La Guerra Civil del segle passat (1936-1939) va forçar els combatents del bàndol republicà a construir tota una línia de búnquers al litoral català. Al Maresme dels anys 80 encara se’n podien reconèixer una quarantena d’ells, tot i que molt descuidats. En aquest article ens centrarem en una representació dels búnquers tipus “fortí” que es poden observar avui dia tot passejant per les platges i pels passeigs marítims. Alguns d’ells, malauradament, han desaparegut com a conseqüència de la urbanització del litoral o simplement per abandó, en mans del vaivé de les aigües. 

Es una llàstima que, tret d’algunes excepcions, aquests búnquers continuïn essent elements oblidats, bruts, “decorats”… Ben mirat, es podria provar de recuperar-los, tot establint una “ruta dels búnquers litorals” que no tindria res a envejar turísticament a d’altres que es promocionen. Com veurem, en alguns municipis de la comarca es treballa per investigar-los i catalogar-los com es mereixen.

Qui els va construir i per què?

Hi ha prou testimonis com per poder explicar que els búnquers o fortins que tractem foren construïts per part de l’exèrcit republicà a finals de 1936 i al llarg de 1937. Eren voluntaris civils (paletes voluntaris i altres, potser més obligats), sobretot gent de la CNT, junt amb soldats de lleva del cos d’artillers, tots ells convocats per la “Comissió de reclutament de personal per a Fortificacions de Guerra”. Per tant, no hem de confondre aquests búnquers republicans amb la línia de búnquers construïda per Franco als Pirineus.
Sabem, com a exemple, que el 12 de novembre de 1936, al diari “Combat”, la Conselleria de defensa de l’ajuntament de Mataró publicava un anunci demanant “a tots els ciutadans antifeixistes, que s’apropessin a la caserna d’artilleria per ajudar en les obres de la defensa de la ciutat que tenien lloc a la platja”.
El perill al qual pretenien fer front els búnquers – de fet, no van ser gens efectius –  provenia dels atacs aeris per part de l’aviació feixista italiana, aliada de Franco, i de possibles desembarcaments franquistes. Tota la costa es va mirar de protegir amb búnquers de formigó per propiciar el foc creuat entre casamates veïnes i per cobrir totes les platges i espais susceptibles de rebre desembarcaments.

En teoria, si les forces repressives del General que s’havia revoltat contra la República, situades a Mallorca, pretenien bombardejar principalment Barcelona, els búnquers de la ciutat podrien rebre el suport dels altres col·locats a les costes nord i sud de la ciutat. Però no es va poder evitar el seguit de bombardeigs a Barcelona, especialment els soferts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, quan els Saboia- Marchetti S.M.79-I, els “esparvers” trimotors de l’Aviazione Legionaria Italiana, provocaren nombroses víctimes (una quarta part de totes les causades pels bombardeigs a la ciutat) i van fer estralls a la capital catalana. Fins a 7 tandes d’atacs aeris va rebre Barcelona, entre el febrer del 1937 i el gener del 1939.

Un treball de M. Colomer dóna a conèixer detalls dels bombardeigs soferts al Maresme durant la Guerra Civil. Així, la costa del Maresme en rebé per mar des dels vaixells “Canarias” i “Baleares”, mentre que per aire, els abans esmentats avions italians juntament amb els alemanys de la Legió Còndor atacaren Montgat, El Masnou, Premià de Mar, Mataró, Canet, Arenys de Mar, Calella i Malgrat. El Masnou fou la vila que es veié més afectada de la comarca, amb 23 de les 80 víctimes mortals, les quals no arribaren als refugis antiaeris a temps per protegir-se.

La guerra mai no esdevé un bon record. Però a tall d’història, algunes dates dels bombardeigs foren: 4 d’abril de 1937 (afectà la fàbrica Llobet-Guri de Calella), 30 de juny de 1938 (amb 65 morts a Badalona), 24 de novembre de 1938 (4 bombes causaren 3 morts a Calella), 3 de desembre de 1938, 21 de gener de 1939 (amb 16 morts a Malgrat) i 26 de gener de 1939 (amb 14 morts a El Masnou).

