L’obra de Luigi Boccherini (1743-1805) destaca per la saviesa de l’artista a l’hora de crear efectes, sonoritats i textures amb instruments de corda. Boccherini ha passat a la història com a gran solista de violoncel i impulsor de formacions de música de cambra: trios, quartets o quintets de corda.
L’Stabat Mater recull l’especial sensibilitat musical de Boccherini, així com el seu coneixement i domini de l’escriptura vocal. L’artista hi utilitza registres i textures particulars del classicisme que aporten dramatisme musical a l’obra. Aquesta obra sacra és de caràcter intimista i espiritual, la veu es fon amb el conjunt d’instruments amb una subtilesa, ens atrevim a dir, sense precedents.

El coetani Quintet de cordes No. 55 completa el programa. Anaïs Oliveras, soprano; Guadalupe del Moral, violí barroc; Elisabeth Bataller, violí barroc; Jordi Armengol, viola; Oleguer Aymamí, violoncel, i Xavier Puertas, contrabaix.

Concert a càrrec de Jordi Lluch Arenas, direcció; Belen Isabel Barnaus, soprano; Mariona Llobera, alto; Aniol Botines, tenor; German De la Riva, baix; Antònia Escalas, violí barroc; Marc De la Linde, viola de gamba, i Mireia Ruiz, clavecí i orgue.

Presentacions càrrec de Joan Vives.

L’any 2018 celebràvem el quart centenari del naixement de Joan Cererols, monjo de l’abadia de Montserrat. Va compondre música religiosa polifònica emmarcada en els corrents del barroc hispànic. D’estil auster i escolàstic per a la música religiosa, combinava musicalitat d’aire més popular en els seus villancets que avui també presentem en aquest concert. La seva música té certs paral·lelismes amb compositors italians de l’escola romana, com G. P da Palestrina i també en la tècnica del doble cor, derivat de l’escola veneciana i que troba altres exemples a l’Europa de l’època en autors com H. Schütz. 

El Cor Ciutat de Mataró es va estrenar el mes de juliol de 2009 amb un programa al voltant de les obres corals de C. Taltabull (autor relacionat amb la ciutat) i compositors del s. XX. Des de llavors ha participat en diversos festivals de música: Setmana de Música Antiga de Mataró, Tiana Antica, Festival Shakespeare, la Setmana de Cant Coral de l’Hospitalet o bé al Festival Grec de Barcelona; en col·laboracions amb artistes com l’actor Enric Arquimbau, el coreògraf Miquel G. Font i la companyia de dansa Habemus Corpus, o el grup Barroc del Cafè, Maria Rovira i Crea Dance Company (Carmina Burana de Carl Orff) que l’ha dut a actuar en espais emblemàtics com la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors, al Paranimf de la Universitat de Barcelona o al Palau de la Música Catalana. Entre el seu repertori cal destacar “The Fairy Queen” de H. Purcell, El Messies de GF Haendel (amb Álvaro Albiach i Orquestra de Cambra de Granollers), Requiem de WA Mozart en la versió per a piano a 4 mans de C. Czerny o Un Rèquiem alemany, de J. Brahms, Selva Morale e spirituale de C. Monteverdi i La Passió segons Sant Mateu, de JS Bach (amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i Xavier Puig).
Ha treballat amb altres cors com el Cor de Cambra de la Diputació de Girona, el cor de la Yale Glee Club, de la Universitat de Yale (Estats Units), o bé amb la Coral Cantiga. Ha estrenat obres corals escrites i dedicades al Cor Ciutat de Mataró amb composicions de Moisès Bertran, Marcel Olm i Miguel Ángel Hurtado, músics vinculats a la ciutat i ha recuperat algunes obres del barroc d’autors locals (Salvador Laverni) o l’obra “Misterio de Redención” de C. Taltabull amb l’orquestra Terrassa 48.
Ha gravat el disc “Les set paraules de Crist a la Creu”, de Cristòfor Taltabull, amb el tenor Josep Fadó, i el CD “Els Pastorets de Mataró” per commemorar la celebració del centenari d’aquest espectacle nadalenc. El seu director titular és, des dels seus inicis, en Jordi Lluch Arenas.

