Una tasca immortal

La transhumància és d’aquelles activitats que la saviesa popular cataloga en l’exclusiu grup de feines que “s’han fet sempre”. I és que és així. La transhumància és una lluita amistosa i respectuosa contra el pas de les estacions i el clima que les acompanya. És un mimetisme dels moviments migratoris estacionals de la naturalesa, que en èpoques de fred viatja fins a latituds més càlides i benignes.

Els mesos d’hivern, les pastures de la Cerdanya són escasses i majoritàriament cobertes per la neu. Aquesta situació fa que els ramats hagin de viatjar cap a cotes més baixes o ser estabulats durant aquests mesos d’escassetat herbàcia. Avui en dia són anecdòtics els viatges a través de les carrerades que connecten la nostra comarca amb altres territoris a l’altre costat del Cadí i que històricament havien acollit les dules cerdanes.

Terra d’acollida i de sortida

La Cerdanya jugava un doble paper en el món de la transhumància. A mitjans de primavera i tot l’estiu, començava la temporada seca a les comarques properes al litoral català. Era llavors que els ramats, acompanyats dels seus pastors, travessaven tota l’orografia del principat per arribar a les verdes pastures cerdanes. En aquest recorregut se’ls afegien altres ramats, s’establien relacions d’amistat entre pastors i gents de diferents territoris, amb diferents pensaments i maneres d’entendre la vida.

I més enllà de rebre bestiar durant els dies d’abundància d’herba i pastura, els ramats de Cerdanya també viatjaven cap a climes més benèvols abans que les neus hivernals cobrissin les pastures de muntanya.

Les carrerades de transhumància eren camins d’anada i tornada, de benefici i ajuda mútua quan les condicions climàtiques d’un territori o altre no eren prou bones per a fer-hi peixar els ramats. Una mostra de solidaritat i acords entre ramaders amb un objectiu comú: cuidar els seus ramats el millor que podien.

Transhumància a petita escala

El que sí que és habitual de veure a mesura que el bon temps s’instal·la a la comarca i les neus tardanes comencen a fondre’s és la pujada del bestiar des de la vall cap a les verdes i fresques pastures de muntanya. En un exercici de petita transhumància, durant les primeres setmanes de juny, cavalls, eugues i brunes abandonen l’estabulació que a l’hivern els ha proporcionat refugi i menjar per caminar en formosa i ordenada processó cap a la fresca de les alçades.

La vall de l’Ingla a Bellver de Cerdanya, els prats travessats pel riu de la Llosa al llarg de la seva vall, les muntanyes de Guils i fins i tot territoris transfronterers, s’omplen de ramats disposats a passar-hi l’estiu fins que s’hagi de desfer el camí de nou fins a la vall.

Llívia i la transhumància

La naturalesa festiva dels paisans i paisanes lliviencs va fer que, de la feina tradicional transhumant, en sorgís una festa. Durant tres dies de juny es duen a terme activitats relacionades amb el món de la ramaderia, exhibicions, xerrades i mercats artesanals.

De fet no ens ha d’estranyar aquesta decisió del consistori llivienc. Antigament, al voltant dels camins i l’activitat transhumant, sorgien fires i mercats, així que podem entendre la iniciativa com una actualització d’aquesta realitat antiga.

Així, cada any, pagesos i curiosos d’aquesta tradició acompanyen els caps de bestiar fins a les pastures de muntanya de les Bulloses. Com és, però, que es pugen els ramats a pastures dins de territori francès?

Com no podia ser de cap altra manera, el dret de pastura que té Llívia en territori de l’Alta Cerdanya és fruit d’acords històrics que es remunten a l’edat mitjana. A grans trets, aquestes pastures han estat més o menys vinculades a la vila des de temps del Comte Guifré el Pilós.

Amb el pas del temps, després de passar per mans del monestir de Poblet, ser venudes a Puigcerdà (la rivalitat es veu que ve de lluny) i en èpoques més properes superar traves burocràtiques amb el govern francès, avui en dia els ramaders de Llívia segueixen pujant els seus ramats als peus del Carlit.

Sigui com sigui, la transhumància ha sigut per la Cerdanya una pràctica habitual des de temps pretèrits, que gradualment, amb el pas dels anys, ha anat perdent importància per la deriva socioeconòmica que ha pres la comarca. És també, però, part de la nostra història com a poble, que gràcies a les actuals pujades de bestiar cap als prats de muntanya, perdura viva i present en ple segle XXI.

Si t’ha agradat llegir l’article La transhumància a la Cerdanya, també et pot interessar La Cerdanya digitalitza el seu patrimoni local per oferir visites virtuals en 360 graus.