Viatjar en el temps ha estat un somni recurrent en totes les èpoques , i impossible de moment, per a molts homes. El Museu de la Conca Dellà, centre d’acollida del Parc Cretaci, al Pallars Jussà, ofereix la possibilitat de “realitzar” un apassionant viatge en el temps, sinó físic molt semblant. El Museu permet descobrir una zona, llargament ocupada per la cultura romana però, molt abans, habitada per alguns dels darrers dinosaures que van trepitjar la terra. L’Escala del temps ajuda a retrocedir pas a pas, passant per l’Aeso romana, on observar les restes conservades de l’antiga vila romana, fins al període del Cretaci on veure ossos i ous de dinosaure.
El Parc Cretaci és un projecte que arrenca de l’estudi i conservació del patrimoni integral de la Conca Dellà. Permet descobrir aquesta zona de la comarca del Pallars Jussà en els seus diferents àmbits: jaciments paleontològics, restes arqueològiques, edificis historicoartístics i el seu entorn natural. L’any 1990 iniciava la seva primera etapa com a Museu Municipal, en funcionament fins 1994. Després d’una remodelació, el Museu reobre les seves portes, al 1995, com a centre neuràlgic del projecte de desenvolupament de la Conca Dellà.
El Museu està organitzat com una escala cronològica, la planta baixa està dedicada a la Conca Dellà; allà el visitant té l’oportunitat de situar-se i rebre una primera introducció als punts d’interès de la zona, les característiques fonamentals del seu marc geogràfic i de la seva gran riquesa cultural i patrimonial. Pujant per l’escala del temps, de sobte a la primera planta, l’època d’ocupació romana, en aquesta sala es troben les restes que aquests van deixar a la ciutat romana d’Aeso (actualment Isona). Continuant per l’escala del temps, i ja a la segona planta, s’exposen les restes dels dinosaures que habitaven la Conca fa aproximadament 67 milions d’anys enrere.
Les restes paleontològiques que es veuen permeten explicar com era la vida i l’entorn dels dinosaures i com han arribat fins als nostres dies.
Els jaciments exteriors, la veritable terra de dinosaures
A l’exterior del Museu es pot visitar el jaciment paleontològic de la Posa, on es conserven centenars de marques que, fins fa poc, els paleontòlegs interpretaven com a petjades de dinosaures però que nous estudis han descrit com forats d’alimentació de rajades, coetànies als dinosaures. Al Jaciment de Petjades d’Orcau 2, es poden veure desenes d’icnites de dinosaures, conservades a la superfície d’un extens estrat de roca calcària. Les icnites de l’Orcau 2 van ser produïdes per un grup de grans dinosaures herbívors i quadrúpedes, coneguts com a Titanosaures. Uns animals de mides gegantines, amb un coll i una cua extraordinàriament llargs; però un cap de dimensions molt reduïdes, especialment en relació a la mida de la resta del cos. Les extremitats posteriors tenien l’extrem arrodonit o ovalat i uns dits gruixuts, sovint dotats de grans urpes. En contraposició, les extremitats anteriors eren més petites i es caracteritzaven per la seva forma d’arc o de mitja lluna.
Cal destacar que Isona és sovint centre de treballs d’excavació paleontològica que, contínuament, proporcionen nous fòssils de dinosaures que es preparen, s’estudien i finalment passen a formar part de les exposicions del Museu. Ja a finals del S.XX es va descriure la primera espècie de dinosaure pròpia d’aquest territori: el Pararhabdodon isonensis. Una espècie que només s’ha trobat en els jaciments catalans i que correspon a un hadrosaure, un tipus de dinosaure herbívor que possiblement vivia formant grans ramats de dinosaures.
El jaciment de Basturs Poble, presenta una bona mostra d’aquestes agrupacions de dinosaures hadrosaures, ja que en deu campanyes d’excavació s’hi han trobat més de 1.000 ossos que corresponien, com a mínim, a una vintena d’individus diferents. Altres dinosaures de la zona de la Conca són els sauròpodes, dels quals s’han trobat ossos als jaciments del Molí del Baró, Nerets o Orcau. La importància històrica que tenen totes aquestes restes queden patents quan es descobreix que les darreres campanyes d’excavació al jaciment d’Orcau han tingut el suport de la National Geographic, la societat científica que aposta pels principals descobriments geogràfics o naturals que es realitzen arreu del món. En aquesta excavació es va aconseguir extraure una bona part de l’esquelet d’un dinosaure sauròpode que actualment es troba en procés de restauració als tallers de l’Institut Català de Paleontologia.
Entre els molts vestigis de la zona també cal parlar de les restes fòssils dels dinosaures cuirassats o Anquilosaures, uns herbívors compactes i amb nombroses proteccions a l’exterior del cos. Aquestes proteccions servien per protegir-los dels dinosaures carnívors o teròpodes, que convivien a la mateixa zona i que sabem que hi han viscut a partir de les peculiars dents punxegudes i amb serretes trobades i que servien per esquinçar la pell a aquests grans colossos del passat.
Riquesa patrimonial, un afegit a Isona
El Parc Cretaci, a més dels vestigis paleontològics i les petjades dels dinosaures a la zona, ofereix tot un conjunt d’elements patrimonials, un seguit de testimonis de l’època medieval com castells, esglésies o ermites que es poden visitar. Entre aquests destaquen el Castell de Llordà, un dels millors exemples d’arquitectura no religiosa, sinó residencial, més importants d’època alt-medieval conservats a Catalunya, o el Castell d’Orcau, de finals del SXII, conjunt dividit en dos àmbits, castell i església, units per un mur perimetral.
Entre les esglésies destaca la de Santa Maria de Covet, la portalada esculturada de la qual està considerada un dels conjunts més excepcionals d’escultura romànica de Catalunya; la de Sant Andreu de Biscarri; la de Sant Miquel de Conques o la de Sant Esteve d’Abella de la Conca, de la qual prové un retaule gòtic on es representen escenes de la vida de la Verge, avui conservat al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
A més de les esglésies destaca l’Ermita de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d’Abella o la Vila de Figuerola d’Orcau, situada en un suau promontori, que conserva la seva estructura de vila closa medieval de la Conca Dellà. Aquesta vila presenta dos edificis religiosos, l’església de Santa Maria, situada a l’interior del poble, datada al segle XII i l’església del Prat, als afores del poble, datada al segle XVIII.
A més en aquest viatge al passat no podem oblidar que la Conca Dellà va ser una de les zones més fortament castigada durant al Guerra Civil espanyola. Molts testimonis d’aquest fet omplen també diferents indrets de la zona: trinxeres, nius de metralladora, búnquers o bé la nova construcció de parts d’aquests pobles que conformen la Conca.
Establiments Recomanats
On dormir
