Fent Camí amb el Russi… en companyia del Fede, la Fani i la seva filla Cèlia.
“Hi havia una vegada un pastor que cercant un bou va sentir una dolça veu que cantava. Amagat rere un arbre, va veure la noia més bonica que havia vist mai, ella es pentinava els seus cabells a la llum de la lluna amb una pinta d’or, i a l'instant se'n va enamorar. En apropar-se, ella es va endinsar dintre de les aigües. El noi va anar dia rere dia a recitar-li paraules d’amor fins que l’ondina, captivada per les seves paraules va accedir a casar-s'hi, amb la condició que mai, l'anomenés “dona d'aigua”. Van passar uns anys molt feliços i van tenir una filla. Però les dones d'aigua tenen una joventut eterna, malgrat no ser immortals, podent viure més de mil anys. Amb el temps l’home es va anar fent gran i l’ondina veient que era tan bon home i no volent perdre’l tan aviat, li va proposar d’anar a viure tots tres al seu palau de cristall, on no transcorre el temps, però de fer-ho no podria sortir-ne mai més. L’home, enamorat, va acceptar aquell captiveri per tal de poder estar amb la seva enamorada i la seva filla. D’aquesta manera van abandonar la casa sota la balma. Amb els anys, la casa va anar caient i l’heura es va anar entortolligant entre les seves parets, tal com la podem veure ara. La mare i la filla encara surten de nit a pentinar-se els cabells però cada matí tornen al seu palau per estar amb l’estimat marit i pare”(1).
Il·lusionats per la història que hem trobat decidim seguir les indicacions del mapa i anar a comprovar si aquesta llegenda és certa.
Itinerari i crònica:
17h 37’.- Pont de la riera de Coforb. Abans de travessar el pont prenem a mà dreta una pista asfaltada en direcció a la Caseta i cal Graner (marques grogues).
17h 40’.- Cal Graner. Pal indicador. Seguim direcció la Caseta. La pista asfaltada s’acaba, continuem per pista de terra.
17h 47’.- Indicador. Seguim les marques grogues de la ruta 1505 “Camí ral d’Avià a Capolat”.
17h 50’.- La Caseta. Passem pel seu costat. Just passar-la trobem una cruïlla. Agafem la pista de l’esquerra.
17h 54’.- Cruïlla. Una pista puja cap a la dreta, nosaltres seguim rectes tot hi haver una creu groga. Aquest any ha estat un any de grans pluges i l’herba ha crescut molt en aquesta pista poc transitada. A mà esquerra ens queda un camp.
17h 57’.– Riera. La creuem, fem un petit pujador i deixem aquí la pista. Cerquem primer una marca de color groc a mà dreta. És en un arbre. Creuem un vailet i ens endinsem en el bosc per un corriol. Mentre pugem trobem diferents corriols, per no perdre’ns cada cop que veiem una marca cerquem la següent. El corriol serpenteja enfilant-se amunt. Un arbre en barra el pas, el creuem com podem i prosseguim.
18h 18’.- Cruïlla. No hi ha marques, explorem i seguim pel que marxa recte, deixant a mà dreta el que s’enfila amunt. Tornem a veure les marques. “El camí s’endinsa ara pel mig d’uns grans boscos, cada cop l’ambient és més ombrívol, les pedres estan cobertes de molsa, sembla un bosc de llegendes de follets. Això ens anima”.
18h 25’.- Cascada. El camí passa pel darrera de la cortina d’aigua.
18h 30’.- Cruïlla. Sortim a una pista perpendicular. A l’esquerra uns grans blocs de pedra i formigó barren el pas. Seguim les marques grogues que pugen pista amunt cap a la dreta.
18h 33’.- Cruïlla. A uns 50 m. més amunt de la cruïlla anterior. Les marques segueixen la pista més fressada, que en aquest lloc fa un fort pujador. Abans de començar la pujada, a la dreta surt una pista no molt definida que acaba per convertir-se en corriol, és la que seguim.
18h 35’.- Riera. La creuem just sobre la cascada. Un cop a l’altra cantó la contemplem des de dalt. Comença l’aventura: En aquest punt el corriol es perd. Traiem el mapa trobat i seguim pas a pas les seves instruccions. “Amb la cinglera al darrera, pugeu un petit marge d’uns 50 cm per un corriol que s’insinua. Un cop d’alt d’aquest, gireu a la dreta i compteu 25 passes i fins arribar a un pi. Un cop al seu costat veureu un corriol que segueix endavant, no en feu cas, gireu 90º a l’esquerra i pugeu pel mig de bosc, sense camí, fins a trobar un corriol que passa perpendicular, i un cop en aquest l’heu de seguir cap a l’esquerre”. Divertit, ha estat com cercar un tresor pirata.
18h 43’.- Cruïlla. El corriol que seguim desemboca en un altra just en un revolt estret. Agafarem el corriol que baixa a l’esquerra, que seguim fins arribar a baix de tot.
18h 47’.- Balma del Grau. Veiem el que havia estat una casa, avui en runes, sota una balma. Havia tingut 2 pisos d’alçada. Podem veure encara el forn de pa. Formes capritxoses de la pedra tosca fan d’aquest un lloc singular. L’heura puja per les parets de la casa.