L’arribada del barroc musical al voltant de l’any 1600 va comportar la implantació, com a element comú i integrador de totes les pràctiques musicals, de l’ús de la tècnica del baix continu. Si en aquelles primeres dècades del s. XVII encara es varen continuar mantenint les textures heretades de la polifonia del Renaixement, tant en les obres vocals com en les instrumentals, el cert és que cada vegada va ser més comú sentir les grans pàgines sacres sobre les columnes harmòniques que proporcionava el nou baix harmònic.
És en aquest context que sorgeixen noves formes instrumentals (sonates, tocates, suites…) cada vegada més diferenciades de les vocals. Durant el Renaixement s’havia fet habitual sentir les grans polifonies cantades reforçades amb la presència d’instruments que doblaven les veus, molt especialment en les tessitures greus. Per tant, no ens ha de sorprendre que, malgrat que desenvolupessin una música pròpia desvinculada de la veu, els instruments seguissin mantenint un fort vincle amb els cerimonials de l’església, ja fos com a acompanyament de veus amb composicions únicament instrumentals destinades a determinats moments cerimonials, com en el cas de l’ofertori dins de la litúrgia.
A mitjan segle XVII, la diferenciació entre música instrumental “da chiesa” (d’església) i “da càmera” (de cambra) es va mantenir de forma prou tangible. Però, a mesura que s’anava apropant l’inici del segle XVIII, la frontera formal es va anar trencant en paral·lel a la tolerància que les autoritats eclesiàstiques mostraven amb la música instrumental. Per contra, varen centrar l’atenció en els nous textos de les formes vocals incipients (com els oratoris…) que s’afegien als usats per tradició.

Lux Fundació és un projecte que neix de la mà d’un grup d’apassionats per la música amb la intenció de compartir la música antiga amb criteris històrics per tal d’apropar-la al gran públic. Anys d’estudi avalen l’objectiu de crear concerts molt acurats, basats en criteris històrics i musicològics, fent ús sempre dels instruments originals per als quals va ser creat el repertori. D’aquesta forma, es pretén transportar els oients a l’Europa esplendorosa dels segles XVII i XVIII.

El director artístic Santi Mirón va començar a estudiar viola da gamba l’any 1995 amb Clara Hernández i Pere Ros al Conservatori de Barcelona, la seva ciutat natal. L’any 1998 fou admès al Conservatori d’Estrasburg. Posteriorment, va tornar a Barcelona amb Sophie Watillon i Jordi Savall.

Consort de Violes de Lux Fundació: Santi Mirón, viola triple; Marc de la Linde, viola alto; Clara Hernández, viola tenor; Peter Krivda, viola baixa, i Dani Espasa, orgue. Direcció artística a càrrec de Santi Mirón. 

Les peces que configuren el programa de concert d’avui són un extraordinari assortiment d’obres del Renaixement i del barroc ibèric. Aquesta mixtura s’ha realitzat imitant el contingut dels llibres de música dels mestres de capella espanyols del passat, l’obra dels quals s’ha conservat i ha arribat fins a nosaltres. Aquests llibres eren un autèntic garbuix de peces de compositors antics, moderns, nacionals i internacionals; de múltiples estils, caràcters i natura. Un dels exemples més rellevants és la gran recopilació realitzada pel català, encara que madrileny d’adopció, Antonio Martín i Coll. Del seu recull d’obres, se n’ha inclòs tres peces en el present concert.
A partir dels inventaris provinents d’esglésies i palaus i de la seva iconografia, es constata l’ús i la importància de les violes de gamba o “vihuelas de arco”, segons la terminologia, a la península Ibèrica de temps pretèrits. Malauradament, no ens ha arribat un repertori propi per a aquest conjunt d’instruments. Per a trobar-ne un de possible per al consort de violes podem accedir a la música existent i coetània a les violes de gamba, com va ser la música escrita per a orgue. Una impressionant obra, tant en qualitat com en nombre, creada al llarg del Renaixement i del barroc peninsular. Aquest tipus de repertori es caracteritza per ser una escriptura polifònica, és a dir, composta per diverses veus, la qual cosa fa perfecte la seva adaptació a un conjunt de violes. És, per tant, aquesta basta obra organològica d’època espanyola la que aporta les peces d’aquest concert.
La música d’orgue va arribar a tal desenvolupament a la península Ibèrica que el que van aconseguir els seus autors amb els seus impressionants instruments és comparable al que feien contemporanis europeus, considerats grans genis amb els seus conjunts orquestrals. Amb la interpretació d’aquesta extraordinària música per un conjunt de violes es fa el camí invers: de l’execució d’un músic-organista tocant polifonia a una polifonia tocada per diversos músics-violistes, amb les virtuts que d’això es puguin desprendre. Altrament, la principal raó per acomplir aquest projecte és la interpretació d’una música sorprenent, de sublim creativitat, versàtil, innovadora i de primer ordre.