Per conèixer una mica més aquest món hem entrevistat a l’Olga Moyà, cap de colla dels Tirallongues de Manresa perquè ens expliqui de primera mà l’història d’aquesta colla castellera i puguem endinsar-nos en aquest apassionant sector.

1. Quina és l’història de la colla castellera dels Tirallongues de Manresa?

Tot va començar amb el boom dels castells l’any 1992, una colla d’amics de Manresa aficionats als castells, van decidir que volien montar una colla castellera a la ciutat. Al principi tothom els deia que estaven bojos, que seria molt difícil que una colla castellera tingués continuïtat tant allunyada de la zona tradicional. De fet, quan vam començar ens deien els esquimals, ja que erem la colla més al Nord de Catalunya, però tot i així, ells van decidir tirar endavant el projecte i 29 anys després encara som aquí, fent castells a Manresa i per tot el territori català.

2. Per què el nom de “Tirallongues”?

Buscàvem un nom original, que sortís dels habituals noms de colles com ara, xics, xiquets, nens, o simplement castellers de…, però també es buscava un nom que estigués relacionat amb la ciutat. Així que buscant, buscant, va sortir el nom d’un antic joc típic de Manresa, que hi jugava la mainada. Consistia en perseguir-se els uns als altres i atrapar-se, al fer-ho s’agafaven de la mà i anaven formant una Tirallonga, vindria a ser com el joc de la cadeneta d’ara, l’unic que aquest anava acompanyat d’una cançó, la Tirallonga dels cossos Sants.

Així que es va decidir que era un bon nom per la colla, Tirallonga, que al pasar-ho al plural, queda amb Tirallongues.

3. Qui forma part de l’organització?

A la colla, tothom hi té cabuda, pot formar-hi part qui vulgui, sempre i quan sigui una persona respectuosa i no porti problemes, però per la resta, no hi ha cap tipus de requisit. A la colla hi ha de tot, d’edats molt diferents, del més petit al més gran, gent alta, baixa, grassa, prima, forts, no tant forts, àgils i no tant àgils, tothom hi té cabuda. Si ets d’aquelles persones que per qualsevol motiu no pot estar a la pinya, pujar un Castell o tocar la gralla o el tabal, es busca una altra feina dins la colla, perquè pugui col·laborar i sentir-se partícep en tot moment.

4. Quin és el màxim castell que heu assolit?

Els nostres dos castells màxims que hem aconseguit descarregar són el tres de vuit i el quatre de vuit. Tot i que el Castell de màxima dificultat que hem portat a la plaça en una actuació és la torre de vuit amb folre, que només vam aconseguir carregar, ens va caure quan la canalla ja baixava.

5. Com veus el futur dels castells?

Crec que els castells, com a tradició, tenen el futur assegurat, és una activitat amb molta rotació de gent, així com també generacional, i mentre hi hagi gent disposada a implicar-se amb les colles, aquesta tradició continuarà molts més anys. Si ens referim al nivell de castells, crec que hem arribat a un punt, a on les estructures, potser no podran créixer gaire més d’alçada, però les colles ens reinventem i si no es pot pujar un pis més amunt, intentem afegir dificultat a un mateix Castell, d’aquesta manera es manté viu l’esperit de superació de cada colla i la del conjunt del món casteller.

6. Alguna anècdota divertida o interessant que recordis?

D’anecdotes n’hi ha moltes en una colla, però potser una de les més explicades, per els veterans de la nostre colla, és la d’un enxaneta, dels principis de la colla, que era un xic poruc i no confiava gaire en ell mateix. Durant els assajos, aquest petit, no acabava mai de pujar fins dalt de tot del Castell i al baixar, l’únic que feia era mirar-se al cap de canalla, o cap de colla, i dir.. “Avui he pujat una miqueta més”.

Aquest mateix nano, a les actuacions, suposo que motivat pel moment de ser a plaça, amb el públic, etc… sí que pujava tot el Castell, el carregava i descarregava, sencer, però també en moltes ocasions tant a la pujada com a la baixa l’anaves sentint que deia “no puc, no puc, no puc”, però entre no puc i no puc ja havia carregat i descarregat el Castell.

Si t’ha agradat llegir l’entrevista a Olga Moyà, cap de colla dels Tirallongues de Manresa, també et pot interessar llegir l’Entrevista als socis fundadors de Bagesterradevins.cat.