Amb motiu, el darrer cap de setmana de maig, de la 2a edició del Festival Revela't, únic festival de fotografia analògica del món, Vilassar de Dalt va rebre entre els conferenciats a l'actor Gabino Diego, apassionat col·leccionista de fotografia, faceta no tan coneguda entre el gran públic com la de la seva professió d'actor.

No coneixíem la teva afició a la fotografia i, molt menys, la teva col·lecció de fotos. Quan co-mences a col·leccionar?
Ja fa uns 20 anys. He passat etapes de col·leccionar molt i altres que no tant i, des de l'arribada de la crisi, quasi he aturat el tema. De totes maneres he aconseguit tenir una bona col·lecció… de la que he fet ja dos exposicions. Per mi col·leccionar és crear històries, una foto serveix per dialogar i al final una col·lecció està estretament relacionada amb tu, compres la fotografia perquè t'agrada i si ara estic una mica en crisi és perquè penso que no té gaire sentit col·leccionar si no ho pots mostrar.

Quina és la foto que et desperta el cuc del col·leccionisme?
Sempre em va agradar la foto-grafia, vaig començar adquirint llibres i després ja a comprar fotos. A més a casa meva va estar vivint Robert Freeman, el fotògraf que va fer 6 portades dels Beatles i crec que d'ell van ser les primeres fotografies que vaig tenir, més alguna d'Oriol Maspons.

Com amant de la fotografia que et sembla un festival com el Revela't?
Em sembla una aposta boníssima i em sembla molt bé que es facin festivals com aquest. M'ha agradat molt el discurs que ha fet l'alcalde respecte a l'artesania i la importància de mantenir-la i m'agrada especialment que això es porti a terme en un espai que és una antiga fàbrica tèxtil (Can Manyé).

Tens certa fama de tenir una faceta mística, lligada al ioga… Com lliga això amb el fet d'atresorar fotografies?
(moltes rialles) Místic… bé practico el ioga però místic… Però mira has tocat un punt que em crea contradiccions i que em sorgeix, precisament, quan començo a practicar ioga… Les col·leccions només tenen sentit si són perquè les vegi la gent sinó deixen de tenir sentit i precisament d'aquí la meva crisi, si la gent no ha de poder veure la història que jo he creat no té sentit. Jo col·lecciono per mostrar, col·lecciones fotos que t'han acompanyat en el camí, que has anat descobrint per la vida i cada foto té la seva història i una aventura i això és el més important… De totes mane-res…, crec que misticisme i atresorament es poden combinar…

No em malinterpretis, això de l'atresorament ho deia en el sentit de que el món de la fotografia forma part del mercat de l'art, un mercat amb alces, baixes, fluctuacions…
Doncs… tan de bo la gent invertís més en art i menys en pisos. Jo les fotografies és el que tinc perquè visc de lloguer…em sembla que has de deixar alguna cosa del teu pas per aquesta vida i les col·leccions per a mi són això.

Donaries un nom, un de sol, d'un fotògraf? Del teu fotògraf.
Bufff, me n'agraden molts, però potser destacaria Cristina García Rodero, que a més, la conec personalment i és una persona meravellosa. Però també Antoine  d'Agata, Alberto García Lix… no sé n'hi ha tants que m'agraden que costa decantar-se per un de sol.

Gabino Diego es perd entre el públic que omple la planta baixa de Can Manye acomiadant-se en català amb un “Estic molt bé” després de preguntar-li pel fort constipat que pràcticament no l'ha deixat parlar.