Al Pirineu, serralada fronterera, el contraban ha estat una activitat que s’ha dut a terme durant segles i que en èpoques difícils, antany freqüents, era gairebé un mitjà de vida en un medi dur com la muntanya. Al llarg de la postguerra, des del final de la Guerra Civil fins ben bé als anys setanta del segle XX, no van ser poques les famílies cerdanes i berguedanes que van sobreviure gràcies al contraban.

Encara avui costa arrencar paraules referents al contraban a les persones que van passar aquesta època, perquè al marge dels guanys i de la picaresca que gira a l’entorn dels paquetaires hi ha també situacions tristes i dramàtiques, amb enfrontaments amb la Guàrdia Civil, tempestes de neu inesperades, gent que els delatava… Per tant, més que parlar d’un camí en concret caldria fer menció d’una bona xarxa de camins utilitzats pels homes del sac, fins i tot de llegendes que s’hi relacionen i que no tenien altre objectiu que espantar els curiosos perquè no s’acostessin als seus llocs de pas freqüent. Potser per això aquests camins gaudeixen en l’actualitat d’un cert encant i misteri, són testimonis de vivències, d’angoixes, de decisions complicades, d’improvisacions, de nervis, de complicitats però també de desconfiances… I aquestes vivències, amb les llegendes, no deixen de ser un patrimoni cultural i existencial del nostre país.

La Ruta dels Contrabandistes, la que va de Castellar de n’Hug a Oceja —o d’Oceja a Castellar de n’Hug, depèn del poble on es comenci— pel pla d’Anyella, s’ha convertit avui en una marxa excursionista, en una caminada popular d’uns 26 km que té lloc des de fa vint anys al final de cada juny per rememorar aquells homes que antany es van dedicar a aquest ofici.

Cada any se’n canvia la direcció: un surt de Castellar i un altre d’Oceja. El recorregut es pot fer en el transcurs d’aquesta marxa, que té controls de pas i avituallaments, o bé en qualsevol època de l’any, tenint en compte que a ple hivern es trobarà neu en la major part del camí, tot i que no hi ha cap pas difícil o exposat. Amb un bon equip i sobretot amb unes bones raquetes de neu i dos bastons, i per descomptat amb un temps estable, es pot recór-rer a l’hivern sense problemes. A més, el coll de la Creueta i la collada de Toses, accessibles amb automòbil per carreteres obertes tot l’any, són dos punts que aporten seguretat a la ruta en cas d’haver d’abandonar-la per fatiga o per algun possible accident. Tanmateix, al coll de Pradelles, al bosc de les Corones, s’hi arriba també per una pista asfaltada, però si hi ha neu el més segur és que estigui tancada. Pel que fa a la senyalització, el camí està ben indicat, encara que en alguns paratges oberts amb pocs punts de referència hi cal parar atenció.

Sortir de Castellar de n’Hug és una manera de tornar als orígens, d’imaginar com aquells contrabandistes feien el recorregut de nit pels verals del pla d’Anyella i després de la collada de Toses creuaven la frontera al coll de la Creu de Meians en direcció al coll de la Bassa. Té l’avantatge, a més, que la pujada forta es troba al principi, fins al coll de la Creueta; la resta és quasi una passejada. Des d’Oceja, en canvi, la costa, si bé més suau, és continuada pel bosc de les Corones fins al coll de la Bassa. Sigui d’una manera o d’una altra, però, el recorregut és molt interessant. Se surt de Castellar (1.395 m, 0.00 h) pels veïnats de la Ribera i de l’Erola, en fort pendent fins al coll de l’Erola. A continuació el camí planeja entre pastures fins al torrent de la Coma de Migjorn, que baixa de la serra de la Moixera, a la dreta. La inclinació s’accentua de nou al contrafort de l’Argelagosa i es puja a la font del Boix, al peu del calcari roc del Batlle, que es veu de lluny. Destaca a l’esquerra el tossal d’Orriols, pla de dalt. Quan sembla que el camí es dirigeix al coll de la seva dreta, la collada del Tossal, fa un gir al nord i seguint el torrent de la font del Boix, enmig de més pastures, ateny el coll de la Creueta (1.923 m, 1.30 h), per on passa la carretera de Castellar de n’Hug a la Molina.

