El cementiri d’Arenys està situat al turó de la Pietat, una muntanya amb el cim aplanat, d’uns cinquanta metres d’altura i d’un quilòmetre de llargada, que fa de contrafort de ponent de la població. Fou construït a mitjans del segle XIX, substituint l’antic cementiri de l’església parroquial de Santa Maria.

Per la seva situació estratègica, es va construir al segle XVI una torre de guaita, coneguda com Es Far. Al 1575, darrere de la torre es va alçar una ermita dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, que va donar nom al promontori.

L’any 1816 es va iniciar la construcció del cementiri municipal, que es va acabar a la dècada següent. Encerclat per un mur, tenia forma quadrangular i més de 350 nínxols. L’ermita quedava integrada a l’angle sud-est. Quan va esdevenir insuficient aquest recinte, es va construir al costat un nou cementiri (1865-1867), costejat en gran part pels arenyencs.

Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), el d’Arenys de Mar és un dels cementiris mariners més característics del nostre país, en els sectors del qual domina el blanc esclatant de les parets i on s’hi respira –tot i la càrrega artística- una profunda senzillesa. Està ple de referències a la mar mediterrània, tan propera a les vides dels habitants del que fou el barri de Ribera i, per cert, tan poc dissimulada des d’aquesta posició encimellada.

Un cop d’ull, des d’aquesta balconada privilegiada, ens permet identificar l’església de Santa Maria, els diversos convents d’ordes religiosos, el casalot neoclàssic donat pel fill de la vila Josep Xifré i, a l’horitzó, amunt, cap a la serralada, la gran massa muntanyosa del Montnegre.

La vista des del cementiri és esplèndida i es poden veure els principals elements i símbols de la geografia arenyenca. A ponent, la silueta de la Torre dels Encantats. Més a l’interior, els omnipresents Tres Turons de Montalt. Cap a llevant, el port ho acapara gairebé tot, on destaca l’antic edifici del Montcalvari.

El món literari de Salvador Espriu

El poeta Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) va convertir aquest indret de descans etern –on ell va decidir ser-hi enterrat– en mite literari amb l’obra poètica Cementiri de Sinera.

Malgrat no haver nascut a Arenys de Mar, Espriu s’hi sentia molt lligat sentimentalment, ja que els seus pares i avantpassats eren arenyencs i ell hi havia passat les vacances de la infantesa i la joventut. També va quedar fascinat pel paisatge i pel passat d’aquesta vila maresmenca (novel·la primerenca Laia, 1932), en la qual va viure la mort de familiars i l’esclat de la guerra civil.

Salvador Espriu va desenvolupar un món propi, identificat amb Sinera (1946), que és el nom d’Arenys llegit al revés, per a explicar els moments feliços que mai no tornaran (la infantesa), convertint la població en un dels seus grans mites literaris, símbol de paradís perdut, del món feliç destrossat per la mort i la lluita fratricida. Aquest sentit del poeta, dramaturg i novel·lista de fórmules netament noucentistes, ha quedat també reflectit en la veu del cantautor Raimon.

“He mirat aquesta terra,
magnífica contemplació de Catalunya,
mitjançant el paisatge d’Arenys de Mar”

L’obra i la figura d’Espriu es poden recrear tot fent l’itinerari literari que s’ofereix al mateix cementiri, titulat “Un passeig per Sinera”.

Exposició escultòrica permanent

Constitueix un conjunt d’art funerari de gran interès artístic, amb sepulcres i panteons d’època modernista projectats i esculpits durant les darreres dècades del segle XIX i les dues primeres del segle XX.

S’hi troben panteons d’estils diversos i modernistes, com el d’Iu Bosch, de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, i obres escultòriques de notable bellesa fetes per artistes com Josep Llimona i Venanci Vallmitjana. Hi predominen les talles sobre pedra i marbre, però també hi veiem tècniques com la fosa de pedra i marbre i la forja de pedra, marbre, ferro i bronze.

Per acabar, destaquem la riquesa ornamental de les escultures, tombes i sepultures en contrast amb l’austeritat cromàtica, caracteritzada pel verd dels xiprers i el blanc dels murs i peces de marbre, amb alguns colors clars de les pedres ornamentals.