Esther Pérez Marcial

Psicòloga Clínica Infanto juvenil Col. 11259

Centre Estímuls – Vilassar de Mar

-Com ens afecten les mesures de distància social que hem de mantenir per protegir-nos  del coronavirus? Quines poden ser les conseqüències a llarg termini del coronavirus en els nostres nens?

La psique, el constructe interior del jo, qui som, com ens construïm emocionalment, es va determinant des que som ben petits. El que pensem de nosaltres mateixos depèn de la informació que els pares ens donen de petits. Depèn de com tenen cura de nosaltres i del que percebem de l’entorn més immediat, escola, barri, etc.

Uns pares amorosos, que acullen amb amor al nadó, tenen cura de les seves necessitats primàries (menjar,higiene), uns pares que passen temps amb el seu fill i l’estimulen, recolzant-lo i reforçant-lo en les coses que fa el nen (caminar, agafar objectes, menjar) quan és petit i després començar a escriure, llegir, fer amics, etc. són uns pares sans que faran que el seu fill creixi amb una bona autoestima i una adequada seguretat personal. Els fills d’aquestes famílies podran afrontar amb fermesa la distància social causada pel coronavirus perquè a casa, reben amor, tenint un vincle sòlid i sa amb els seus progenitors.

Canvis que cal tenir en compte

-Però què passa quan uns pares no poden sostenir un nen emocionalment?

Les persones tenen un desig inherent de reproduir-se, de formar una família en general.Per tant,se segueixen tenint fills malgrat la pandèmia. Hi ha pares que ara estan tenint nens que estan preocupats per la situació econòmica. Preocupats perquè han perdut la feina o estan en situació precària. N’hi ha que han de teletreballar i no surten al carrer. Els pares que tenen fills aquest 2020, tindran una relació diferent amb els seus fills. Aixó és perquè estan convulsos i la societat també ho està, de manera que els nadons capten aquesta energia, aquest malestar.

Aquests nadons nascuts el 2020, establiran uns vincles molt diferents amb la societat dels que existien fins ara. La manera de créixer serà diferent. Aquests nens, ja de nadons, no podran anar pel carrer com abans. No podran veure qui els somriu quan van passejant perquè ja no veuran els rostres dels amics, veïns o familiars pel carrer. No se’ls podrà tocar o acaronar com en èpoques anteriors, només els grups de convivència. Aquests nens no podran celebrar les festes amb tota la família si és extensa, no podran establir els vincles abans normalitzats amb els familiars o amb els amics anant a casa d’aquests a jugar, al parc, al teatre, a veure titelles, a les festes de barri  o a menjar un entrepà amb pares i amics.

Una comunicació sincera és clau

Si afegim que no existeix un manual de “com ser pare i no cometre errors” i cada individu porta la seva motxilla particular d’experiències i carències emocionals, tenim pares que no tenen costum d’exterioritzar sentiments, d’expressar emocions o compartir informació amb els fills. Si no es parla de la pandèmia i no s’explica als  fills què està passant i a més els nens veuen pares estressats, preocupats per la situació econòmica, pares que s’aïllen amb les tecnologies, els nens aprenen a estar sols, a no preguntar i a no exterioritzar.

Senten que reben menys afecte, establint vincles menys sòlids amb els seus  progenitors i tendint a aïllar-se a mesura que creixen,amb els jocs, videojocs, internet i xarxes socials. Aquests nens creixeran més insegurs, més sols, sense uns referents que els hagin embolcat de bona autoestima. Aquests nens tindran un autoconcepte baix de si mateixos i la distància social causadapel coronavirus agreujarà la formació del jo, la identitat dels menors.

Malgrat que els nens s’adapten i s’han adaptat a dur la mascareta, a la distància social, a no tocar els amics, protegint-se amb gels i interactuant menys socialment, les afectacions a llarg termini poden ser devastadores sens dubte.

Condicionats per la nova realitat

Ara, els nadons neixen amb una mare que ha de dur mascareta al part,  no veuen si els adults els somriuen o no i creixeran amb menor interacció social. A poc a poc es va normalitzant una falta de contacte, una distància, una normalització del no contacte personal que portarà que els nens desenvolupin menys necessitat de contacte  emocional, de manera que les properes generacions poden funcionar necessitant menys contacte físic, tocant-se menys, expressant menys perquè creixen amb menys contacte social. Juntament amb les tecnologies, es generarà i normalitzarà les relacions virtuals, substituint en major mesura les presencials.

Estem anant cap a una societat més individualitzada, més robotitzada, on cada cop es juga menys en grup i es comparteix menys. Les persones serem més pobres econòmicament però també emocionalment  i interiorment si no ens toquem i no ens relacionem en grups. Caldria fer exercicis diaris d’estimulació tàctil amb els que estimem.  Tocar-nos, expressar, dir, parlar com a pràctica diària per poder mitigar i minimitzar la distància social imposada i els efectes en els nostres nens.

Si t’ha agradat l’article Les conseqüències a llarg termini del coronavirus en els nostres nens, també et pot interessar El col·legi i els nens amb TDAH.