Durant els 3 anys de guerra, un total de gairebé 5.000 morts es produïren a Catalunya per l’acció dels bombardeigs de l’aviació.
En aquest sentit, les sirenes i els refugis varen fer la seva feina. Per donar a conèixer aquests espais, el refugi del Parc Dalmau de Calella ha estat recuperat dins la Xarxa d’Espais de Memòria com un vestigi representatiu de la resistència civil als bombardeigs que es van produir a Catalunya. El del Parc Dalmau és un dels 3 refugis que es construïren a Calella durant la Guerra Civil (juntament amb els de Roses i la Granja) i s’hi pot accedir concertant la visita al Museu-Arxiu de Calella.

A Arenys de Mar, els refugis de què es té constància s’ubiquen sota la residència geriàtrica, a la Bassa del Molí, a ca l’Escloper i sota les grades del camp de futbol. Si contacteu amb el Grup Búnquers Arenys, us en donaran tots els detalls.

Alguns dels búnquers conservats al Maresme

A continuació ens referirem a alguns dels búnquers que hem visitat, al lloc on es troben i a algunes característiques que hem pogut conèixer gràcies a la consulta de diferents estudis i al treball de camp realitzat el passat mes de gener de 2012. Aquest no és un treball complet fins al punt de dir quants se’n conserven exactament. Les notícies dels anys 80 i 90 expliquen que al Maresme s’hi podien reconèixer fins a 45 búnquers (J. C. Alay i J. Montlló, 1998), tot i que l’any 2006, segons el reportatge “vestigis de formigó” de Maria Coll i Sergio Ruíz, publicat a la revista Capgròs del mes de novembre, s’estimava que eren 43 els búnquers conservats.

La primera visita la fem a Santa Susanna, que als anys 30 es deia Montagut de Mar. Hi existien dues fortificacions antiaèries: una de més gran situada estratègicament prop de la riera (desapareguda per l’erosió del mar) i una altra a la platja de les Dunes, conservada i, fins i tot, amb un aspecte recuperat.

El búnquer de la platja de les Dunes fou construït el 6 d’octubre de 1938 pels brigadistes, tal i com encara es llegeix en una inscripció lateral. És de formigó armat i està situat al costat d’una guingueta, sobre una base de pedra que pretén estabilitzar l’estructura. La corda que el delimita és, però, molt precària i està a mig caure. A l’interior s’hi accedeix per un passadís que presenta un armari a mà dreta (per a la munició) i per on s’arriba a un espai central semicircular més ample i un xic elevat, que correspon a l’emplaçament de l’armament, normalment la metralladora. Les parets que miren al mar tenen dues boques de foc i d’observació.

Aquest búnquer pot servir d’exemple de recuperació del patrimoni local a imitar per altres municipis. No fa gaire anys que va rebre un sanejament de les façanes exteriors mitjançant el qual s’eliminaren les pintades. A més, és net de deixalles. L’any 2008 fou declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Així mateix, ha estat estudiat i publicat per l’historiador Jordi Amat.

El municipi on es conserven més búnquers és el d’Arenys de Mar. N’hi ha de documentats fins a 9 exemplars. De ben segur, tothom té presents els dos búnquers que es troben en plena N-II, mig penjats a l’esquerra de la carretera. Es tracta dels búnquers del Cavaió.

Ja fa uns anys que el Grup Búnquers Arenys treballa per a la recuperació d’aquests fortins, així com dels refugis antiaeris. Volen que siguin espais visitables, i ja han fet estudis, projectes i organitzat passejades sobre el tema. També, com l’exemplar citat de Santa Susanna, ells ens suposen la part més optimista que hem trobat a l’hora de fer aquest treball, ja que estem convençuts que investigar i lluitar per conservar i museïtzar aquest patrimoni és donar una utilitat a la memòria històrica.

Dos dels búnquers que hem trobat en millor estat són els que es poden contemplar a la platja de la Musclera. Aquesta platja està situada a l’extrem més occidental d’Arenys de Mar, a tocar de Canet de Mar. Pensem que, potser, aquí es concentrin més fortins, ja que es tracta d’una zona de possible desembarcament (segons fonts documentals del segle XV, aquest sector és un antic port natural).

