“QUE VERDA ERA LA MEVA VALL” (John Ford, 1941), és una pel·lícula que tracta sobre la història d’una família minera gal·lesa del segle XIX, que viuen en un petit poble del sud de Gal·les, en una vall molt maca, plana de flors, on hi ha un riu ple de peixos i l’aire és pur. Però les coses canvien, quan els residus de les mines de carbó creixen desmesuradament, embrutant el color verd de la vall i contaminant el riu.

Tot per la manca d’escrúpols dels amos, l’avanç inexorable del temps i un capitalisme salvatge. És el retrat d’un món que desapareix, d’una vida natural i senzilla. (La teva mare feia servir el títol com a expressió, per evocar amb nostàlgia temps passats millors).

“LA VIDA S’OBRE CAMÍ”, és una de les sentències de la pel·lícula “Parc Juràssic” (Steven Spielberg, 1993). La frase la pronuncia el doctor Malcom, després de comprovar que un grup de dinosaures havia aconseguit procrear tot i estar format només per femelles.

Després d’una gran catàstrofe, natural o provocada per l’home, la naturalesa tendeix a recuperar el terreny perdut, Hiroshima i Txernòbil, o els grans incendis que hem patit, en són exemples. La natura s’obre pas entre les ruïnes, i les construccions, que desapareixen sota un munt de vegetació.

La imatge colpidora de desolació que contemplem, just després que hagi passat, tan sols reflecteix en el nostre imaginari, el risc de la nostra pròpia autodestrucció com a espècie. La vida s’obrirà pas igualment en aquest planeta, sense nosaltres.

La vall de Peguera va ser un dia una vall verda, que un dia com aquella vall minera de Gal·les, va quedar negre, però que avui podem tornar a veure amb tota la seva esplendor. Com és de certa la frase del doctor Malcom a “Parc Juràssic”, la natura, la vida, sobre camí per si sola, sols que ara el poble resta abandonat.

Es tracta doncs, d’una ruta d’un gran interès, tant pel fet que transcorre entre boscos i prats plens de flors, d’una gran bellesa, on podem sentir la remor de l’aigua que baixa per un rierol mentre caminem, com per la seva història (seu de la baronia dels Peguera en època medieval, i un gran centre miner, entre finals del segle XIX i principis del segle XX), aglutinant d’aquesta manera, tots els requisits, per fer d’aquesta, una ruta molt atractiva i variada.

Si mireu fotos antigues d’aquest lloc i llegiu la seva història, comprendreu millor, la fragilitat de l’home, no de la natura.

Fitxa tècnica

Comarca: Berguedà

Municipi: Fígols

Situació: Peguera

Itinerari: Circular

Punt de sortida i arribada: Cruïlla de la font de cal Coix

Durada aproximada sense parades: 1 h 26’. (Tota la volta). Si pugeu al poble i aneu a mirar les trumferes heu de comptar més temps

Dificultat: Baixa

Desnivell: Positiu 128 – Negatiu acumulat 128

Nota: El temps indicat és orientatiu, és l’invertit per nosaltres el dia que vàrem fer aquesta ruta, sense comptar-hi les parades

Com arribar al punt de sortida

Des de Berga cal agafar la carretera que porta al túnel del Cadí, i just després de passar pel costat de les grans xemeneies de l’antiga tèrmica de Cercs, cal desviar-se a l’esquerra, per pujar per una carretera fins a Sant Corneli. Des d’aquí agafarem la carretera que porta a Fígols i a Peguera.

Itinerari i crònica

Cruïlla.- Deixem la carretera asfaltada i trenquem a mà esquerra, quan veiem un cartell que posa (Peguera), baixant ara per una pista de terra.

Cruïlla.- Agafem la pista que marxa cap a la dreta.

Tremuja.- A mà esquerra veiem les restes d’aquesta construcció. Eren dipòsits en forma d’embut, en el qual s’acumulava el carbó. S’hi abocava per la part superior, la part ampla, i era extret per un lateral de la part inferior, permeten carregar d’aquesta manera, camions o vagons.