S’entra d’aquesta manera al Ripollès, a la capçalera de la vall del Rigard, a la conca fluvial del Ter. El camí segueix uns pocs metres la carretera cap a l’esquerra però de seguida la deixa per perdre altitud a la dreta, pel torrent de la Creueta, en direcció al torrent del Pla de Rus. Després es travessa el pla d’Anyella, en sentit ja ascendent però suau, i es creua la pista que uneix aquest pla amb la collada de Toses. L’ascens segueix pels prats del Ginebrar, amb bestiar abundant des del final de la primavera fins ben entrada la tardor, fins al cim del cap del Ginebrar (1.979 m, 2.15 h), que gràcies a la seva posició privilegiada gaudeix d’un panorama detallat de la vall del Rigard, de la Molina i de gran part de la Cerdanya. Per l’altre vessant el camí baixa en pendent pronunciat a l’autèntica collada de Toses (1.800 m, 2.25 h), és a dir, per on passa la carretera que baixa a Toses i a Fornells de la Muntanya, a la vall del Rigard.

Més enllà el camí voreja per l’esquerra un turó i arriba a les Colladetes (1.803 m, 2.45 h), pas que es coneix com la collada de Toses però que de fet no l’és, per on passa la carretera N-152 de Ribes de Freser a Puigcerdà.

El camí torna a guanyar altitud per un bosc de pi negre i més amunt per pastures, tot i que el pendent sempre és moderat. Aquesta ascensió, constant i agradable, amb panorama obert tant del Ripollès, a la dreta, com de la Cerdanya, a l’esquerra, es manté fins que es troba una pista que ve de la Casilla de Saltèguet. S’arriba al cim del pla de la Bassa (2.028 m, 3.30 h), vèrtex geodèsic entre més prats i amb restes de nius de metralladores. La pista prossegueix per la carena, ondulada, vorejant un altre turó per l’esquerra i ateny el coll de la Creu de Meians (1.993 m, 4.00 h), punt de pas del GR 11 (franges blanques i vermelles i indicadors), sender de gran recorregut que travessa el Pirineu pel vessant meridional des del golf de Biscaia fins al cap de Creus. Aquí hi ha la fita fronterera 592, la qual cosa vol dir que s’ha atès la frontera francoespanyola. Es creua i es pren un camí cap a l’esquerra, entrant ja definitivament a la Cerdanya, que pel bagaret de Meians, una pineda de pi negre, es dirigeix planera a la font del Picassó. Aquí fa un gir a l’esquerra, deixa el bosc enrere i s’enfila suaument a les dilatades pastures del coll de la Bassa (2.108 m, 4.30 h), punt de més altitud de tot el recor-regut. A partir d’ara només caldrà baixar. El panorama és obert cap a la serra de Gorrablanc i el massís del Puigmal, a la dreta. Parant atenció als senyals, que als espais obert són més escassos, s’inicia el descens cap a Oceja. Cal fixar-s’hi perquè una variant de la Ruta dels Contrabandistes, també se-nyalitzada, va pel ras de la Basseta a la jaça de Palau i a Palau de Cerdanya. El camí per on s’ha de continuar entra en una gran pineda de pi negre que no es deixarà fins pràcticament al final de la travessa. Pel bosc de les Fonts creua el rec d’igual nom i acaba trobant una pista que cap a la dreta duu al proper coll de Pradelles (1.993 m, 5.15 h). Després, pel bosc de les Corones, seguint la imprecisa carena de la serra dels Lladres va perdent més altitud, de manera moderada, fins que a l’Artiga de Dalt torna a trobar la pista d’Oceja al coll de Pradelles. Es continua per la carena i a l’Artiga s’entra en una clariana, el camp de Cardell, on s’obre el replà de la Serra (1.479 m, 6.00 h), accessible també per la pista. Hi ha una taula d’orientació.

Es creua la pista asfaltada i es prossegueix el descens per les roques Blanques, un sector aspre on cal parar atenció novament als senyals. La vegetació de ribera, amb freixes com a arbres dominants, deixa enrere els pins. El camí evita les marrades de la pista fins que hi enllaça finalment i creua per un pont el riu de la Vanera. A continuació troba la carretera d’Oceja a Vallcebollera, que cal travessar. Tot seguit s’entra a Oceja i es continua pel carrer fins a la plaça principal de poble (1.243 m, 6.30 h).

FITXA TÈCNICA

Sortida i arribada: De Castellar de n’Hug a Oceja.
Distància: 26 km.
Durada: 6.30h (temps real i un ritme normal, sense presses).
Desnivell acumulat: 925m en ascens i 1.015m en descens.
Observacions: Dificultat mitja. Època recomanada: del maig al novembre. A l’hivern es pot fer amb raquetes de neu, però cal portar el material i l’equip necessaris.