament familiar?

Vaig estar onze dies hospitalitzat i el desitjat retrobament amb la família no es va produir en el mateix centre, ja que ningú podia voltar pels carrers encara.  Així que vàrem trobar una ambulància amb penes i fatics, que em portés fins a Vilassar, i allà sí que hi va haver un retrobament familiar limitat, tan sols amb la meva esposa, amb la qual amb prou feines ens veiem, però sabem que estem junts i esperant treure’m del damunt aquesta quarantena que ara m’impedeix abraçar-la.

El personal sanitari, quina opinió es mereix després del tracte rebut?

La meva opinió pel que fa al personal sanitari, sense distinció de sexes i categories, és totalment irrellevant si no sóc capaç de qualificar-los com a verdaders àngels i no solament pel que a mi pertoca sinó per la seva actitud vers a tots els malalts.

Creus que poden desenvolupar la seva feina amb les millors condicions?

És evident que no poden desenvolupar el seu treball amb les millors condicions, però ho estan fent i ningú sap com. Hem de pensar que tots ells i elles els mou una espècie d’entusiasme del qual ben bé en podríem anomenar AMOR.

Quin missatge vols transmetre a la població després d’aquesta experiència?

Veureu; pel que fa a la malaltia, és totalment negatiu, per culpa de la incertesa de no saber quines seran les conseqüències. Pel que fa a aspectes més profunds, és quan t’adones que hi ha més gent al teu voltant que t’estima de la que mai et poguessis imaginar.

Entrevista realitzada per Mon Villalonga.

Altres articles relacionats que us poden interessar: Afectació del confinament en les persones que viuen en centres residencials: acompanyem, ajudem i compartim