Cruïlla.- Aquí deixem el cotxe. A l’ombra d’un avellaner. Continuem a peu, agafant la pista que marxa cap a l’esquerra, seguint les marques blanques i vermelles del GR-107, direcció Cercs.

Bifurcació (00h 08’).- Seguim de recte (correspon a la pista de l’esquerra). La pista transcorre entre pins, amb un sota bosc ple de flors de tota mena.

Cruïlla – Pal amb banderoles (00h 20’).- Un camí s’ajunta amb el nostre pel cantó dret. Nosaltres seguim endavant pel GR-107.

Cruïlla del Portal (00h 24’).- El veiem a tocar el camí, a mà dreta. Està fet amb totxos massissos. Aquí deixem de seguir el GR-107 i girant 180º travessem el portal. Aquest sembla donar-nos la benvinguda a aquesta vall. El camí no està senyalitzat en aquest primer tram. Seguim de pla un corriol que tan sols s’insinua, per culpa de la vegetació. Un rierol transcorre paral·lel a mà esquerra.

Caminem contemplant la gran diversitat de flors que hi ha, mentre sentim la remor de l’aigua. Quan no podem seguir de pla pel costat del riu, per culpa de la vegetació, puguem per un corriol que s’insinua a mà dreta. Veiem entre els arbres, a la part de dalt, el pal amb banderoles pel que havíem passat. De seguida arribem al camí que prové d’aquest. El seguim en direcció esquerra. A partir d’aquí i fins a arribar el poble de Peguera seguirem les marques de color groc de la xarxa de camins del Berguedà.

Mina “Porvenir” o “Eureka” (00h 32’).- La bocamina la veiem a mà dreta. Era una mina de carbó (lignit). El seu interior està cobert d’aigua. Era propietat de “Mines de Peguera S.A.”, i Pedro Arumí y Compañia. Va ser explotada entre 1917 i 1928. L’any 1944 la “Sociedad Carbones Torrente de Peguera, S.L.”, va intentar tornar a explotar-la, però els resultats foren negatius. A l’esquerra del camí, el rierol forma en aquest lloc una petita bassa. Una mica més endavant, a mà dreta, veiem les restes d’una construcció i el que podria ser un dels forats de ventilació de la mina. I uns metres més enllà, al mateix costat, un altre forat, aquesta terra, fet amb volta de rajols massissos.

Mina “Petita” (00h 37’).- Crec que és aquesta, però si mirem una foto antiga, ningú ho diria. Avui és de difícil accés, a causa de l’abundant vegetació que hi ha crescut al seu davant. Va ser explotada entre els anys 1917 i 1928. Era una mina de carbó (lignit), propietat de “Mines de Peguera, S.A.”, i Pedro Arumí y Compañia, però l’any 1918, la primera part, va vendre totes les accions a la segona.

Restes d’una edificació.- Passem a tocar, ens queda a mà esquerra. Uns metres més enllà veiem un esquirol sobre la branca d’un pi. Ens observa quiet, després comença a pujar per la part del darrere del troc, i es posa en una branca, quasi a la part de dalt de l’arbre, per tornar a mirar-nos, i tot seguit el perdem de vista.

Bifurcació del corriol (00h 39’).- És igual el que agafem, Es retroben més endavant.

La “Cantina” (00h 47’).- Actualment, el seu estat és ruïnós. Aquí hi havia hagut, l’habitatge del director, amb una gran terrassa, i a la part de sota, la fusteria, el dispensari i les oficines. També hi havia hagut el forn de pa, una botiga i un el cafè-fonda, amb habitacions a la part superior. Entre 1956 i 1978, mossèn Víctor Sallent, organitzar colònies d’estiu per la mainada.

El camí continua per l’esquerra de les edificacions, on veiem les restes d’una antiga trumfera, on es guardaven les patates. El camí puja una mica i sortim a un planell. Des d’aquí es pot veure les restes d’un antic transformador de llum. El corriol sembla que es perdi, però seguin les marques de color groc arribem a una pista.

