“S’ha d’anar alerta i no convertir el gintònic en una amanida.”

No està sorprès de l’èxit del gintònic com a beguda. De fet, va ser un dels que hi va apostar fermament fa uns anys, però si que reconeix que al 2005 no pensava arribar a escriure mai 144 pàgines dedicades única i exclusivament a aquest combinat. No fa ni un mes que ha sortit al mercat el llibre “El manual del gintonic perfecto” (Planeta) i ja se n’ha encarregat una segona edició –i la primera va ser, ni més ni menys, de 5.000 exemplars–. Un èxit que sembla acompanyar aquesta beguda i també al bartender berguedà coautor d’aquest llibre i propietari de la Granja, a Berga, i ara de la Cocteleria Glaç a Manresa, Jordi Millán.

Podem saber-ne el secret d’aquest èxit, d’aquesta moda?
La veritat és que el tema de la moda costa d’explicar, possiblement va néixer de les setmanes gastronòmiques de San Sebastián i les millores que van introduir-hi els bascos per convertir-la en una beguda de prestigi. Però sí que sempre dic que, per mi, les culpables que la moda hagi arrelat són les dones.

Carai, explica’t..
Les dones entre 25 i 40 anys tenen ganes de sortir però no d’emborratxar-se, l’endemà es volen trobar bé. En el gintònic hi troben una beguda que es veu a simple vista neta, sense sucres (menys calòrica) i amb un toc de glamour. Si una dona comença a prescriure un producte, aquest té el doble o triple de força que si ho fa un home. Tenint en compte que nosaltres som el sexe dèbil (somriu), tots a darrera…

I comercialment? Les marques també hi deuen tenir alguna cosa a veure, no compto que tot sigui mèrit nostra?
És un destil·lat blanc, de fàcil elaboració que no necessita ni envelliments en bóta ni res de tot això. A nivell comercial doncs és també molt atractiu i això les grans marques ho veuen. Cost de producció i riscos baixos a més de poder-lo treure ràpidament al mercat. Això ha permès a les grans marques dedicar molts diners al màrqueting i a cuidar els barmans, els que poden ensenyar i educar en com beure bé un bon gintònic. Evidentment això també ha contribuït de manera clara a l’èxit de la beguda.

I a tu què et va enamorar del gintònic? Perque t’has convertit en un autèntic especialista…
El 2003 després d’haver estat amb el Josep Maria Gotarda fent cocteleria ens van convidar en un concurs que se celebrava a Barcelona. A més del concurs de cocteleria hi havia un certamen especial en el que hi van participar mitja dotzena de barmans només per gintonics. Allò era molt embrionari però a mi se’m va despertar la curiositat. Vaig començar a investigar i vaig tenir la sort de coincidir amb un altre enamorat del gintònic, en Manel Tirvió (Tirsa Cocktail Bar) i em va saber transmetre aquest amor i fer el salt al gintònic.

En defenses un de concret…
Sí, el british style, el que se serveix en got petit, com aperitiu, el que defensa que no calen grans copes ni molt gel. A mi m’agraden així, autèntics, amb una bona llimona, un bon gel, una bona ginebra i una bona tònica.

Has dit que defenses el british style, ets dels que penses que se n’està fent un gra massa de tot plegat?
Mira, el 2003 la gent demanava “un gintònic”, el 2006 van començar a demanar “un gintònic de”, el 2008-2010 “un gintònic de… amb…” i ara, ja és “un gintònic de… amb… i…”.

Aquest “i” és vainilla, cardamon, fruits vermells, pebre rosa. Si un barman és capaç d’aromatitzar amb sentit comú i seny un gintònic, no li està fent mal a la beguda, però si et passes ho converteixes en una amanida. El llibre ens ensenya com preparar un bon gintònic?
Al llibre es contemplen totes les opcions. És un manual. Hi parlem de flors, de botànics, d’espècies… Cada ginebra, a més de tenir l’explicació de com s’elabora i què porta, té també el “perfect serve”, el que la mateixa marca opina que és el millor per la seva ginebra. A l’última part del llibre també donem les pistes per saber què ressaltem de cada ginebra en funció de l’ingredient que hi afegim.