Aquests dos búnquers de la platja es constitueixen en estructures militars amb aires de camuflatge. Són exemplars únics, revestits de parets fetes a base de filades de pedres granítiques. S’hi pot entrar bé, i fins i tot en alguna ocasió el més gran ha servit de vivenda temporal. A més, com a curiositat, bona part de les pedres emprades per construir-los provenia del poblat iber de la Torre dels Encantats, que es troba a poca distància. Fixats a les roques de la platja, aquests búnquers no s’endevinen fins que no t’hi apropes i te’ls mires bé.

Els altres búnquers d’Arenys de Mar es concentren a la zona del Cavaió. Un d’ells es troba arran del pàrquing de la platja, sovint amagat per la bardissa i les escombraries, i els altres dos, a la part superior, a l’altre costat de la carretera. Vàrem poder entrar al que encara és accessible i presenta un estat lamentable, amb clars indicadors d’haver estat habitat fins fa poc.

Finalment, al turó de la Torre dels Encantats, segons el Grup Búnquers, es conserven tres possibles nius de metralletes i un búnquer situat davant de l’antiga torre medieval, el qual va ser utilitzat com a refugi antiaeri. Allí hi va anar destinada una guarnició durant el temps que va durar la Guerra.

Per anar a visitar el búnquer de Mataró hem d’anar al final de la platja de Sant Simó, a tocar del tm. de Llavaneres. És un espai de platja terminal que amenaça la pervivència d’aquests búnquers, ja que les ones reboten sobre el fortí amb certa facilitat, i la sal del mar actua d’oxidant. En alguna guia hem trobat citada aquesta platja com “la platja del fortí o del búnquer”. L’estructura que es conserva es pot identificar clarament per les obertures, essent semblant a l’exemplar descrit a la platja de les Dunes de Santa Susanna. Un estudi de M. Colomer esmenta els 7 fortins de Mataró, que consten al Catàleg de Patrimoni municipal.

D’entre les notícies sobre el búnquer de la platja de Cabrera de Mar ens quedem amb una destacada anècdota: una família d’immigrants extremenys hi va viure durant 9 anys, entre les anys 50 i 60. Es té constància que a l’habitacle l’anomenaven “el xalet”.

Dins el t.m. de Vilassar de Mar encara s’hi pot trobar un dels tres búnquers que coexistiren a les seves platges, tot i que en un estat molt precari. Se’l coneix com el búnquer de la platja de la Mar Xica. Anant cap el t.m. de Premià de Mar, no us estranyeu si el passeu de llarg. La referència per localitzar l’estructura és que es troba enfront del torrent de les Tartanes.

Aquest búnquer també fou ocupat per una família, els “fortineros”, durant els anys 60 i 70.

Els altres dos búnquers eren el de la platja de l’Almadrava, prop de l’actual Club Nàutic de Vilassar, que acabà de desaparèixer durant la llevantada de 1960, i el de la platja de l’Astillero, just al davant de l’antic Ajuntament (avui gliptoteca Monjo), que ja als anys 40 es veié afectat i acabà mig colgat sota el dic de contenció del passeig.

Acabem el nostre recorregut a Premià de Mar, on qualsevol que faci un volt pel passeig marítim podrà trobar-se amb aquestes “estranyes” estructures de formigó i de ferro. Són búnquers, o el que en queda d’ells. En podem citar tres: el búnquer del port, situat davant les “cases barates”;  el búnquer doble o búnquer “del canvi d’agulles”, situat a la platja de ponent, al costat del moll de descàrrega o enfront l’Avinguda Roma, i més endavant, se’n troba un altre, tot i que avui dia està soterrat. Premià de Mar, això sí, va catalogar els seus búnquers i els va declarar Bé Cultural (BCIL).

Acabem fent una crida a seguir els exemples dels municipis que miren de recuperar el seu patrimoni, aplaudint les iniciatives de recerca, preservació i difusió, i reclamant l’atenció dels responsables de cara a promoure una ruta dels búnquers i dels refugis antiaeris del Maresme.