A baix, prop del riu, veiem una cascada molt maca. La natura ha format tres grans basses a la riera que decanten una en l’altra, i tot acaba en una gran cascada. És un lloc ombrívol, ideal per viure una ondina. “Varem esperar amagats fins que es va començar a fer fosc i de cop davant dels nostres ulls vam veure com sortien de les aigües la mare i la filla a pentinar-se, tal com deia la història que havíem trobat”. Després de que el Fede fes algunes fotos, sense fer soroll emprenguerem el camí de retorn a casa molt contents i satisfets.
19h 07’.- Retorn. Pel mateix camí que havíem vingut. Cal estar alerta. Per poc ens passem de llarg tot seguint el corriol. Aquest s’ha de deixar en el punt que l’hem trobat de pujada, (millor deixar-hi una marca). Baixem pel mig del bosc fins arribar sobre la cascada.
19h 14’.- Riera. La creuem i pugem fins trobar la pista i la seguim cap a l’esquerra.
19h 16’.- Arribem a les pedres que barren la pista. Aquí deixem de seguir les marques i en lloc d’agafar el corriol que passa per sota la cascada travessem els blocs de pedra i seguim pista avall.
19h 37’.- Cruïlla de 4 camins. Seguim de recte pel que baixa. Al fons entre els arbres ja es veu la carretera. La pista serpenteja fent grans esses. No fem cas de cap caminet que trobem, sempre seguim la pista principal.
19h 40’.- Cruïlla. Pal indicador. Tornen a aparèixer les marques grogues. No en fem cas i seguim per la pista que baixem.
19h 50’.- Els Arbres Blancs. La casa ens queda a mà esquerra. Hi ha algunes alzines centenàries.
19h 51’.- Carretera. La creuem i girem a l’esquerra. Passem pel davant de la porta d’una fàbrica. Després seguim per una pista de terra que marxa paral·lela a la carretera.
19h 55’.- Pont sobre la riera on hem començat la ruta.
Fitxa tècnica
Punt de sortida i arribada: Pont de la carretera C-26 al km.142,5 passada l’entrada a Àvia sortint de Berga.
Temps amb parades incloses: 2h 18’ (La durada de la caminada és tan sols una referència).
Dificultat: Baixa – Familiar.
(A).- Millor dia per anar-hi: després d’alguns dies de pluja, quan la riera porta més aigua. Pega: alguns trams del camí estaran enfangats.
(B).- Ondines, dones d'aigua, goges, alojes, encantades. Són éssers de la mitologia que habiten en estanys, gorgs o grutes on hi ha llacs subterranis. Els agrada emmirallar-se en les aigües. De joventut eterna, no són immortals, però viuen més de mil anys. Dins dels seus palaus de vidre el temps passa molt lentament. La relació amb els humans sol ser favorable, però sempre torbadora. Als Països Catalans les seves llegendes es troben sobretot als Pirineus. Al Berguedà se’n coneixen poques. En són un exemple: les de Coma llenyat o Coma de Llenyot, les lloranques que viuen en una cova prop de Castellar del Riu o la cascada de les encantades a la vall de la Clusa.
(1) Al llegendari català hi ha moltes històries d'amors i casaments entre ondines i éssers humans que han d'acceptar les condicions que aquestes els imposen, com la de l’hereu de Gombrèn, el de Can Blanc d'Arbúcies, el de Can Prat de Gualba o la del fargaire de Bor. La que jo explico és una adaptació lliure, basant-me en el llegendari tradicional.
Frederic Garrido Vilajuana (Fede): “Premi Catalunya” de la “Federació Catalana de Fotografia” el 2010. “Premio Nacional de Fotografia” de la “Confederación Española de Fotografia” el 2013 . Te més de 75 premis i més de 500 Acceptacions en diferents concursos internacionals de gran part del món, per la qual cosa ha aconseguit els títols de MFIAP, MCEF, M**FCF, D.ISF. Vicepresident 4 anys de la “Fe-deració Catalana de Fotografia”. Ponent al “1r i 2n Congrés de Jurats de Fotògrafs de Catalunya”. Porta més de 20 anys donant classes a “l’Agrupació Fotogràfica Tallers D’arts i Oficis de Berga”. Actualment és President de l’AFTDAO, vocal de Jurats de la FCF i Vocal de Concursos de la CEF. –
Que és per tu la fotografia?
L’expressió artística i crear dintre del món de la fotografia és la meva manera de sentir i viure aquest noble art que és la fotografia.
I la càmera fotogràfica?
La càmera fotogràfica és l’eina que ens serveix per interpretar tot el nostre món interior i més profund.
Què persegueixes amb el projecte Ondines?
És un intent de representar aquesta realitat – irrealitat dins d’un món tan fantàstic i oníric ple de llegendes creades per la imaginació de l’ésser humà. Es tracta de deixar fluir tot el que portem dins i a la vegada expressar-ho fotogràficament”.
Fani Vilalta Baliellas: pertany a l’agrupació fotogràfica AFTDAO de Berga. Té els títols d’Artista de la Confederación Española de Fotografia (ACEF) i Excel·lència de la Federació Catalana de Fotografia (EFCF). “Agafar una càmera i posar-te a fer fotos és bonic, però encara ho és més quan descobreixes que la foto que has fet està plena de màgia. He fet de model en algunes ocasions pels companys de l’agrupació aquesta experiència em serveix per fer millors fotografies”.
La Cèlia Fígols Vilalta, la seva filla, ens va avisar que hi havia un ànec al costat de la cascada, i quant li vaig demanar si li havia agradat fer de model em va dir, “Si, ja n’he fet altres vegades”.