Cruïlla.- Seguim la pista cap a l’esquerra, sentim el cant de les granotes d’una bassa propera. De tant en tant fa una ventada d’aire. Seguim la pista per un planell ple de flors.

Cruïlla.- Deixem la pista quan veiem un corriol que surt a mà esquerra (cal estar alerta a una pedra grossa, enmig del planell, on hi ha una marca de color groc).

Rierol (00h 52’).- Travessem aquest.

Bifurcació (1h 02’).- Després d’un petit dubte, veiem que les marques grogues continuen pel corriol de l’esquerra. Trobem també, en aquest tram, algunes fites de pedra.

Cruïlla (1h 05’).- Enllacem amb un camí que seguim cap a l’esquerra.

Bifurcació (1h 08’).- Seguim el camí de l’esquerra, que ens acosta al rierol. A dalt ja podem veure el gran Roc de Peguera i alguna de les antigues cases del poble.

Mirador natural (1h 13’).- Just abans d’arribar al cementiri de Peguera, quan ja es veu el petit campanar blanc de la seva capella, amb la creu a sobre, ens desviem uns metres, baixant a l’esquerra, per arribar-nos a un mirador natural. Aquest, situat sobre el “Torrent dels Graus o de Peguera”, ens permet contemplat, una cascada del tipus “Cua de Cavall”. Llàstima que avui baixi poca aigua. Retornem al camí que havíem deixat.

Cementiri i ermita de Sant Miquel (1h 16’).- Hi ha un llibre per signar.

Cruïlla – pal amb banderoles.- Bon lloc per contemplar el que queda del petit poble de Peguera. Davant nostra hi ha el camí que puja al poble (Torna a bufar el vent).

Poble de Peguera.- Situat sota l’emblemàtic “Roc de Peguera”, que li confereix un especial atractiu, és un poble d’origen medieval, que avui resta abandonat. Aquest, entre finals del segle XIX i principis del XX, va viure el seu moment de màxima esplendor, mercès a la indústria minera del carbó (Avui no hi pugem).

Les Trumferes de Peguera.- Estan a la part del darrere del “Roc de Peguera”, encara es conserven en bon estat. Són de grans dimensions, un cop a dintre poden estar dempeus unes quantes persones. Les patates de Peguera havien tingut un gran renom (Avui no les visitem).

Cruïlla – pal amb banderoles.-

Cruïlla.- Encara no ens hem mogut de la cruïlla esmentada abans. Seguim ara la pista cap a la dreta, passant pel costat del cementiri, seguint el GR-107 (Marques blanques i vermelles. Direcció, camí ral de Peguera a Sant Corneli, per la font del Coix).

Arc de porta.- A mà esquerra. És el que queda d’una antiga casa. Situat sota una gran roca, aquesta arcada adquireix un cert encant.

Restes de la casa on va néixer en “Caracremada”.- Hi ha una placa commemorativa. Josep Vila Capdevila, conegut també com, Caracremada, Passos llarg o Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT. Lluita a la Guerra Civil Espanyola, pel cantó republicà. Acabada aquesta, es va allistar a la Resistència Francesa, on lluitar contra els nazis. El govern francès li concedí la Legió d’Honor.

Acabada la Segona Guerra Mundial segui lluitant contra el franquisme, fent incursions i sabotatges en terres catalanes, fins que va ser abatut l’any 1963, en una emboscada de la Guàrdia Civil, a la Creu de Perelló, entre Castellnou de Bages i Balsareny, convertint-se d’aquesta manera en l’últim maqui català.

Font i safareig de Cal Coix (1h 25’).- Record d’una època passada i d’una manera de viure, l’aigua sempre brolla abundant. Al seu costat, un antic com de fusta, encara compleix les seves funcions d’abeurador per les vaques.

Cruïlla (1h 26’).- Som de retorn on hem deixat el cotxe.

Si us ha agradat i la voleu fer. Bona caminada.

Si t’ha agradat llegir l’article Fent Camí amb el Russi a La vall de Peguera, també et pot interessar llegir En què consisteix un Iron Man?